Una vida de novel·la

13.12.2018

Ara que la crítica literària (i els seus cosins germans: la ressenya, la glossa, la recensió) està sent atacada per tots els flancs amb arguments que van des de l’imperdonable lluïment formal del crític fins a la incorrecta subministració dels judicis personals, em disposo a parlar de l’escriptora Lucia Berlin de la manera més subjectiva que pugui. Soc tot generositat: dono teca als haters.

Lucia Berlin (1936-2006)

Deia Proust que només s’estima allò que no es posseeix del tot. Potser amb aquest aforisme s’entén millor l’amor profund cap a la vida i l’enamorament del món que traspuen els contes de Lucia Berlin (1936-2004). Coneixeu algú que neixi i mori el mateix dia del mateix mes? Jo per exemple faig el sant i l’aniversari en dia sis, però de mesos diferents, i això del sant no deixa de ser una collonada. Ella va triar el 12 de novembre per fer totes dues coses. Entremig va publicar setanta-sis relats, que es diu de pressa, i després de dècades d’invisibilitat i menyspreu (una dona valenta i lliure sempre ha fet por), tot va canviar. Des de l’any 2015, és considerada una escriptora revelació, un fenomen de masses, un best seller a Catalunya i arreu del planeta gràcies al seu primer recull pòstum, Manual per a dones de fer feines. En aquesta primera bomba literària, Berlin és fosca, estranya, irònica, vital i lúcida, adjectius que no només defineixen la seva obra sinó sobretot la seva biografia, més pròpia del realisme màgic que de la vida de la gran massa amorfa que deambula per la Terra. Lucia Berlin desarma el lector de la mateixa manera que deixava bocabadada la gent que la coneixia. La seva vida és una novel·la: ballarina rebel, mare jove i soltera de quatre fills, amb mudances cada nou mesos, tres marits i qui sap quants amants, amb problemes econòmics, feines merdoses, l’esquena feta mistos i asma crònica. Collons, sembla que parli de mi. Tot i que jo no compto marits ni tants plançons ni tantes mudances. Però el desori ve a ser semblant. “La meva vida és un llibre obert”, titula un relat. Més clar, l’aigua.

A Un vespre al paradís, el segon ram de contes de la Berlin, també publicats a L’Altra, l’escriptora manté el seu estil lluminós i una veu ingènua i fràgil, però alhora passional i impulsiva, que recorda la nostra Rodoreda amb un parell de copes de més. Vint-i-dos contes (com la Rodoreda, ho veieu!) inèdits, la majoria amb protagonistes femenines de vida complicada i ànima lliure, històries autobiogràfiques amb localitzacions reals de vida viscuda per Berlin (Mèxic, Nova York, Texas, Xile), els horrors de l’addicció i la síndrome d’abstinència, el desamor i la solitud. Lucia Berlin seguia el primer precepte del budisme: viure és sofriment, i no per això la seva literatura era amargant o depressiva, ans al contrari, escrivia per patir o patia per escriure, tant li fot. L’interessant per a Berlin és explicar històries reals, que siguin o semblin viscudes, passades per tots els sedassos que calgui excepte per aquells que aprimen la versemblança. Berlin sacseja, com ho fa Bukowski, fotent-te a la cara el dolor de la rutina, la cruesa de la manca d’afecte que ens embolcalla silenciosament fins a ofegar-nos. Ho ordeix amb una explosió d’autoficció que ens sedueix i a través de la qual podem seguir cronològicament la vida transhumant, atzarosa i tràgica d’aquesta creadora de móns. Mordaç i tendra a parts iguals, Berlin ha caigut en bones mans traductores: Josefina Caball ha mantingut intactes la tendresa i la tribulació d’uns contes en què les dones pretenen devorar els mascles a base d’amor, alcohol i la roba per terra. Però ells les ignoren, o treballen, o s’enganxen a l’heroïna (com el seu marit). Aquesta manca de perpendicularitat conjugal fa que la dona trobi consol en les flors, els arbres o la música (més Rodoreda!). Al conte “De la pols a la pols”, marca la diferència: “Hi ha coses de les quals no es parla. No em refereixo a les coses complicades, com l’amor, sinó a les coses incòmodes, com ara que de vegades els funerals són divertits, o l’emoció que suscita veure cremar edificis. El funeral d’en Michael va ser meravellós”. Ella sí que en parlava. De tot. I ho feia amb un talent excepcional. Tenia uns ovaris envejables, la Berlin. Hauríem congeniat la mar de bé.

Si et fas subscriptor de Núvol et pots endur un exemplar d’aquest llibre. Reserva el teu a subscriptors@nuvol.com.