Una revolució postmoderna

29.10.2017

És possible que els rellotges vinclats que va pintar Dalí indiquessin l’hora en què el Parlament de Catalunya ha proclamat la independència, és a dir, les 15:29 del 27 d’Octubre de 2017. Hi ha moments que semblen tenir la consistència dels somnis i que tant sols es poden classificar com una realitat ambigua, dubtosa, encara amb reminiscències oníriques.

Certament, a vegades, dóna la sensació que alguns esdeveniments s’han preparat des de la ficció, és a dir, des de la literatura. Amb tota la certesa, aquella poètica de la irrealitat des d’on escriu, habitualment, Javier Marías, ens donaria la raó. De qualsevol manera, s’ha proclamat la independència de Catalunya i això ens remet, a tots nosaltres, a una experiència sobtada i sobrevinguda. Moltes persones estan vivint, per fi, aquells moments que havien prefigurat, insistentment, des d’una estètica del desig. Ara, al capdavall, s’han esdevingut totes aquestes projeccions aplaçades i això significa que s’han concretat moltes esperances col·lectives. També vol dir, entre altres coses, que hi ha hagut una transferència del temps possible al temps real i, d’aquesta manera, tots nosaltres hem passat de mesurar el temps amb els rellotges abstractes de Dalí a comptar-lo amb els rellotges exactes i precisos que marquen el present.

Molts pensadors post-moderns o post-post-moderns felicitarien el Govern català per haver estat capaç de sortir, no de l’estat de dret, sinó dels automatismes que configuren la realitat quotidiana. Això, com a mínim, ja és una proesa, tenint en compte com n’estan de pautades, avui dia, les nostres vides, dins el context de l’Estat, i com de supervisada es troba la nostra existència col·lectiva. En aquest sentit, l’alliberament de Catalunya, també inclou, de manera simbòlica, la intenció per defugir el control angoixant del sistema i, aleshores, tot plegat pren matisos de problema kafkià. Dins la lògica independentista, doncs, també hi ha espai per aquesta forma de llibertat, en termes poètics, orientada a les fugides simbòliques respecte el domini o l’autoritat. Estaríem parlant, llavors, d’una revolta post-moderna, basada en qüestions abstractes i no tant en circumstàncies concretes, d’origen polític. Sense oblidar aquestes raons, diguem-ne, materials, a vegades, també seria convenient fixar-nos en el rerefons literari dels problemes, encara que només fos per arraconar, momentàniament, el dramatisme i el llenguatge viciat que envolta qualsevol derivació del Procés.

Seguint aquest enfocament post-modern, m’agradaria imaginar un escenari dis-tòpic just després de la declaració d’independència. La meva proposta és la següent: en primer lloc, recordin la pel·lícula de El Show de Truman i visualitzin, especialment el desenllaç, quan Truman Burbank decideix enfrontar-se a les seves sospites i, efectivament, descobreix que havia estat vivint dins una bombolla i que tot allò que l’envoltava era un engany. Doncs bé, ara pensin en el President Puigdemont, després d’haver desafiat totes les amenaces de l’Estat Espanyol, incloses les penes de presó i l’aplicació de l’article 155. ¿S’imaginen, com a desenllaç, que Mariano Rajoy, en comptes de complir amb els seus advertiments, comencés a aplaudir-lo i li digués a Puigdemont: «Molt bé, et felicito! Tot plegat era mentida. Es tractava d’un guió televisiu i tu eres l’únic que no n’estava al corrent. El que preteníem, en realitat, era posar-te a prova i veure fins on arribava el teu coratge a l’hora de proclamar la Independència. No t’has arronsat davant les nostres contundents amenaces i finalment has acabat duent a terme allò que havies promès. Enhorabona, t’has guanyat la llibertat!».