Una reunió deliciosa amb Mrs Dalloway

11.10.2013

RBA acaba de publicar dins La Magrana una nova traducció de Mrs Dalloway, una de les obres més emblemàtiques de Virginia Woolf, que hem hagut de llegir durant molts anys amb una traducció dels anys trenta de Cèsar August Jordana. Ara Dolors Udina, que també és traductora d’Alice Munro, n’ha fet una de nova i ella mateixa ens relata com ha viscut aquesta feina en un epíleg.

 

Virginia Woolf

 

Traduir La senyora Dalloway ha estat com un viatge iniciàtic, una immersió en un món de paraules i emocions en el qual vaig anar entrant lentament, amb passos vacil·lants, amb molta inseguretat i una mica perduda en la incomprensió, avançant per un mar fet de paraules, personatges, objectes, situacions, sorolls i temps, sobretot temps, a la ciutat de Londres. L’experiència de traduir aquest llibre (després d’haver-ne traduït gairebé uns dos-cents) m’ha deixat enlluernada, o potser seria més exacte dir il·luminada. Evidentment, era conscient de la importància de Virginia Woolf, però experimentar la seva literatura des de dins m’ha semblat un regal impagable.

Quan vaig llegir Mrs Dalloway abans de començar a traduir el llibre, em sentia, per dir-ho amb les paraules del crític Ramon Esquerra, «com l’home [la dona, és clar] que es troba en una reunió deliciosa on no coneix ningú. No sap ben bé de què es tracta ni què passarà, però comprèn que és una cosa meravellosa». No és que no hagi traduït autors excel·lents al llarg de la vida, però no recordo haver experimentat mai una sensació espiritual i física tan evident de tenir entre mans alta literatura. A la primera versió de la traducció, és a dir, a la primera lectura profunda del llibre, en molts moments m’estremia, literalment, la potència de les imatges i la genialitat de la visió.

El 1930 es va publicar la traducció de Mrs. Dalloway de Cèsar August Jordana (per cert, la tercera feta a qualsevol llengua: només l’alemanya i la francesa són anteriors) però més de vuitanta anys d’estudis de l’obra woolfiana i d’evolució de la llengua permetien pensar que era obligat escometre’n una nova versió. Tenint en compte la manca de recursos crítics i el desconeixement evident en aquell moment, només cinc anys després de la publicació del llibre en anglès, de quin seria el pes de l’autora en la literatura anglesa i mundial, em sembla que Jordana va fer una feina remarcable. Se li ha criticat el «model de llengua», és clar, però ja sabem que això és consubstancial a la nostra literatura i, diguem, a la nostra condició de catalans. Hi ha una crítica minuciosa de la traducció de Jordana, feta per la professora de la UB Jacqueline Hurtley, molt interessant en el sentit que criticar una traducció és aprofundir en l’estudi de la tècnica literària de l’autor però, des del meu punt de vista, excessivament severa en molts aspectes. No es pot pretendre que un traductor reprodueixi les al·literacions de l’original, i em sembla comprensible, amb un text tan trencador com aquest, que «el traductor adopti el paper de guia, aparentment delerós que el lector no es perdi i sàpiga qui és qui» (tal com l’acusa Hurtley) quan en alguns casos converteix els pronoms personals en noms de persona. Per la mateixa naturalesa del text, la unitat del qual no es basa en el discurs del narrador sinó en un discurs indirecte format pels processos mentals dels personatges que l’integren, a l’original hi ha molts moments de confusió amb els pronoms només mig aclarits per un he o un she. No sempre en català és possible traduir un he o un she per un simple ell o ella i, en aquest cas, Jordana posava el nom del personatge, perdent d’aquesta manera (diu Hurtley) «la intimitat i immediatesa del procés mental del personatge». És evident que per als traductors posteriors aquestes crítiques són molt alliçonadores i ajuden a treure l’entrellat del text, però no deixa de ser injust, amb els coneixements procedents de centenars d’estudis de l’obra al llarg del segle, avaluar als anys noranta una traducció de l’any trenta.

Una de les coses més extraordinàries de fer una traducció com aquesta, en aquest cas una retraducció, d’un llibre escrit fa gairebé cent anys, és la possibilitat de donar-li nova vida; no es tracta tant de modernitzar-lo ni de posar-lo al dia com de tornar-li la joventut.

 

Virginia Woolf

 

A més a més de llegir desenes d’articles acadèmics sobre la interpretació d’algunes frases i les intencions de Virginia Woolf en tal o tal paràgraf, he treballat a fons amb traduccions a l’italià, el francès i el castellà. La primera versió la vaig fer a raig, sense consultar res, per copsar l’estil i veure què en podia treure. El que sí que vaig fer va ser veure la pel·lícula dirigida per Marleen Gorris: una lúcida interpretació de la novel·la que no la segueix al peu de la lletra però que il·lustra molt bé la distinció entre el temps passat i el present. A la segona versió vaig consultar una traducció italiana i una de francesa i, a la tercera, vaig mirar-me dues versions del cas­tellà (i he de dir que em va sorprendre molt veure que no respectaven pràcticament gens la manera de puntuar de l’autora, que té una aproximació tan personal als signes de puntuació que se’n podria fer tot un tractat). En molts, moltíssims ca­sos, les interpretacions eren absolutament contradictòries, de manera que més que ajudar-me a enfortir la meva possible opció, em feien establir un diàleg entre totes elles i entendre els perquès de les opcions preses. No va ser fins més endavant que vaig comparar algunes de les decisions que havia pres jo amb les de Jordana. Per als que ens agrada resseguir els meandres de la traducció, no hi ha dedicació més interessant que aquesta de comparar possibilitats, per bé que pot comportar consagrar tot un matí a una frase o un paràgraf. Em sembla que la possibilitat de veure el camí que emprèn cada ment a l’hora d’interpretar i reescriure un text és una de les coses més engrescadores d’aquesta professió.

Virginia Woolf escriu en el seu diari i en quaderns de notes algunes idees sobre el procés d’escriptura de Mrs Dalloway. Diu: «S’haurà de centrar en personatges, com la senyora Dalloway —amb molt relleu; després hi haurà interludis de pensament, de reflexió, o petites digressions (que s’han de relacionar lògicament amb la resta), tot compacte, però sense sotracs»… «Tinc la impressió que puc incorporar en aquest llibre tot el que he pensat a la vida»… «He estat escrivint un any a les palpentes per descobrir finalment el que anomeno el procediment de perforar túnels, per mitjà del qual explico el passat a terminis sempre que ho necessito»… «Vaig excavant unes coves magnífiques darrere dels meus personatges; penso que el resultat és exactament el que volia; humanitat, humor, profunditat. La idea és que les coves es connectin i que cadascuna d’elles surti a la llum del dia en el moment present». Aquesta imatge de les coves darrere de cada personatge serveix la idea de Woolf que cap persona no és completa sense totes les altres. Una de les metàfores que més m’ha cridat l’atenció de la novel·la (que per altra banda està plena d’imatges poètiques que a estones deixen bocabadat i a estones estremeixen) és la dels fils de teranyina que es formen entre els personatges, la idea que quan comparteixes una estona amb algú, queda surant un fil invisible que t’hi uneix.

Hi ha moltes frases del llibre que m’han fet reflexionar hores i hores. A part dels primers mots, d’una claredat diàfana que no es torna a trobar més que en comptades ocasions al llarg del llibre (Mrs Dalloway said she would buy the flowers herself) i on pràcticament no hi ha diferències entre versions, trobem gairebé tot seguit les expressions: «What a lark! What a plunge!». S’han escrit pàgines i pàgines sobre aquestes dues exclamacions, sobretot la segona, que molts estudiosos interpreten com un paral·lelisme amb el plunge de Septimus Warren Smith quan se suïcida tirant-se per la finestra. És increïble la diversitat de les traduccions d’aquestes dues frases: de les italianes «Che emozione! Che tuffo al cuore!», «Che gioia! Che terrore!», «Che alegria! Che tuffo!»; a la francesa «Que de rires! Et de plongeons!», a les castellanes «¡Qué emoción! ¡Qué zambullida!», «¡Qué deleite! ¡Qué zambullida!» o «¡Qué fiesta! ¡Qué aventura!», i a la catalana d’en Jordana: «Quina delícia! Quin cabussó!». La meva primera traducció va ser «Quin deliri! Quina capbussada!». (Segons el diccionari, lark, a banda d’alosa, que aquí no funciona, vol dir: fer alguna cosa per divertir-se, especialment una atzagaiada o gosadia.) El que em costava era imaginar la Clarissa Dalloway obrint la finestra un dia especialment lluminós i dient això de quina capbussada. Finalment, després de molt pensar-hi i parlar-ne, vaig trobar una opció que em va semblar l’adequada: «Quin esclat de vida! Quina plenitud!». És veritat que perdia el sentit de «llançar-se» que implica el plunge, sobretot tenint en compte que cinc frases més avall surt el verb plunge, que havia de traduir de la mateixa manera. Ho vaig resoldre traduint aquest segon com «es capbussava de ple»… Traduir és decidir, i moltes vegades fins que no et decideixes no pots continuar endavant.

Un dels problemes principals en la traducció d’aquest llibre és que les incoherències, l’hermetisme, les imatges borroses i la manca de definició en Woolf tenen un propòsit coherent i definit, formen part d’una estratègia i és, precisament, el que fa el llenguatge més vital i poètic. A les reflexions dels diversos personatges hi ha aparents manques de coherència que no ho són per al personatge però que per al lector queden obertes a diverses interpretacions. Com que per traduir-ho havia d’entendre-ho tot, en una de les fases de la traducció —a la tercera o la quarta versió— tendia a explicitar-ho més, com a mínim per entendre-ho jo. En un moment donat em vaig veure abocada a la ruïna, pensant que si el que pretenia era fer-ho comprensible, perdia sense remei la força del text. I, per tant, a les darreres correccions em vaig dedicar específicament a eliminar tots els afegits que havia introduït perquè s’entengués. La fidelitat al text original exigia aquest despullament de sentit.

 

Viriginia Woolf

 

La tècnica de Virginia Woolf, que trena ahir i avui per fer avinent que el moment està format tant pel passat com pel present, comporta de vegades una estranyesa gramatical en el temps verbal i de vegades en els signes de puntuació. Quan vaig començar a traduir el llibre, buscava un motiu enraonat per no haver de posar tants punts i comes com fa l’autora, però no el vaig saber trobar. Era evident que si ella n’havia posat tants, si havia prescindit gairebé absolutament (em penso que n’hi ha un parell en tot el llibre) dels punts suspensius i posava sempre un guió que feia el paper dels dos punts, tenia motius per fer-ho. Per seguir la música de l’original i per ser fidel al seu estil, m’ha semblat que havia de reproduir gairebé amb exactitud la seva puntuació.

A l’hora de traduir, m’he deixat portar sobretot pel ritme del text, compost per la música callada dels pensaments dels personatges i per la música fragorosa del toc de les hores del Big Ben sobre la fressa del trànsit londinenc.

 

Epíleg de la traducció de La senyora Dalloway, de Virginia Woolf, publicat per RBA-La Magrana al setembre de 2013

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Mrs Dalloway és un dels llibres més poètics que he llegit mai: conté tanta poesia camuflada, el seu anglès —que flueix en aparença transparent— està tan prenyat metafòricament, que el lector ha de tornar i retornar a llepar-lo com un gos fidel el seu amo. No puc ni imaginar-me la feinada i el patiment del traductor, que ha de llançar-se valent a l’abisme. Però estic cert, i sense haver-la llegit encara, que la traducció d’Udina haurà reeixit. Aquest epíleg ja ho suggereix. No ens podem perdre, doncs, sentir la veu de Woolf en català. What a lark! What a plunge!: això és la literatura de Woolf en l’intent diari de sobreviure.

  2. Quina feinada, tan enorme i segur que molt ben feta! El llegirem, i tant. I amb aquesta explicació de l’epíleg, potser l’entendrem i tot. Ehorabona, per aquesta traducció i per les de la nova Premi Nobel, que és com si l’haguessis guanyat tu.