Una república independent, un país sense literatura?

Res no podíem esperar de gent com Romualdo Méndez de San Juan que el 1868 es planyia de la revifada literària catalana

Quan, a mitjan segle XIX, Joaquim Rubió i Ors afirmava, en el conegut pròleg que encapçalava l’edició dels seus poemes, que “Catalunya pot aspirar encara a la independencia, no a la política puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions; (…), però sí a la literària, fins a la qual no se no s’estén ni se pot estendre la política de l’equilibri”, poc es podia imaginar que al cap de pocs anys, la literatura catalana podria mostrar al món figures de la talla de Guimerà, Oller o Verdaguer. La reconstrucció del sistema literari català va tenir continuïtat en el primer terç del segle XX a través d’un diàleg permanent amb la societat que va fructificar en una successió de moviments (Modernisme, Noucentisme, Avantguardes, etc.) i d’obres a partir de les quals es van vertebrar els nous ideals d’una societat que, després d’una llarga travessia pel desert, assaboria finalment el gust de la llibertat durant el període republicà. No cal dir que la victòria franquista va escapçar de soca-rel aquest projecte. A més, la ulterior repressió va desbaratar el sistema literari català i va situar-lo en l’absoluta clandestinitat. Malgrat això, l’esforç engegat per assegurar la continuïtat cultural del país va fer possible la creació d’obres d’una qualitat inimaginable, encara més si tenim en compte les circumstàncies adverses en què van ser produïdes. No deixa de ser paradoxal que, tot i la llarga nit franquista, pugui considerar-se el segle XX com un nou segle d’or de la literatura catalana.

Per això, qui més qui menys va pensar que la desaparició del dictador aniria acompanyada de la recuperació de l’ensenyament d’una literatura que, fins aleshores, havia hagut de sobreviure al marge de l’oficialitat i fora del sistema educatiu. Durant els primers anys del postfranquisme, des d’una provisionalitat prenyada d’esperança, va semblar que la literatura podria tornar a ser la clau de volta per bastir una societat més lliure i cívica, més justa i crítica. Però, tot plegat no va ser gaire més que una flor d’estiu. A partir de la dècada dels 90 els nous aires pedagògics van ser nocius per a la continuïtat dels estudis humanístics, en general, i de la literatura, en particular. Encara avui costa d’entendre per què si es tractava de construir els fonaments d’una societat democrática i lliure la literatura quedava postergada i es convertia, a tot estirar, en el suport prescindible i incòmode de les classes de llengua.

Avesats com estem a avatars històrics adversos, no ens pot estranyar gaire que la dictadura i altres règims derivats hagin fet de l’anticatalanisme el seu tret identitari i es mostrin hostils a tot allò que té a veure amb la literatura catalana. Dit d’una altra manera, res no podíem esperar de gent com Romualdo Méndez de San Juan que el 1868 es planyia de la revifada literària catalana i denunciava que els Jocs Florals només acollien composicions escrites en català. Tampoc no ens hauria de sorprendre que l’exministre Wert menystingués la formació literària dels nostres joves, sobretot, si el que pretenia -com va afirmar- era “españolizar a los niños catalanes”. Però resulta desolador i del tot inexplicable descobrir que alguns dels dirigents educatius nostrats li facin a hores d’ara encara el joc i que estiguin aconseguint resultats similars per camins insospitats. Estic segur que des del seu retir daurat a París, l’exministre devia esbossar un somriure entre cínic i mofeta quan va descobrir que l’estratègia del Departament d’Ensenyament per ” plantar cara” a la seva revàlida era reduir les hores de literatura catalana per convertir-la en una matèria més virtual que real.

Enlluernats per una modernitat líquida que confon desig i realitat, el nom i la cosa, n’hi ha que deuen considerar que l’aprenentatge literari dels nostres alumnes pot ser per via telepàtica, que no cal invertir-hi gaire temps ni esforços. Seguidors entusiastes dels dictats economicistes, deuen pensar que el que cal és millorar la productivitat i l’eficiència docent. Ras i curt, es tracta de ser innovador i fer que amb una hora setmanal els nostres alumnes puguin conèixer i reflexionar sobre la nostra tradició literària. Si fa no fa, el mateix que deuen fer els seus companys francesos, italians, portuguesos o espanyols, però dedicant-hi més hores i tenint un estat darrere que fa dècades que es va prendre seriosament la formació literària dels seus joves. Aquí, en canvi, estem convençuts que amb una horeta a la setmana ja farem el fet. Només amb una actuació miraculosa del professorat podrien superar les imitacions temporals amb què es veu endogalada la seva feina. Això, o abraçar les teories de la física moderna que han demostrat la relativitat del temps i fer així que una hora de classe pugui convertir-se en tres o quatre en un altra galaxia. Però conscients que d’Ensteins no n’anem sobrats, des del Departament se’ns proposa que ens fem seguidors de la “Santa Innovació”. Es tracta d’una “innovació” peculiar que barreja aires místics, esperit lúdic i resultats, pel cap baix, incerts. De fet, alguns episodis d’aquesta innovació –no em refereixo pas a l’esforç innovador fet des de les escoles- em recorden aquella teoria antiga que afirmava que els babilonis eren capaços de coure els ous fent-los giravoltar amb una fona. Només de pensar en com podria resultar d’innovador i creatiu tenir una colla d’adolescents tombant a l’hora del pati per preparar l’esmorzar se’m fa la boca aigua i ja m’imagino els titulars d’alguns diaris: “Cuina creativa, res de fogons”. Però abans de generalitzar un repartiment d’ous a cada centre, potser ens hauríem de plantejar quina dieta alimentària volem seguir? No fos cas que al darrere d’aital innovació no hi hagi res més que l’interès de la societat propietària de la granja de pollastres.

Estic més convençut que mai que si volem fer una truita, cal trencar els ous, que cal replantejar-se mètodes i sistemes educatius, i, precisament, per això, considero que la literatura hauria de tenir un paper nuclear en tots aquests canvis. El coneixement i el diàleg amb els nostres clàssics hauria de ser un dels eixos de la formació de l’alumnat. Llegir és reviure, enriquir-se amb experiències passades, construir la pròpia sensibilitat, dialogar amb l’alteritat. Es tracta d’una vivència personal única que ens acara amb el nostre propi jo, que el fecunda i ens fa diferents. Per això, els estudis literaris no són fàcils ni simples, com no resulta senzill res del que ens humanitza. La literatura exigeix compartir coneixements filosòfics, artístics, històrics, científics i qüestiona, per tant, la fragmentació i atomització de les assignatures. De fet, no hi ha res més innovador que explotar les possibilitats que ofereix la lectura d’una novel·la. No hi ha res millor que la lectura, per exemple, de les darreres pàgines del Tirant lo Blanc, per entendre el món actual: mort l’heroi que “havia lluitat per la sola honor de la cavalleria”, companys seus amb menys escrúpols, s’afanyen a assegurar-se la seva herència per viaranys menys cavallerescos. Un aprenentatge aquest que pot ser d’allò més útil als nostres alumnes per anar per la vida. Sobretot, quan es tracti de desemmascarar els impostors i els grimpaires de tota mena amb què toparan.

Però també és cert que la literatura ens situa davant d’una veritat incòmoda, perquè forma alumnes amb criteri propi, gent disposada a qüestionar veritats acceptades a ulls clucs, persones reflexives. Perquè la literatura és i ha estat revolucionària i, vertaderament, innovadora. Vet aquí la mare dels ous. Aquells que estan convençuts de posseir la veritat, que el món gira al seu voltant, que no es qüestionen el poder, perquè són ells poderosos, han mirat sempre amb reticencia la literatura. La malfiança ve de lluny, ja Plató condemnava els poetes en la seva República per garantir que no hi hagués canvis socials. Propugnava una societat en què no hi havia esclaus perquè tothom ho era. En la seva república no hi havia lloc per als poetes perquè exigien llibertat per qüestionar la realitat i replantejar les veritats úniques sobre les quals Plató assentava la seva teoria. És normal, doncs, que els règims absolutistes i totalitaris hagin desconfiat sempre de la literatura. I precisament per això estic convençut que la República Catalana que volem construir: social, justa i lliure, no pot prescindir del coneixement literari. Seria una paradoxa que ara que estem més a prop que mai d’aquella independència que veia impossible J. Rubió i Ors, deixéssim perdre la independència literària que ens ha permès arribar fins aquí. Perquè ara que a l’altre “plat de la balança”, ja no calen “exèrcits de molts mils d’homes i esquadres de cent navios” sinó homes i dones lliures, no podem renunciar a la literatura.

Andreu Freixes. Col·lectiu Pere Quart

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació