Una ‘pau’ israelo-palestina

26.08.2014

Fa unes setmanes em vaig asseure per primera vegada per escriure aquest article. Aleshores, tres adolescents israelians, ara enterrats sota terra, encara estaven somrient i rient, i un nen palestí de setze anys, el cos cremat del qual resta des de llavors enterrat sota terra, estava també segurament passant l’estona amb els seus amics. El diari Haaretz va encarregar aquest article per la Conferència de Pau Israeliana que havia organitzat.

Conflicte de Gaza

Conflicte israelo-palestí | Foto: noticias.com

En honor d’aquest esdeveniment tan important, el president de l’Autoritat Nacional Palestina, Mahmud Abbas, va escriure un gran article i el president Obama va enviar-li un missatge emocionant, de manera que, esclar, de seguida vaig estar d’acord a escriure alguna cosa. Després de tot, com tothom, he anhelat la pau des de fa molt temps, i durant aquestes setmanes desoladores, quan semblava encara més lluny que mai, l’única cosa que em quedava per fer era escriure sobre això.

Però quan vaig intentar escriure alguna cosa, vaig descobrir que aquesta vegada, a diferència dels dies millors en què era capaç de produir aquests textos desitjosos-de-pau a ritme d’un cada dos mesos per tots els diaris que volguessin inculcar en els seus lectors una mica d’esperança sobre el futur de la regió, no em venia res al cap.

A primera vista, la situació de seguretat era estable, però amb les converses de pau anul·lades i la sensació de desesperació generalitzada que havia infectat fins i tot la ingènua Amèrica, que aparentment havia abandonat les esperances d’aconseguir una solució diplomàtica, era clarament només una qüestió de temps que un acte sanguinari tingués lloc, conseqüentment respost amb un altre acte igual de sanguinari. I durant aquests dies humits i depriments, em va ser difícil escriure un article sobre la pau sense sentir-me com un idiota, o fins i tot com algú que està completament desconnectat de la realitat.

Mentrestant, les vacances d’estiu i la Copa del Món de Futbol havien començat. Uns dies més tard, va començar la tan familiar bogeria regional, xocant i alhora previsible. Mentre els canyons rugien i els membres del govern israelià feien discursos encesos, la conferència de pau va començar, i vaig escoltar els discursos i vaig llegir els escrits d’algunes persones eloqüents, resoludes, que continuaven parlant sobre la mateixa pau anhelada com si res, tot i que, o potser perquè ara, la terra es sacsejava sota els nostres peus.

Què té aquesta pau esquiva, de la qual a tanta gent li agrada parlar, però que ningú ha aconseguit apropar-nos-hi ni un sol mil·límetre?

Fa uns mesos, el meu fill de vuit anys va prendre part en una cerimònia on tots els alumnes de la seva classe van rebre una Bíblia que indicava el començament dels seus estudis bíblics. Quan la cerimònia es va acabar, tots els alumnes van pujar a l’escenari i van cantar una cançó popular sobre —què si no— el desig de pau. I al final de la cançó, “Déu et va donar un regal”, els nens van demanar a Déu que els donés només un petit regal: pau a la Terra.

De tornada a casa vaig pensar una mica en aquesta cançó. A diferència de les altres cançons que el meu fill canta sobre el Dia de la Independència i Hanukà, que commemoren batalles lliurades intrèpidament i la foscor que s’allunya amb una torxa en flames, la pau no era una cosa que ell volgués aconseguir a través de suor i sang; ell volia que se li donés. Com un regal, de fet. I això, sembla, és la pau que anhelem: quelcom que ens faria molt, molt feliços de rebre en forma de regal totalment gratuït. Però contràriament a la idea demostrada que solament nosaltres som responsables de la nostra pròpia supervivència, la pau depèn de la providència divina.

Crec que el meu fill és la segona generació, si no la tercera, que és adoctrinada amb la idea que el conflicte israelo-palestí ens ha estat imposat des de “dalt”. Una mica com el mal temps, sobre el qual podem parlar, plorar, fins i tot escriure’n cançons, però no el podem canviar.

Fa dos anys, com a part d’un projecte especial d’escriptors iniciat per Haaretz, vaig entrevistar el primer ministre israelià Benjamin Netanyahu. Durant l’entrevista vaig preguntar-li què estava fent per resoldre el conflicte de l’Orient Mitjà. Netanyahu va respondre llargament, tot analitzant l’amenaça iraniana i la inestabilitat dels altres governs de la regió. Però quan vaig insistir, de forma quasi infantil, en obtenir una resposta a la meva primera pregunta, ell va admetre que no estava fent res per resoldre el conflicte perquè el conflicte era irresoluble.

Benjamin Netanyahu

Sembla que Netanyahu, un antic i valent oficial en una unitat de combat d’elit on va lluitar en batalles duríssimes, quan es tracta de la pau, pensa igual que el meu fill i els seus companys de classe. No vull espatllar l’humor del meu primer ministre o la classe de segon de primària del meu fill, però tinc una forta sensació que Déu no ens donarà la pau gaire aviat; haurem de fer un esforç per aconseguir-la nosaltres mateixos. I si l’aconseguim, ni nosaltres ni els palestins la rebrem de forma gratuïta.

La pau, per definició, és el compromís entre els dos bàndols, i en aquest tipus de compromís, cada bàndol ha de pagar un preu considerable, no només en territoris o diners sinó també en un verdader canvi en la seva concepció del món.

Per això el primer pas pot ser deixar d’utilitzar la deteriorada paraula pau, que des de fa temps ha pres significats transcendentals i messiànics tant en la política de dretes com en la d’esquerres, i reemplaçar-la immediatament per la paraula compromís. Aquesta pot ser una paraula menys entusiasta, però al cap i a la fi ens recorda que la solució que nosaltres anhelem no es pot trobar en les nostres pregàries cap a Déu sinó en la nostra insistència en un diàleg esgotador, no sempre perfecte, amb l’altre bàndol.

Cert, és més difícil escriure cançons sobre compromís, com les que el meu fill i els altres nens poden cantar amb les seves veus angelicals. I, imprès en samarretes, no té tan ganxo. Però a diferència de la benintencionada paraula que no exigeix res a la persona que la diu, la paraula compromís insisteix en les mateixes condicions prèvies en tots aquells que l’utilitzen: han d’estar primer d’acord a fer concessions, potser més que mai —han d’estar disposats a acceptar l’assumpció que darrere de la veritat justa i absoluta en la qual creuen, una altra veritat pot existir. I en la part del món racista i violenta on visc, aconseguir això no és gens menyspreable.

Article publicat a Los Angeles Times el 14 de juliol. El podeu llegir en anglès en aquest enllaç. Traducció al català de Griselda Oliver.

Etiquetes: