Una notícia exagerada?

3.11.2013

El número de novembre de L’Avenç ja és al carrer. Núvol recull avui l’editorial de Josep M. Muñoz, director de la revista, que en aquest número ha entrevistat la lingüsita Carme Junyent. 

 

Carme Junyent

 

Ni les polítiques de «normalització» lingüística, ni la immersió lingüística a l’escola, no han servit mai per recuperar una llengua –afirma, taxativa, la lingüista M. Carme Junyent en l’entrevista d’aquest mes a L’Avenç. De fet, tenim prou a la vora exemples de països, com Irlanda, que han aconseguit la independència però que no han pogut conservar la llengua pròpia. El manteniment d’una llengua depèn, doncs, fonamentalment de la voluntat dels parlants: d’usar-la i de transmetre-la als fills. Però això, a la vegada, depèn també de l’entorn: si en una societat predomina absolutament una llengua, la més feble demogràficament acaba desapareixent, substituïda per l’altra.

Ara bé, ¿existeix un llindar per sota del qual una llengua entra en un procés d’extinció? Junyent i altres lingüistes, basant-se en exemples molt diversos d’arreu del món, el situen en el 30 %: quan una llengua és la llengua habitual de menys del 30 % d’una població donada, aquesta llengua entra en un ineluctable procés d’extinció, progressivament abandonada pels seus cada dia més escassos parlants, fins que deixen de transmetre-la als fills.

¿És aquest el cas del català? Abans de respondre la pregunta, cal tenir en compte l’excepcionalitat, dins Europa, del cas català, que ha seguit una trajectòria inversa a la d’altres llengües dites «regionals» com l’occità. Junyent s’apunta, sense esmentar-la, a la tesi de la «feble nacionalització» de l’Estat espanyol que va formular fa un temps l’historiador Borja de Riquer: si els catalans del segle XIX no van abandonar el català, és perquè, excepte les elits, no tenien prou assimilat el castellà. La trajectòria del segle XX, marcada, malgrat les llargues etapes de dictadura i de persecució de la llengua, per la centralitat del catalanisme polític, confirma la recuperació del català, que ha adoptat una normativa moderna (Fabra, 1913), que ha estat assumida pel conjunt del domini lingüístic (Normes de Castelló, 1932) i que ha sobreviscut l’embat del franquisme.

En el moment de la transició i de la recuperació de l’autogovern, comencen però els vaticinis alarmistes, dels quals la lingüística catalana sembla que li costi de desprendre’s: el 1979 es publica el manifest d’Els Marges, titulat «Una nació sense estat, un poble sense llengua», que alerta que el bilingüisme derivarà en diglòssia si no hi ha unes fortes estructures d’estat que apuntalin el català. Convertits a desgrat seu en sociolingüistes, i sense tenir prou en compte la perspectiva històrica, alguns lingüistes semblen abonats a la teoria de l’extinció –encara que la seva pràctica professional i ciutadana diària, i això és el que compta, sigui la de lluitar fermament perquè això no passi.

En un llibre clàssic, Els altres catalans (1964), Francesc Candel somiava que serien els fills dels suburbis, els fills de la immigració castellana, els qui algun dia salvarien el català. Ara hi hem d’afegir els fills de la nova immigració, vinguda d’arreu del món. La resposta la tindrà, novament, la societat catalana, si és capaç (malgrat la crisi present, que hi va en contra) d’assegurar el correcte funcionament de «l’ascensor social»: al capdavall, mentre garantim la capacitat d’integració social, el futur del català està assegurat.

En una ocasió en què un diari el va donar per mort, Mark Twain va respondre amb una cèlebre frase: «La notícia de la meva mort ha estat molt exagerada». Voldríem pensar que la llengua catalana, en els propers cent anys, podrà respondre amb la mateixa ironia. O, si és el cas, amb aquella altra frase de Maynard Keynes: «A llarg termini tots serem morts».

Josep M. Muñoz és director de L’Avenç. Ha traduït ‘Els últims dies d’Immanuel Kant’, de Thomas De Quincey (L’Avenç, 2013)

Respon a Rosa Costa-Pau Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Els signes capgirats com el ¿ no existeixen. Ni aquí ni a la Xina popular. Al Rosselló, a Portugal, a Gibraltari a l’Alguer no n’han vist mai cap. Són un invent espanyol, igual com la lletra Ñ. Per a ells són un signe identitari.