Una memòria perduda

10.04.2016

La nostra democràcia no vol desenterrar les seves arrels i prefereix encara els relats concebuts i reelaborats per reforçar les preses de posició de qui prefereix la lluita pel poder més que la recerca d’una certa veritat, diu Jordi Amat en aquest article on descriu un viatge a París, al número 23 de la Rue de la Pépinière, antiga seu d’un think tank antifranquista. Aquest dilluns a les 19.30h Amat presenta a la Llibreria Laie La primavera de Múnich (Tusquets), l’assaig amb què ha guanyat el Premio Comillas de Historia, Biografía y Memorias. L’acompanyaran Sergio Vila-Sanjuán, Gregorio Luri i el conseller Santi Vila.

Jordi Amat a París

Jordi Amat a París | Foto Juan Pedro Quiñonero

Diumenge 13 de març, a quarts d’onze del matí. Hem quedat de trobar-nos al Boulevard Haussmann. Al número 104, concretament. És allà on durant una pila d’anys hi va tenir la seva seu principal el Congrés per la Llibertat de la Cultura. No n’ha quedat, sembla a primera vista, cap rastre. O això sembla. Era allà fa més de mig segle. Aleshores aquella era una zona més viva que no pas ara. Per això, per donar un bon cop de puny damunt la cartografia del París dels dies de la Rive Gauche, allí s’hi va ubicar el cervell físic del Congrés a principis de la dècada dels cinquanta. Havia de ser París perquè París era Sartre. I per contrarestar a Sartre i tot el que representava es va crear el Congrés. Va ser una institució d’irradiació ideològica mundial ideada per la intel·ligència nord-americana en els moments més gèlids de la Guerra Freda per combatre, desactivar i anul·lar l’hegemonia intel·lectual del comunisme.

Però quan ens trobem al 104 amb Juan Pedro Quiñonero, que és escriptor i amic i em fa de guia (allà va viure Azorín, aquí té un pis Vargas Llosa, allà s’allotjava Josep Pla), em demana que, abans d’anar per feina, em fixi en la placa del número 102. Enganxat a l’edifici que m’ha portat de cap durant deu anys, descobreixo que Marcel Proust va escriure À la recherche du temps perdu. Aquest és el barri de Proust, m’explica Quiñonero. I em fa avançar pocs metres per plantar-nos al mig del bulevard, a un encreuament de carrers, per fer-me un croquis físic de la geografia de la novel·la. Però tornem al 104.

Si París és ple de plaques com la del 102, recordant aquí i allà perquè la ciutat va ser la capital mundial de la cultura, per què no n’hi ha cap aquí? Perquè aquell temps ha quedat esborrat del mapa de la memòria. Ningú sabrà que allà es va trobar la manera de protegir intel·lectuals exiliats dels països de l’est, que allà es donava el vist-i-plau per publicar revistes culturals de primer nivell, que des d’allà s’aprovaven els plans de treball de comitès nacionals repartits per mig món amb l’objectiu de recolzar una certa ideologia de la llibertat política i llibertat estètica en contrast amb el dictat totalitari… Hi penso mentre en Quiñonero comença a fer fotografies. Espera que algú passi per davant perquè la imatge tingui una mica de vida, però s’ha de confirmar amb un militar palplantat davant l’edifici mirant el seu mòbil. Jo miro la façana una vegada i una altra i res de res. Piquem al timbre i tampoc ens responen. Les portes de fusta pintades de gris no s’obriran. Marxem.

No és la única adreça que duc anotada. També voldria anar al número 23 de la Rue de la Pépinière. Ahir ja ho vaig constatar al mapa i em vaig quedar parat. La seu del Congrés està a la mateixa illa de cases on cap a finals de 1959 s’hi va instal·lar el Centro de Estudios y Documentación. La relació entre una i altra institució, que poquíssimes vegades s’ha estudiat, era físicament evident, talment com si l’una i l’altra estiguessin unides per un cordó umbilical. El lligam era un personatge esborrat de la memòria democràtica: Julián Gorkin. Durant els dies de fúria, de la dècada dels vint i del trenta, Gorkin era un revolucionari marxista que pretenia sabotejar la cultura política de la tradició democràtica. Durant els dies de cendra de la postguerra europea, Gorkin –espanyol exiliat, militant de l’anticomunisme, funcionari del Congrés encarregat de la seva expansió per Amèrica Llatina- es va comprometre en la refundació d’aquella cultura contra la qual havia combatut.

1- Rue de la Pépinière Ladurée_0010 variante baja

El Centro, que es finançava amb la mateixa caixa b que servia per pagar part de l’activitat del Congrés (diners que, en bona mesura, provenien del totpoderós sindicalisme nord-americà), va ser un think tank antifranquista d’estar per casa on Gorkin va viure la seva darrera vida com a revolucionari professional amb l’objectiu de muscular una alternativa democràtica pel seu país. Tenia 60 anys. Va usar tots els seus contactes perquè el Centro fos el motor que posés en marxa l’alternativa i el seu despatx, amb la seva secretària i un col·laborador fidel –Francesc Farreras, exiliat de segona generació i autor de les esplèndides memòries Gosar no mentir-, va ser un niu de conspiracions que van tenir el seu moment de plenitud el 12 de març de 1962. Aquell dia un reduït però destacat comitè de demòcrates espanyols van acordar que es reunirien amb demòcrates del interior, uns i altres europeistes de la guerra freda, per traçar un full de ruta democratitzador pel seu país. La reunió es va celebrar a principis de juny a Munic. La premsa, rabiosa i seguint el dictat oficial, va dir que s’havia produït un “contubernio”. Seria més precís dir que el món d’ahir del republicanisme i la nova oposició, on destacava el Dionisio Ridruejo que Marià Manent va contemplar amb ulls fascinats a Múnich, van escenificar la possibilitat d’una autèntica Espanya democràtica.

Al número 23 de la Rue de la Pèpiniére, allà on Josep Maria Castellet visitava al seu amic Farreras o Gorkin adreçava cartes a Josep Ferrater Mora, tampoc hi ha cap placa que recordi el Centro de Estudios y Documentación. Tampoc ningú vol recordar qui va ser Julián Gorkin, un personatge condemnat per la historiografia i damunt la memòria del qual s’hi han abocat tones de cal. És un temps perdut. Tal vegada la caixa negra més inquietant llençada a l’abocador de l’oblit durant la Transició. Potser convindria que seguís allà. Podrint-se. Perquè potser, de fet, la nostra democràcia no vol desenterrar les seves arrels i prefereix encara els relats concebuts i reelaborats per reforçar les preses de posició de qui prefereix la lluita pel poder més que la recerca d’una certa veritat.