Una llengua que pica

30.01.2018

Albert Badosa Roldós, lingüista i membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat respon amb aquesta peça simfònica l’article del professor Jaume Medina, “Què en farem, del català?”, en què lamentava el deteriorament oral de la llengua catalana.

Primer moviment: situació del català

Tot d’entrada, Jaume Medina presenta la situació del català com un “present candent i un futur incert”, tot fent valer la seva importància reclamant-lo com “una de les llengües més estudiades del món” i tot advertint dels seus “símptomes clars de fatiga i descomposició”. Dels tres punts, només puc mostrar el meu acord amb l’últim; sí, hem de tenir clar que el català, en terminologia lingüística, és una llengua amenaçada des del moment en què tots els que el parlem som bilingües en una llengua dominant. El bilingüisme és el primer pas, l’imprescindible, perquè el que s’anomena “procés de substitució lingüística” comenci, i com podem observar, en algunes parts del domini lingüístic ja està en fases avançades. Al llarg de la simfonia intentaré fer veure que el futur de la nostra llengua no és tan incert, i que el català no és un cas massa especial, sinó que segueix patrons ben descrits en la lingüística.

 

Segon moviment: de peus a la galleda

Molta gent recordarà el Manifest Koiné i el rebombori que va causar la descripció històrica de la situació del català. En qualsevol cas i deixant de banda la polèmica, tothom convindrà que no va ajudar gens a la millora de la situació de la llengua, i en concret a les ideologies lingüístiques. Doncs bé, la descripció de la composició social i lingüística del Principat que fa Medina tampoc no hi ajuda gaire. Parlar de “catalans de sempre” o fer servir conceptes com “parelles híbrides” evoquen conceptes com “etnicisme”, “essencialisme” o la famosa “fractura social”. Aquesta és una fase que ja hauríem de tenir superada, i la inclusió, si és que no ho és ja, hauria de ser un tret distintiu de la catalanitat contemporània i del català, llengua d’acollida.

Si bé considero que aquest malaurat anàlisi de Medina desautoritza el seu article i és del tot sobrer, a banda d’essencialista, hi ha una observació que sí que considero encertada. El fet que la relació entre català i identitat s’està esquerdant és del tot cert, i especialment entre els joves, però a diferència de Medina, en lloc de veure-ho com una amenaça ho podem veure com una oportunitat.

Kathryn Woolard és una antropòloga que ha estudiat durant tres dècades les ideologies lingüístiques del català. L’autora descriu el català –i les llengües subordinades– com a autèntiques, i el castellà –i les llengües dominants– com a anònimes. A grans trets, les primeres estan marcades, lligades a la identitat, al folklore, i arrosseguen una càrrega simbòlica, mentre que les segones són les no marcades, llengües de facto que no duen cap càrrega. Aquest fenomen, doncs, és una oportunitat per al català de deixar de ser autèntic i passar a ser anònim, és a dir, la llengua de facto de la futura societat catalana, la llengua d’integració i de la vida pública que no necessiti anar acompanyada de cap senyera. De moment, però, aquesta condició l’ostenta el castellà i tenim molt de camí per córrer.

 

Tercer moviment: contacte de llengües

Des de la meva opinió, crec que quan Medina ens parla amb preocupació de la barbarització del català es queda curt: la influència del castellà és més massiva del que ens pensem i s’accelera cada cop més, el català calca l’estructura lingüística del castellà a un ritme ferotge. Ni el lingüista més perspicaç pot fer-se a la idea de la magnitud de la influència lingüística al nostre dia a dia. Si en teniu dubtes, només cal que que us fixeu en com parlen els nens de primària, o si sou més curiosos podeu consultar el blog de Gabriel Bibiloni, amb exemples de castellanismes que mai no us imaginaríeu. En tot cas, si consultem els estudis fets sobre contacte de llengües esbrinarem que el català no és pas cap cas especial: segueix el patró d’una llengua subordinada a una llengua dominant que arran del bilingüisme i d’un contacte intens, inevitable i de llarga duració es va assemblant cada cop més a la llengua dominant. I això, amics meus, és inexorable, si no és que ens n’anem a viure a Mart.

La famosa frase que ja fa temps que corre que “el català no mor per falta de parlants, mor per falta de llengua” es va confirmant a poc a poc. I és que aquesta és una possibilitat que la lingüística contempla: la mort d’una llengua a arrel del manlleu total de la gramàtica de la llengua dominant o patuesització, i el català té números d’acabar així. Podeu consultar aquest article del nostre blog per a esbrinar-ne més coses.

Si no us convenç, recomano àvidament la lectura de El bilingüisme mata, de Pau Vidal, o la magnífica i agredolça metàfora Dolor de llengua, d’Enric Larreula. Acabo aquest moviment amb uns versos de Narcís Comadira que corrien pel Twitter fa uns dies, i així completem la tríada assaig, prosa i poesia, per a tots els gustos:

“I si escric llengua, veus?,
el dolor em trenca l’ànima.
No puc escriure més.
I em diu: tu escriu amor
pel món i pel país
i per aquesta llengua
que es mor i et trenca l’ànima:
veuràs que encara pots
fer aquest i mil poemes”.

 

Quart moviment: consciència lingüística

Abans de preguntar-se sobre el previsible destí fatal del català, Jaume Medina fa una interessant distinció entre els “conscients” i els “no conscients” de la situació del català. Aquesta distinció és ben encertada, i és que:

(1) els lingüistes que fan treball de camp arriben tots a la mateixa conclusió: en tota societat de qualsevol indret del món hi ha gent que s’interessa per la llengua i gent a qui li és indiferent. Nosaltres, altra vegada, no en som cap excepció. Hem d’acceptar que hi ha gent a qui la llengua li importa un rave, i els que hi vivim enganxats no hem de voler fer de pastors de cap ramat, que visquin feliços! [Noteu que estic una mica desmuntant aquesta creença que som un cas especial i que tenim una mena de superpoders que ens faran aguantar pels segles dels segles, amén].

(2) i a més, els lingüistes que treballen tant amb llengües amenaçades com en situacions de contacte de llengua arriben tots a la conclusió que els efectes de la llengua dominant són imperceptibles –llevat del manlleu lèxic– i a més a més inconscients. Segur que més d’un cop us ha caigut un turnillu –pronom feble o el que vullgueu– pel camí sense ni adornar-vos-en. Altre cop inexorabilitat.

El problema és que Medina carrega tot el pes de la responsabilitat de “salvar la llengua” als parlants, tant els conscients com els no conscients. Crec que els susdits punts alleugeren la comunitat lingüística de la càrrega “d’haver de salvar la llengua”, i és que, reitero, no som totpoderosos sobre la llengua, no la podem modelar a voluntat –i no, ni tan sols no li podem canviar el gènere–. El famós exemple de busónbústia queda com a bonic intent de redreçar la situació catalana (en terminologia de Vicens Vives), i no dic pas que reeixit i positiu, però és un dels pocs salmons que, contra corrent, ha arribat a la deu i ha pogut pondre els ous.

 

Coda metafòrica

La idea de la coda meta metafòrica se’m va acudir arran de dos fets; la recent mort de l’escriptora nord-americana de ciència ficció Ursula K. Le Guin (molt lligada per cert a la història de la lingüística i de l’antropologia), que sovint deia: “la ciència ficció és una gran metàfora”. L’altre és la celebració de l’any de Pedrolo, que ens obsequià amb una genial obra de ciència ficció, plena de metàfores, que ens transporta a un futur al·legòric amb noves possibilitats i reptes. [Els comissaris es posaran les mans al cap en referir-me tan sols a la novel·la que eclipsa l’ingent obra que deixà. Ho reconec, és Joc Brut (picada d’ullet)]. La llengua, doncs, també pot ser una gran metàfora, i és en aquesta forma com respondré les preguntes que Jaume Medina planteja al final:

Hi ha cuines del món que no fan servir ingredients picants; pots gaudir del menjar sense preocupar-te de si la teva llengua experimentarà sensacions extremes. N’hi ha d’altres que sí que en fan servir, i quan les tastes t’arrisques a acabar amb la llengua tota vermella i guerxa. El català és una llengua que pica, fa mal. La seva subordinació fa inevitable que es vegi envaïda per barbarismes. Sentir-la, i fins i tot parlar-la, encara que no ens n’adonem, dol. Evidentment podem refugiar-nos en certes bombolles agradables, que no piquen. Podem llegir Carner o de Pedrolo i pensar que el català és una llengua normal, cert, però en el moment en què passem pel pati d’una escola o posem la tele i ens apareix Merlí o l’Arucitys la llengua ens comença a picar. Si escolteu aquesta mateixa simfonia podeu pensar que no tenim cap mena de problema, però segur que algun purista trobarà alguna estructura massa castellana.

De la mateixa manera que si anem a un mexicà sabem que tenim molts números de treure fum per la boca, també sabem que molts mexicans ni s’immutaran pel pebrot del padró més picant. Així, també hi ha catalans a qui la llengua no els pica gens ni mica, a qui l’absència de pronoms febles o gaires no els fa brunzir les orelles. I aquests són la majoria, gent –i sobretot joves i xiquets– que s’han acostumat al picant que han mamat des de néixer, i als quals ni el barbarisme més flagrant no els anul·larà cap papil·la gustativa.

Així, i responent tant al títol de l’article com a les preguntes que Jaume Medina formula a l’aire, la meva resposta és que hem de fer un primer pas, i aquest primer pas és el d’acceptar que el català és una llengua que pica. El que vull dir amb això és que (1) no podem foragitar la influència de castellà, hem d’acceptar que ha vingut per quedar-se. La magnitud de la influència depèn de molts factors, i nosaltres, com a individus i com a comunitat, només en som un. Per tant, (2) no podem carregar-nos tota la responsabilitat de la qualitat lingüística i passar-nos el dia llençant-nos els plats pel cap, fixant-nos com parla el veí de sota. (3) El purisme i l’essencialisme simplement ens posen sota un estat de lament perpetu, d’autoculpa, de ràbia i d’impotència. La meva proposta és simplement (4) adoptar una mena de pessimisme realista, acceptar què està passant i mirar què s’hi pot fer, sortir de la nostra bombolla per poder avançar.

Feu servir, doncs, la llengua, encara que piqui, encara que tragueu fum pels queixals, les orelles i el nas, però sobretot feu-la servir!

Albert Badosa Roldós. Lingüista.  Grup de Lingüistes per la Diversitat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

11 Comentaris
  1. M’estranya que l’articulista “musical”, amb crèdits que l’avalen com a coneixedor del català, no esmenti (o no conegui) l’article de Narcís Garolera “El català que ara es parla”, publicat la revista “Els Marges” l’any 2014, que exposa -amb un gran nombre d’exemples- l’estat actual del català, en camí de convertir-se en “catanyol”, una variant -sobretot barcelonina- de la llengua del país. Li n’aconsello la lectura.

  2. Qui és, l’autor de l’article? Jo em dedico a l’ensenyament del català i no n’havia llegit res, ni havia vist mai el seu nom entre els estudiosos del català. Deu ser molt jove i deu estar fent les seves primeres armes com a sociolingüista. Per cert, què vol dir “lingüistes per la diversitat”? On està integrat (si ho està), el grup que els dóna nom?

    • Benvolgut Martí,
      En aquest web hi trobaràs la informació sobre el Grup de Lingüistes per la Diversitat, de qui formo part: http://glidi.cat/
      El Grup està vinculat al Departament de Lingüística de la UB i també té relació amb el GELA (Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades). Pel que fa a mi, no em considero cap “estudiós del català”, si bé com es veu la qüestió ens interessa molt tant a mi com al GLiDi.

  3. CAP proposta per a evitar l’extinció de la llengua. CAP indicació sobre què han fet altres llengües per a suprimir la relació de subordinació. CAP reflexió SERIOSA sobre què vol dir l’assimilació. I sobretot la part darrera de l’escrit aquest és patètica. La podria haver escrit l’hàmster del fill del matrimoni falangista del tercer. Tu nen, on collons has estudiat? Qui t’ha fotut al cap tota aquests merda?

  4. Sincerament és molt preocupant, MOLT PREOCUPANT, que els joves puguin creure aquest discurs que mena DIRECTAMENT l’extinció. La llengua catalana NO viu una situació normal. Tota l’error rau en el fet de prendre ‘normal’ una situació ABERRANT. La llengua catalana no té ARA MATEIX tots els mitjants d’una cultura normal per a protegir-se i promoure’s. Vosaltres doneu per inamovible, per establert l’estat actual dels mitjans i la cultura catalana com si es tractés d’una llei natural. Aquesta és la malaltia que afecta la pràctica totalitat de catalans. Es limiten al cercle màgic que l’Estat hostil els ha dibuixat. Fins que no veieu això direu bajanades tan descomunals com les que diu aquest noi en aquest penós escrit. Cal l’Estat per a la mobilització total dels recursos per a promoure la llengua. Però em temo que la inèrcia del discurs del noi impedirà fins i tot de PENSAR que poguem tenir cap altre recurs més que els que hi ha ara. O us adoneu de què dieu o continuareu de cavar la vostra pròpia tomba.

  5. La resistència del català, malgrat força castellanitzat, és un miracle. No crec que hi hagi un cas igual al món. Tanmateix, el realisme de l’ autor no serveix per deixar de resistir i començar a ésser plenament. Acceptar la pressió de l’ espanyol només porta a la fi, ara més propera per l’ acció dels mitjans de comunicació espanyols. La solució és ben senzilla alhora que sembla impossible: independència, estat propi, trencament, separació, alliberament… És el que han fet totes les nacions lliures del món. On seria ara la cultura portuguesa o neerlandesa si aquests paisos haguessin seguit sota el Regne d’ Espanya? Dissortadament, la por i l’ acceptació inconscient de la submissió (el castellà no és una llengua no marcada ni universal perquè és el vehicle d’ expressió d’ una cultura molt concreta i d’ un Estat fortament imperialista) fan malbé els intents d’ alliberament.

  6. L’enraonat i raonat article de l’Albert ha donat lloc, com era d’esperar atesa l’experiència anterior, a la resposta, poc raonada i molt meny enraonada, ultra visceral, del catastrofisme usual tocant a la llengua per part dels catastrofiste usuals. I a despit de tots els catastrofismes, tan antics com la llengua mateixa, el català i la cultura catalana són ben i ben vius. I això que no disposem d’Estat!
    Alguna cosa seria més fàcil amb Estat propi, és cert. Solament això, alguna cosa. Estats poderosíssims com ara França, que han invertit munions de recursos per al reforçament i manteniment del francès, no han aconseguit res: continua en davallada imparable.
    Dinamarca forma part dels països escandinaus que, de fet, comparteixen la mateixa llengua, i, tot i així, l’anglès hi és cada vegada més dominant, entre altres raons perquè són països oberts al món i no tenen més remei que deixar-se contaminar per continuar tenint altres coses: per exemple, el nivell de vida que tenen. De tota manera, tampoc són bons exemples, ja que ells no han tingut el nivell d’immigració que hi ha hagut, per a bé o per a mal, aquí. I compte, és el fet d’haver-los sabut acollir sense condicions que ara fa possible que molts dels seus fills i néts formin part del moviment independentista. I no voldria tornar a citar, per repetidíssim, el cas d’Irlanda, amb Estat propi i llengua anglesa sense remei.
    Last but not least, les discussions, en llocs d’aquesta mena, si més no, haurien de dur-se a terme en termes d’argumentació racionals i amb aportació de dades i raons, i de CAP manera de la manera visceral i amb arguments ad hominem com fan alguns comentadors.
    Salut.

  7. Quan Irlanda es va independitzar la substitució lingüística ja s’ havia produit segles abans. La influència de l ‘ anglès a Dinamarca, Holanda o Islàndia pertany a un tipus diferent de bilingüisme, el mateix que hauria de tenir una Catalunya independent. S’ agafa la llengua amb més parlants per necessitats comunicatives o per modes socials, però si no vols sortir del teu poble no cal que parlis anglès… A Catalunya només els inmigrants envoltats per parlants de català han agafat la llengua autòctona. No han fet això pel caràcter obert i acollidor de la societat catalana, ho han fet per necessitat. Aixì funciona normalment l’ aprenentatge de lléngües. Quan els inmigrants veuen que la llengua forta és l’ espanyol (la llengua realment protegida per l’ Estat, la de l’ economia i de la majoria dels mitjans) i a més a més l’ espanyol és la seva llengua materna i la que parla tothom al seu barri, no fan cap esforç per aprendre el català. És un privilegi que pocs inmigrants tenen i no el volen predre. Per això voten Ciudadanos i s’ oposen a la República, saben que el seu domini lingüístic es posaría en risc. Tanmateix, és un comportament natural. Tots faríem el mateix en el seu lloc. No es tracta de bons o dolents, sinò de comprendre com funciona la transmissió cultural.