Catarsi al TNC

1.03.2013

Ahir va ser una nit catàrtica al TNC. Jordi Casanovas hi estrenava per segona vegada Una història catalana, que havíem vist ara fa dos anys a la Sala Tallers i que ara Sergi Belbel recupera a la Sala Gran, després que l’autor n’hagi fet una reescriptura i hagi ampliat el repartiment. L’estrena es va tancar amb una ovació esclatant, que va sonar a la Sala Gran com una pluja llargament esperada després d’una temporada difícil. Ben bé com si desembruixés un teatre que arrossegava un malefici des que  es van complicar els primers assaigs de La Bête, el setembre passat.  Entremig hem perdut Anna Lizaran, una actriu de primer ordre, mentre la crisi anava cisant la taquilla i minava la moral del gremi. Ahir al TNC vam tornar a viure una gran nit de teatre.

 

Andrés Herrera i Pep Cruz a 'Una història catalana' de Jordi Casanovas | Foto de David Ruano

La Sala Gran del TNC és un espai escènic colossal i difícil, que encongeix el teatre íntim i devora el drama de petits gestos. L’experiència ens diu que per agafar les regnes d’aquesta sala, cal jugar fort a la comèdia o a l’èpica, cal apostar per històries corals que guanyin amb aquest esforç d’amplificació. Jordi Casanovas és el director de la Sala Flyhard, un teatre minúscul com una capsa de llumins, probablement un dels teatres més petits i plens de Barcelona.  El director de la Flyhard ha demostrat a bastament que sap fer teatre de cambra, però ahir va demostrar que amb les mateixes premisses teatrals (sentit del conflicte dramàtic, ritme, bons diàlegs) es capaç d’agafar les regnes de la Sala Gran del TNC, implicant el públic, retenint l’alè del respectable fins a arrossegar-lo a dalt de l’escenari.

La nova versió que va estrenar ahir Casanovas presenta una novetat important. El personatge de Pep Cruz, Reverendo, que abans apareixia de manera fortuïta al tercer acte, ara es reforça amb tota una trama pròpia que vertebra tota la seva ànsia de redempció i dóna més sentit a la seva intervenció,  absolutament determinant, en el desenllaç final de l’obra. Ens trobem, doncs, davant d’una refosa d’ample abast, que afecta també el tercer acte. És possible que aquesta subtrama èpica del Reverendo  en alguns moments allargassi una mica la funció, però al capdavall contribueix a la rotunditat catàrtica del final.

L’aposta de Sergi Belbel era arriscada. Passar una obra del T-6 a la Sala Gran. Donar a un autor tan jove la direcció en una sala tan gran. Reposar un text que no acabava d’estar afinat i que necessitava una reescriptura. Renovar bona part del repartiment femení d’una obra que ja havíem vist amb unes grans actrius… Hauria pogut ser un fracàs i tot ha sortit magníficament bé.

Una recomanació als que encara no hàgiu tret les entrades. Si compreu una localitat entre les files 1 i 9 tindreu recompensa.

Seieu a la butaca. Cordeu-vos el cinturó. Fly hard!