Una gran estàtua

4.05.2014

Edicions L’Albí acaba de publicar Tot és possible, una antologia que recull 43 autors i autores de  la Catalunya Central  (Bages, Berguedà, Solsonès i Anoia, convocats per l’editor a fer un exercici d’estil (o de ficció) sobre  la llibertat. Avui us oferim una mostra d’aquesta antologia, amb contes de Jordi Cussà, Josep Tomàs Cabot i Laia Fàbregas.

A les últimes dècades del segle xix, França i els Estats Units eren, de fet, les úniques nacions importants del món que tenien un govern republicà. Les relacions entre els dos països eren immillorables. Tant els uns com els altres encara recordaven la guerra d’Independència nord-americana, en la qual els francesos van ajudar decisivament els colons que s’havien revoltat contra Anglaterra.

Fou justament als inicis de la dècada de 1870, poc abans de complir-se un segle d’aquella guerra, quan una important institució parisenca, l’anomenada Union franco-americaine, va decidir fer un regal públic als Estats Units en nom de tota la societat francesa i en prova d’amistat eterna. Seria una gran estàtua dissenyada i esculpida a França, però col·locada finalment a la ciutat de Nova York per testimoniar la fraternitat dels dos països a través d’un símbol admirat i estimat per tots ells: la Llibertat.

Semblava que això seria fàcil. Però molt aviat els responsables del projecte es van adonar que no tenien el poder ni la llibertat que feien falta. Va costar molts esforços i molt de temps —fins i tot lustres— arribar a la realització final. Com que, en definitiva, era un tracte entre nacions i un assumpte pagat amb diners públics, fou necessari comptar amb el permís del Parlament francès i amb l’aquiescència del Congrés nord-americà. Hi hagué consultes i discussions a les dues assemblees abans d’arribar al corresponent acord polític.

El problema econòmic encara va resultar més complicat. Qui pagaria totes les despeses ocasionades per la construcció del monument? Si els francesos feien l’obsequi, era natural que ells assumissin l’import. Però un sector important de la societat gal·la va dir que ells només donarien els diners si els beneficiaris, és a dir, els novaiorquesos, construïen i pagaven el pedestal de l’estàtua.

Finalment es posaren d’acord en aquest punt, però encara sorgiren uns altres dubtes. Tractant-se d’una obra d’art destinada al públic (un monument que seria vist per gent vinguda de tot el món), era necessari fer un control arquitectònic i estètic rigorós. Personatges famosos i associacions culturals hi van ficar cullerada. L’Académie des Beaux-Arts, l’École Politechnique i uns altres centres de similar categoria es van atrevir a criticar els responsables tècnics i artístics de l’obra: l’enginyer Gustave Eiffel, encarregat de l’estructura interna de ferro, i l’arquitecte i escultor Fréderic Auguste Bartholdi, responsable de la part visible de l’estàtua, feta amb plaques externes de coure… I tant l’un com l’altre, després d’ensenyar dibuixos, plànols i maquetes, es veieren obligats a fer les modificacions que exigien els qui, suposadament, hi entenien més.

Entre aquests, hi havia qui deia que qualsevol excés de mida, estructura, disseny, forma o color podia perjudicar una obra artística i que en aquell cas no era gens recomanable la gran altura prevista per a l’estàtua (que, juntament amb el pedestal, assoliria quasi els cent metres d’alçada i sobrepassaria els primers gratacels que llavors es construïen). Però, enfront dels que volien corregir aquest suposat defecte, la majoria dels patriotes francesos i americans, en ser consultats, van respondre:

—Res d’escurçar-lo. El monument ha de ser gran, molt gran, grandíssim, com la gran idea que representa….

L’estàtua es va construir, naturalment, a França. Però un cop enllestida, havia de ser traslladada al seu destí, i per fer-ho es necessitava un mitjà de transport poderós. En aquella època, ja hi havia alguns vaixells de vapor, però no grans transatlàntics amb capacitat per carregar i traslladar una obra de tan considerables dimensions L’estàtua fou fragmentada en més de tres-centes seccions per encabir-la al major dels velers disponibles en aquell moment, que era l’anomenat Isère. I així fou traslladada lentament, pas a pas, entre les ones, fins al port de Nova York, sense que ningú no respirés tranquil durant tot el viatge a causa del perill d’enfonsament per un pes excessiu.

Quan tot el material de l’escultura esbocinada ja havia arribat al seu destí, fou creada una comissió americana per rematar gloriosament l’assumpte. Però no va ser fàcil posar-se d’acord sobre l’emplaçament de l’estàtua, que, segons alguns tècnics del país, atesa la seva grandària i el seu pes, podia esberlar la fràgil base de sustentació prevista a l’illot de Bedloe, a la desembocadura del riu Hudson. Tampoc no tothom coincidia respecte al nom i al simbolisme d’aquella matrona que alguns ja anomenaven, abans de veure-la, «la dona més gran i bella del món» sense saber el que en realitat representava… Cert que el monument anava destinat des del principi a honorar el concepte de la llibertat, però molts membres de la comissió al·legaven que precisament els obstacles, les dificultats i la manca d’aquesta mateixa llibertat mentre el projecte estava en marxa podrien ser interpretats com una paradoxa o un contrasentit. Alguns van proposar noms i simbolismes diferents: Monument a la Pau, la Cultura, la Fraternitat, el Progrés, la República, etc. Però llavors es va alçar el president de la comissió i va dir amb un to de veu que no admetia rèplica:

—Ja està decidit. Col·locarem el monument a l’illa de Bedloe, a la sortida del port de Nova York. I el seu nom serà des d’ara i per sempre més: «Estàtua de la Llibertat»… Resolució irrevocable. Així ho ha disposat l’alcalde de la ciutat, abonat en aquest cas per la màxima autoritat de la nació, el president Cleveland, personatge que per la seva vida privada i la seva trajectòria política coneix molt bé i estima més que ningú la nostra ciutat de Nova York.

Aquest president dels Estats Units, el demòcrata Stephen Grover Cleveland, elegit l’any anterior, fou precisament qui, el 28 d’octubre de l’any 1886, des de l’illot de Bedloe i davant mateix de l’oceà Atlàntic (l’entrada més solemne al Nou Món des del món civilitzat), va presidir cerimoniosament la presentació al públic de «Miss Liberty». Hi havia al seu costat una nombrosa delegació francesa, presidida per una celebritat mundial, Ferdinand de Lesseps, i també hi era present l’autor de l’escultura, Fréderic Auguste Bartholdi.

L’estàtua es va fer famosa de seguida. Era la primera cosa que veien els nombrosos emigrants que anaven a buscar feina i felicitat als Estats Units quan s’acostaven per mar a Nova York. Molts d’ells pensaven que la dama era com una marassa benefactora que els enviava un bes de benvinguda.

 

Poc abans de complir-se el centenari de la seva inauguració, l’estàtua fou restaurada. Coberta durant bastants mesos amb empostissades i teles gruixudes que la feien invisible, el ferro del seu bastiment i el coure brillant de la superfície foren netejats i substituïts en gran part. Els químics corregiren els fenòmens d’electròlisi que l’inevitable contacte entre els dos metalls havia produït durant tot el segle. I mentre la dama era netejada de dalt a baix i empolainada amb tots els miraments, fou construïda i col·locada una nova torxa lluminosa en aquella superba mà dreta que quasi arribava fins al cel. La segona presentació al públic i l’homenatge pels cent anys que llavors compliria Miss Liberty tingueren lloc el dia 4 de juliol de l’any 1986. L’acte fou dirigit pel president Ronald Reagan dels Estats Units i pel de la República Francesa, François Mitterrand. Els dos mandataris, que no pensaven igual ni es tenien gaire afecte, van haver de donar-se solemnement les mans quan fou descoberta l’estàtua. Llavors, l’ultraconservador Reagan va fer un discurs que ressaltava les accions del seu govern a favor de la llibertat (la llibertat privada, naturalment, dins el complex món de l’economia mundial dominada pels grans trusts i hòldings del seu país), mentre que el socialista Mitterrand, en un breu parlament posterior, no va deixar d’assenyalar la voluntat del seu govern de respectar i protegir sempre la llibertat (la llibertat ideològica i abstracta, és clar, la del pensament cultural i humanístic…).

Cap dels dos presidents no va poder dir el que realment pensava. El francès, si hagués tingut llibertat, hauria dit probablement: «Nosaltres, a França, no critiquem ni perseguim els comunistes de tot el món, com feu vosaltres als Estats Units amb la vostra poderosa CIA, que ofega en tantíssims llocs la llibertat de pensar i d’actuar…»

Ara bé, si el president francès hagués dit això, segur que l’americà Reagan li hauria contestat amb energia: «Però nos-altres, aquí, als Estats Units, procurem i aconseguim sempre que la iniciativa privada i el mercat lliure funcionin com Déu mana. No fem com vosaltres, els socialistes d’Europa, que amb controls injustificats i absurdes decisions d’Estat poseu sempre obstacles al capital privat i a la llibertat individual, i amb això impediu la riquesa i la felicitat al món…»

 

Els reporters gràfics de quasi tota la premsa mundial havien de fer fotografies. La condició era, naturalment, que el monument es veiés sencer, però que també hi sortissin tots els il·lustres personatges presents a l’acte. Llavors, al peu del gran pedestal hi havia, a més dels dos presidents nacionals, el secretari d’Estat del país amfitrió, l’ambaixador de França, el governador de l’estat de Nova York, l’alcalde de la ciutat, els màxims exponents del Senat i de la Cambra de Representants, els directius de l’encara vigent Union franco-américaine i els descendents de l’escultor Bartholdi.

Arnold Warren, reporter gràfic del New York Times, un dels millors fotògrafs del país, anava a bord d’una llanxa que havia sortit deu minuts abans del port de Nova York i que, després de passar pel costat mateix de l’illa de Bedloe, se n’apartava ràpidament per tal de proporcionar la perspectiva necessària. «Més enllà, més enllà…», demanava el fotògraf al timoner, perquè l’objectiu de la seva màquina no podia copsar sencera la gran estàtua. Només quan va ser a sufi-cient distància de l’illa, va poder disparar l’aparell. Llavors va pensar que havia fet unes fotografies magnífiques, espectaculars…. Segur que la imatge de la Llibertat apareixeria tota sencera, amb el seu impressionant aspecte de dama excelsa, sublim, quasi divina… Però la gent que l’envoltava, les autoritats que pronunciaven discursos al peu del pedestal, serien visibles…? Haurien estat ben captats des de la càmera i serien mínimament reconeixibles per culpa de l’enorme distància a què s’havien fet les fotografies…? Warren va explicar més tard que, abans de portar el seu reportatge al diari, l’havia mostrat a casa seva i que un dels seus fills, Gary, de deu anys, sense pensar que estava formulant un judici d’abast molt més ampli, li havia dit: «Això no lliga, pare. O l’estàtua és massa gran, o els homes són massa petits…»