Una cohesió social de fireta

21.02.2018

D’ençà que l’any 2009 es va proclamar la Llei d’Educació de Catalunya (la LEC), els governs i Departaments d’Ensenyament de torn han anat construint, amb la complicitat i la col·laboració d’aquelles que s’autodenominen esquerres republicanes i socialistes, un discurs que promou el principi de llibertat absoluta.

 

És el discurs de la llibertat de tria d’escola: tots tenim dret a triar l’escola on educar els nostres fills. I el discurs de la llibertat de tria d’escola, fins i tot, si és concertada: tots tenim dret a triar l’escola on educar els nostres fills encara que sigui privada i tenim dret, per tant, a rebre diners públics per dur els nostres fills a l’escola privada-concertada que volem. És també el discurs de l’autonomia de centre liberal: tots els centres públics tenen el dret de funcionar autònomament, definint projectes propis, externalitzant serveis lliurement i buscant-se els recursos que considerin necessaris per funcionar, tot tirant de patrocinis privats com els copagaments (il·legals i desiguals) de les famílies i competint amb els centres públics del voltant per atraure any rere any més preinscripcions.

En educació, la llibertat ha esdevingut un principi absolut inqüestionable que, atesos els resultats electorals dels darrers anys, a tots ens ha semblat bé. I en aquest context, ¿com podem tenir la barra de dir-li a qualsevol mare o pare que la seva llibertat de tria educativa té un límit que és el de la llengua en què educar els seus fills i que no podrà ser el castellà? ¿Com podem justificar que un sentiment tan legítim i de sentit comú com és educar els teus fills en la seva llengua materna resulta que no és ni tan sols un dret?

Igualtat i solidaritat, una lliçó de classe

L’explicació, naturalment, no pot venir d’altre lloc que el de la famosa tríada. I es que la nostra llibertat, lluny de ser absoluta, té dos límits que pel que sembla les dretes i, sorprenentment, aquelles que s’autodenominen esquerres, tan sols recorden a conveniència: la igualtat i la solidaritat.

En educació, aquesta lliçó ens la van donar les classes populars castellanopartants de les ciutats d’extraradi durant la dècada de 1980.  Són aquestes famílies les que van tenir la intel·ligència, el respecte i l’empatia de renunciar a les seves llengües maternes i apostar per una educació en català que assegurés la igualtat d’oportunitats als seus fills i donés l’espai nuclear que es mereixia a la nostra llengua històricament menystinguda i oprimida. D’aquesta manera va néixer la immersió lingüística, amb igualtat i solidaritat. Així de senzill. Una lliçó de les classes populars que eren ben conscients de la importància de crear comunitat i cohesionar una societat fràgil.

L’embat del 155 ataca ara la immersió lingüística i la cohesió social que indubtablement ha construït. Però l’embat del 155 ens va deixar la setmana passada una notícia igualment escandalosa de la qual gairebé ningú no se’n fa ressò: la renovació de 1.956 concerts educatius i la consolidació, per tant, d’una segregació social radical i institucionalitzada.

¿Per què callen les autodenominades esquerres (republicanes i socialistes)? ¿On queden els principis de la igualtat i la solidaritat? ¿Per què hem d’ajudar a la cohesió de la nostra societat renunciant alguns de nosaltres a l’educació dels nostres fills en la seva llengua materna i, en canvi, no cal que ajudem a la cohesió social renunciant als concerts educatius per construir l’escola pública, la de tots (rics, pobres, nens, nenes, autòctons, nouvinguts, amb i sense NEE…), aquella escola pública que ens estan desmantellant a passos de gegant amb una implacable desinversió estructural? ¿Es que hi ha cohesions socials de primera i cohesions socials de segona?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

9 Comentaris
  1. La cohesió social és un argument cabdal per a la defensa del català com a llengua vehicular de l’escola. Amb el benentèses, però, que mai no es qüestioni l’existència de la doble xarxa en el sistema educatiu públic. Contradiccions de país.

  2. No sé si el contingut d’aquest article ha tocat os, el moll de l’os o si ha tocat nervi. Malgrat que s’hi tracti un tema tan sensible i delicat, és molt sospitós el silenci que sembla estar produint la seva lectura.

  3. La Cecília Bayo desvela el tema intocable del sistema educatiu català: la injustificada i desmesurada xarxa d’escoles concertades arreu. I dona el paper de protagonista a aquelles famílies que, sense tenir el català com a llengua primera i pel bé de la cohesió social, van acceptar renunciar, fins i tot a casa, a la llengua pròpia. Aquesta decisió és una peça més en el joc d’equilibris de la societat catalana. No ho oblidem.

  4. D’acord amb una part de l’article: les escoles que segreguen per sexe, per religió o amb “condicionants” econòmics no poden tenir un concert com el que han estat tenint i que ara els usurpadors del 155 s’han afanyat a prorrogar. Mentre els centres públics no puguin funcionar com cal, aquests concerts són un escàndol i un servidor no els vol constribuir a pagar.
    Ara bé, l’argument de la “llibertat de tria”, al meu entendre grinyola i fa pudor de socarrim. Perquè, almenys on jo he treballt en els últims 38 anys, cap pare no hem pogut triar l’escola pública dels nostres fills. Mai. Ens ha “tocat” per zona. Han triat els que han dut els fills a la privada concertada… si trobaven plaça on volien, que tampoc no és tan fàcil. Si no es tracta, naturalment, d’una d’aquestes que deia al principi, que acullen amb la cartera oberta i les idees afilades.
    Vull dir, que l’argument que els pares poden triar escola, però no idioma és inexacte i potser pervers: la immersió lingüística, sobretot a Primària, era generalitzada… oficialment! Perquè sempre depenia del personal (variat, poc “immers”, ben sovint; a vegades amb bones intencions i a vegades amb una estima i uns coneixements de la cultura del país on se suposaven “immergits” escassa o nul·la).
    Sobre la “immersió” a Secundària, on he treballat 31 anys, era encara més aleatòria, per no dir purament voluntarista. I en aquest camp, en els darrers anys els “objectors” en diferent grau han anat augmentant. Se’m pot dir que depèn del lloc, però jo parlo de molts i molts llocs. Pregunteu als que hi batallen dia a dia, que en els darrers temps n’estan veient i vivint de colors!
    La immersió, al meu entendre, sí que ha estat de fireta: molts dels que la combaten hi van ser educats, cosa que indica que va fracassar! (O que la van acceptar amb falsa complaença). La immersió ha permès -potser amb la permissivitat de ser respectuosos amb tothom- que existeixin ara pares de família joves, professionals de l’ensenyament i gent amb títol universitari (que sovint val més no veure com escriuen l’idioma en què es van “immergir”) que reneguen de la cultura i la llengua del país, s’hi oposen i la combaten, potser perquè troben que l’educació que van rebre en català els deu haver perjudicat i ara es penedeixen del que han fet. El món és gran perquè hi hagi de tot…
    En fi, de llibertat de tria, poca, si no és pagant. I em fa una mica de por pensar que, al pas que anem, la maniobra no consisteixi a obligar-nos a pagar a nosaltres, perquè volem triar escolaritzar els fills en la llengua del país: el català, vull dir, per entendre’ns. Serà la seva victòria i creuran, de nou, que han acabat amb la “nosa” del català, ells, tan bilingües…
    I prou. Disculpes, si he estat massa rude, però com que cansen tant amb aquesta maliciosa tabarra i tothom s’hi veu en cor d’envestir contra la meva llengua, no em puc estar de fer-los saber que encara no som morts, llamp de llamp!

  5. voldria dir que estic d’acord en el que diu Cecilia Bayo respecte a l’escola pública i privada concertada. En el que no estic gens d’acord , és en l’afirmació que fa dient que les families castellanoparlants han hagut de renunciar a l’educació dels seus fills en la seva llengua materna. Això no és així, jo diria que han tingut la sort de tenir una educació que els ha enriquit perquè han acabat coneixent dues llengües, igual sort que han tingut els catalanoparlants . Això ha estat encertat per crear cohesió social a Catalunya on no oblidem la llengua pròpia és el català. Conèixer llengües és sempre un enriquiment no és cap negació de drets.

  6. Es carrega les dretes, es carrega les esquerres. S’ho carrega tot.

    Diu les bondats del sistema d’immersió lingüística, per després carregar-se’l amb arguments propis d’un hooligan.

    Amb actitud, agre i totalment irresponsable es fa la pregunta:

    ¿com podem tenir la barra de dir-li a qualsevol mare o pare que la seva llibertat de tria educativa té un límit que és el de la llengua en què educar els seus fills i que no podrà ser el castellà?

    Quan diu “com podem tenir la barra de dir-li …” a qui es refereix? Per què jo això no ho he sentit dir a ningú… O simplement és destrossar pel plaer de destrossar?

    A la pregunta que es fa de “¿Com podem justificar que un sentiment tan legítim i de sentit comú com és educar els teus fills en la seva llengua materna resulta que no és ni tan sols un dret?”.

    Bé, és el model que hem fet entre tots. També les esquerres, les bones, les seves. Model que va obtenir un concens absolut de tot l’espectre polític a inicis dels 80. Un model que és referència mundial, però que a la vegada no és un invent dels catalans. Hi ha altres processos d’inmersió lingüistica al món. Per altre banda, l’escola catalana no ensenya el castellà? Doncs si, ho fa i amb millors resultats que a comunitats monlingues.

    I la traca final. Diu: “¿Per què hem d’ajudar a la cohesió de la nostra societat renunciant alguns de nosaltres a l’educació dels nostres fills en la seva llengua materna [… ]”

    Bravo! Només li falta el bidó de benzina i l’encenedor. És pot ser més irresponsable?

    És un article de caràcter polític disfressat d’expertesa acadèmica, mancat de qualsevol rigor tant polític com acadèmic. És un article trampós i mal intencionat, que instrumentalitza la llengua i l’escola catalana per interessos polítics.

    Vol canviar el model educatiu català? Molt bé. Però com ho farà? Entenc que haurem d’obrir alguna mena de debat. Trobar concensos i deixar que tot el poble català opini, no? Bé, hi ha una alternativa si. Agafar l’encenedor, el bidó de benzina que posa 155 i aplicar la seva democràcia.

    El que realment ens està dient és: Visca el 155! Aprofitem l’oportunitat que tenim ara, i a veure si podem acabar amb l’escola catalana d’una vegada.

  7. Cecília, hauries de saber que Déu és soci del negoci, per aquest motiu les esquerres callen davant les escoles concertades, de la mateixa manera que combreguen amb l’actual llei de l’habitatge, que facilita l’especul·lació i l’enriquiment dels més rics i priva o dificulta d’un bé de primera necessitat als més pobres. . I és que molta d’aquesta esquerra només n’és de nom, per quedar bé. Pura hipocresia.

  8. D’altra banda, l’article és força ambigü i no deixa gaire clar quin és el parer de la seva autora respecte a la immersió lingüística. Potser ni ella mateixa ho té clar, però si pot escriure en la nostra llengua a Núvol és gràcies a aquesta escola integradora. Altra cosa és que sàpiga exposar amb prou claredat els pensaments.