¿Una altra oportunitat perduda?

28.11.2016

Ja fa una vintena llarga d’anys que les institucions que regixen la normativa de la nostra llengua seguixen camins diferents.

Institut d'Estudis Catalans

Institut d’Estudis Catalans

L’any 1995, quan l’Institut d’Estudis Catalans publicava el seu diccionari (DIEC), l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i la Generalitat Valenciana publicaven el Diccionari valencià. L’any 2001, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) donava rang normatiu al diccionari del programa informàtic Salt 2.0, que contenia divergències amb el DIEC. L’any 2006, l’Acadèmia publicava la Gramàtica normativa valenciana sabent que l’Institut estava elaborant la seua. L’any 2007, l’IEC publicava el DIEC2 sabent que l’Acadèmia estava elaborant un diccionari des del 2002. L’any 2014, l’AVL publicava en línia el Diccionari normatiu valencià, que incorpora pel seu compte un bon grapat de paraules que no apareixen en el DIEC2; este 29 de setembre el va publicar en paper. I, finalment, este 23 de novembre, l’Institut ha publicat la Gramàtica de la llengua catalana, on establix canvis en l’ortografia unilateralment.

¿Quin serà el pròxim pas: una altre allunyament o una aproximació necessària? ¿Qui guanya en este estira-i-amolla? Sincerament, no guanya ningú, ans al contrari: perdem tots. Mireu, estimats lectors: jo no sóc ningú més que un simple filòleg i professor de Valencià de Benicarló, sóc un entre tants, i sé que les meues paraules seran paper mullat, se les endurà el vent i passaran sense pena ni glòria. Però em preocupa tant la situació, i més estant en una «terra de cruïlla», que em veig en el deure cívic de buscar respostes i proposar solucions. Per intentar-ho, no es perd res (una mica de temps, si de cas). Ja sé que pecaré d’ingenu, perquè desconec els intríngulis que s’hi amaguen, però crec que una visió externa de la situació pot donar una nova perspectiva i que una opinió constructiva no és mai sobrera. Ho sé: sóc (probablement) un il·lús, però és el moment de ser-ho. Sense concòrdia, avançarem per separat, i no crec que això ens convinga en absolut.

Si analitzem el que passa, veiem que hi han moltes veus que donen la culpa de la situació a l’Acadèmia i arriben a dir que una institució estrictament valenciana sobra perquè els valencians ja estem representats en l’Institut. Però hi ha un fet substancial que l’Institut ignora o vol ignorar, i és que els termes “català” o “llengua catalana” no ens representen als valencians (als balears, encara com); ací a València, anomenem la llengua “valencià” des de fa segles, i així està arreplegat en el nostre Estatut. No és que siguem uns cabuts: és que és així i prou. Els valencians no som catalans, igual que els catalans no són valencians. I açò ho diu un servidor que havia defensat fins no fa molt el terme “català” a València i que no sabia fins a quin punt això era tan contraproduent. Però bé que ho sabien Francesc de Borja Moll o Sanchis Guarner, dos lingüistes de la perifèria. ¿Què fem ara, aleshores? Anomenar-la “català” a seques no inclou els valencians. La solució més viable és que anomenem la llengua compartida amb un nom compost: “català-valencià”. La idea no és meua, sinó que naix d’un manifest de l’any 2004.

Com a conseqüència de la identitat diferenciada dels valencians, va sorgir l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ‒un nom que, per cert, no podia ser més inadequat, perquè és un calc intencionat del nom de la RAE i perquè no diu de quina llengua és l’acadèmia. Siga com siga, ens agrade més o no ens agrade tant, l’Acadèmia i l’Institut tenen el mateix rang legal i tenen les mateixes competències sobre un patrimoni que és compartit. Tot i això, ni una ni l’altra aporten l’equilibri que necessita la llengua comuna perquè s’envaïxen mútuament les competències. El resultat és que les obres de les dos acadèmies han anat allunyant-se progressivament fins que han arribat al punt màxim de divergència: l’ortografia. Fins ara, les diferències eren simètriques, sobretot les sintàctiques (molt de temps / molt temps) i les morfològiques (vinga / vingui), però des de no fa molt són asimètriques, sobretot les lèxiques (baül / bagul) i les ortogràfiques (ell dóna / ell dona). El mal, que ja era latent, ara es nota ja en la pell, ha sortit definitivament a la superfície, a la part externa i més poc important de la llengua, que és l’ortografia. Arribats a este punt, només hi han dos eixides: o ataquem el virus de soca-rel o deixem que s’encangrene.

Jo no sóc metge ni em paguen per a això. No voldria posar-me on no em demanen. Però crec que tant l’Institut com l’Acadèmia haurien de fer propòsit d’esmena: necessiten fer un diagnòstic de la situació i proposar un tractament a la malaltia. Ja que m’he llançat, proposo el meu: sense tocar res del que hi ha, ¿es podria crear un Institut Català-Valencià-Balear? Esta institució estaria per damunt de les dos (o tres) acadèmies, i totes les decisions haurien de passar per ella. Les dos (o tres) seccions treballarien pel seu compte, i una volta cada cert temps es reunirien en una ciutat itinerant (Barcelona, València, Palma, etc.) per a posar en comú les seues resolucions. Els vindria bé a tots sortir de casa una mica, vore la llengua des d’un altre prisma, xafar més els nostres territoris… Finalment, caldria publicar obres comunes, sobretot una Gramàtica del català-valencià i un Diccionari català-valencià, que s’haurien de concebre com a autèntics llibres d’estil per als mitjans de comunicació. Es podria publicar una obra per a cada modalitat lingüística, però la norma hauria de ser que es mantinguera escrupolosament la simetria. Per al diccionari, proposo solucions més concretes en l’article «Les aportacions del Diccionari normatiu valencià», publicat l’any 2005 per Taula de Filologia Valenciana en la revista Aula de Lletres Valencianes número 5.

Amics lectors: ja sé que ara mateix el més urgent és l’ús de la llengua, però crec que no és menys prioritari que s’acaben les desavinences institucionals, ja que hem arribat a una situació límit. Hi han motius per a l’esperança: enguany l’Acadèmia i el Termcat van firmar un conveni de col·laboració. És un pas insuficient, però és un pas. Per contra, la Gramàtica de la llengua catalana, per molt bona que siga (celebro i molt que reduïxquen els accents diacrítics, encara que jo n’eliminaria encara més), serà una altra oportunitat perduda per a arribar a un consens institucional entre els tres grans territoris de la nostra llengua. Les coses ja no són com en el segle xx: l’Institut no té el monopoli de la normativa lingüística (encara que tinga acadèmics de tots els territoris) i la majoria dels valencians no ens sentim representats quan ens diuen que parlem català. ¿Seguim actuant com si no passara res o canviem ja d’una? Volem una llengua forta, sí, però també unes institucions lingüístiques que es respecten, que s’escolten i que siguen rigoroses i constructives. Permeteu-me la gràcia per a acabar: volem anar de casament, que l’Institut i l’Acadèmia es declaren marit i muller. Que s’agafen una lluna de mel i que ens donen fills sans i vigorosos. ¡Volem anar de boda! Ah, i si voleu fer el convit a Benicarló, ací vos obrirem les portes de bat a bat, que es menja molt bé. ¡Molts ànims, parella!

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

11 Comentaris
  1. Tant de bo tots els qui al País Valencià ens estimem la llengua (jo l’anomene “català” fins i tot a Catarroja) ens posàssem d’acord a saber combatre els qui en realitat no se l’estimen. Des de la discrepància que tinc amb el senyor Gumbau respecte de certes coses, valore molt la seua actitud reconciliadora.

  2. Opinió molt respectable, la que conté aquest article; excepte en un detall: cau en el vici, típicament blaver, de pretendre interpretar l’opinió i l’actitud de tots els valencians.

    • No ho podria haver dit millor! Moltes gràcies, Eduard! Ara, difícil deu ser un Institut amb representants de totes les terres de llengua catalana (inclosos l’Alguer, Catalunya Nord, Franja d’Aragó i Andorra perquè no tots som valencians i catalans; i una acadèmia que mai no admetrà tenir representants dels altres territoris catalanoparlants alhora que té membres que ho són de l’AVL i la Secció Filològica de l’IEC alhora. Que facen ells d’intermediaris perquè segur que els entrebancs deuen venir més aïna de dintre que de fora! Pel que fa a dir-li “llengua catalana” -sense deixar de dir “valencià” quan toca- cadascú és cadascú i no ens poden prohibir res. És un atavisme. Trobarem valencians que ho han dit en tots els segles i -en el darrer mig segle- en un nombre creixent sense complexos. Una altra cosa són les polítiques d’Estat. Des d’Elx i Guardamar, amb estima on anomene la llengua “catalana” sempre que em plau. I en conec moltíssims que fan com jo!

    • Hola, Eduard.
      Parlo per “la majoria” de valencians. A mi també m’agradaria que els valencians foren com volem tu i jo, però la realitat és una altra. Només cal xafar els carrers valencians per a sentir quina és la posició hegemònica de la gent respecte a la seua llengua i a la seua identitat. No crec que caiga en un vici ni em considero blaver, sinó que sóc realista. Ho repetixc: voler que els valencians diguen “català” al valencià és contraproduent, per molt bona intenció que hi haja darrere. I ho dic per experiència pròpia.

      • Apreciat Felip, bon dia i bona hora.
        Deixant a part què som o què no som els valencians, això que tu anomenes «la realitat» no és cap argument definitiu, ni aqueixa «posició hegemònica» és cap condició inamovible caiguda del cel, com dius que l’experiència t’ha fet creure. Em dius que per a veure la realitat cal xafar el carrer; jo xafe el carrer amb els peus, però procure raonar amb el cap; invertir aquests termes sol dur a conseqüències aberrants. Aquesta «realitat» no és més que la circumstància que han construït amb esforç i mitjans els qui tenien força i mitjans per a construir-la, d’acord amb els seus interessos. Si «aquesta realitat» no és la que a tu ni a mi ens agradaria, tenim dues opcions possibles: resignar-nos a acceptar-la com si fóra una maledicció divina que no depén de la voluntat dels mortals, com certa gent vol que pensem, o esmerçar, com han fet ells, l’esforç de què siguem capaços i els mitjans de què disposem, pocs o molts, per a canviar-la. Tu, pel que sembla, has triat la primera; jo trie la segona. Ara com ara, probablement és aquesta la tria més àrdua, però és l’única que jo considere digna, i això encara és important per a alguns. Si és contraproduent, no ho serà per la meua voluntat, sinó per la vostra; però, a diferència d’alguns, a alguns altres l’experiència ens ha fet la pell dura front a l’amenaça d’aquesta mena de xantatges. Per a mi, contraproduent és la teua resignació. Amb tot el meu respecte.

  3. Escolta, Gombau:
    Després d’haver llegit el teu article anterior en què defensaves els 500 barbarismes introduïts per l’AVL en el seu diccionari que va contra la norma (de normatiu no en té res), tot el que ara diguis no s’ho creu ningú. Qui defensava amb tant d’ardor l’execrable Ivan Tubau i els seus escrits s’ha de posar al mateix sac que ell.
    I considero que defensar l’Ivan Tubau i estimar-se la llengua són dues coses irreconciliables. Defensar-lo i fer mal a la llengua sí que van de bracet.

    • Hola, Vicenç.
      Volia comentar que, en l’article que esmentes, jo no defensava Ivan Tubau ni ho feia amb ardor, sinó que reproduïa unes paraules seues que em pareixen encertades, per molt execrable que fóra la seua ideologia. Ja veig que està molt mal vist estar d’acord en algun punt amb el rival ideològic. Potser va ser desafortunat per part meua, perquè ara molts m’encaselleu en una ideologia que no compartixc, però bé hauré de carregar amb el mort.

      • Gombau, si defenses l’Ivan Tubau de l’any 1990 en el llibre “Paraula viva contra llengua normativa: el català espontani dels mitjans de comunicació.” –i ho fas–, defenses tota aquella ideologia, no pas un aspecte. Al mateix temps, també lloes un altre execrable, en Fité, que formava part del mateix grup. Amb el títol del seu article ja paga: «Quan l’ús és la norma»!
        És a dir, que tu estàs d’acord amb aquest altre execrable quan diu que «hi han moltes paraules que truquen quotidianament a la porta de la Secció Filològica de l’IEC per demanar formar part dels seus registres i inventaris».
        Qualsevol que tingui una mínima formació sap que les paraules no truquen a la porta totes soles: no ho poden fer. Qui truca és algú per demanar que les hi incloguin. I es veu que tu hi deus trucar dia i nit i et sap greu que, fins ara no t’hagin fet cap cas. És clar, tu ja has trucat a la porta de l’AVL i allà te n’han fet.
        Però no passis ànsia, tal com anem, aviat l’IEC admetrà també els 500 barbarismes de l’AVL. Tant me fa, jo continuaré a escriure com em sembli. Vull dir com li semblava al Mestre Fabra, a qui tu goses criticar.
        I una reflexió, noi: no hi ha res il·lusori i inassumible, només hi ha manca de voluntat. I si tu no en tens, “no ase falta desir nada mas”.

  4. “Hola”, “compartixc”, “ella” per parlar d’una institució, extermini sistemàtic del pronom “hi”, “esser i estar” com en castellà… Desa’t, Gumbau, desa’t i para de dir collonades.