Un viatge al Quebec

Aquesta setmana encara sou a temps de veure a La Sala Beckett Quebec-Barcelona, una obra escrita per Mercè Sarrias i dirigida pel quebequès Philippe Soldevila. Avui hi dediquem un speaker’s corner amb articles d’Andreu Sotorra, Aída Pallarès i la mateixa autora, Mercè Sàrrias, que ens explica el procés de creació de l’espectacle.

Una visita a Montreal. La història de Quebec-Barcelona comença fa més de quatre anys, amb una lectura d’una obra meva, En Defensa dels Mosquits Albins, a Montreal. Els quebequesos aplaudeixen les peripècies de la protagonista, una dona francament estressada. Ells també la senten molt a prop. El traductor i director, d’origen espanyol (navarrès- valencià), Philippe Soldevila la munta en coproducció amb un teatre d’Otawa.

Una proposta. El director vol fer complir els seus somnis (sembla que si ets quebequès és més fàcil. Hi estan més acostumats) i em proposa una coproducció a banda i banda de l’oceà, amb actors d’aquí i actors d’allà. Li dic que “vale”, que m’hi poso, que penso què vull escriure, que no esperi aconseguir molts diners d’aquesta part del paradís terrenal que es diu Catalunya, perquè la crisi s’ensuma i les coses s’estan posant difícils. Deixo de fer guions una estona i escric “Quebec-Barcelona”, una història de dones que volen, de dibuixos animats que s’apareixen i d’antics records de la Guerra Civil. Busco entre els tòpics, penso en viatges, provo amb les meves obsessions.

Engegar una coproducció.  “Busca a algú que li interessi el projecte” diu el Philip per skype. I me’n vaig directe a la Sala Beckett, que accedeix a formar part de l’estranya aventura. L’entusiasme d’alguns membres de l’equip i la part “Internacional” del seu Obrador, en tenen la culpa.

El casting.  Convoquem a més de quaranta actors, amb la condició de que sàpiguen francès i escollim els dos primers que han fet la prova. Coses que passen. Víctor Álvaro i Alma Alonso.

Quebec-ciutat. La companyia Théâtre de la Sortie de Secours, de qui és director Philip Soldevila, té la seu a la ciutat de Quebec. És una ciutat petita, la més antiga, l’origen i capital del país. Els quebequesos l’adoren i els nord-americans hi van a rodar pel.lícules que suposadament passen a Paris. I no, no té res absolutament a veure amb Paris, a part de tenir els cartells en francès. El que m’agrada més és el riu immens, de corrent poderosa, i el seu antic i grandiós pont de ferro que el travessa (a l’estil Eiffel). I el Théâtre del Periscope, on ens passem la vida assajant.

Lectura al Carrefour Internacional del Quebec. L’altra cosa fonamental de la ciutat de Quebec és que hi té el seu laboratori Robert Lépage, de qui sóc fan incondicional (Sí, tenim foto davant el seu laboratori. No, no el vaig conèixer, però els actors sí). Estrena les seves obres al festival d’estiu o Carrefour Internacional del Quebec i després les gira per tot el món com si fossin baldufes. Nosaltres fem la nostra modesta aportació al festival amb una lectura dramatitzada de Quebec-Barcelona. Un pas més. També en fem una altra: anem a parlar a Radio Canadà i llegim un tros de l’obra on es parla de si els óssos quan hivernen fan les seves necessitats. L’equip de la ràdio es tronxa: és la primera vegada que es parla de caca en antena. Cada cultura, els seus costums i manies.

Intentem aixecar la coproducció. Cal parlar de diners i pressupostos i comencen els problemes. Allà produeixen a dos anys vista, aquí “mirem” dos anys endavant i fem el que podem, perquè ningú sap què tindrà realment l’any que ve. Allà signen contractes, aquí no tenim els diners fins a última hora i ningú no signa res fins que no els té confirmats. Allà tenen més diners… Aquí…. etc etc… Què tenim en comú? Que som companyies petites, que som serioses i que intentem fer les coses el millor que podem, cadascú en el seu context, clar. Més d’un centenar de correus, desenes de trucades per skype aconsegueixen finalment teixir el fil que connecta les dues parts i tirem endavant. No m’ho puc creure.

Una producció en dues parts. Per acabar de complicar la cosa i per raons bàsicament de producció, els assajos es divideixen en dues fases: els primers a la primavera del 2012 i els altres abans de l’estrena, al setembre. L’Alma, mentrestant, aprofita per tenir una nena i viatja amb ella amb un mes i mig als assajos. Un productor novato (de l’altra part) compra els bitllets sense antel·lació i per estalviar ens envia a fer la volta al món vint-i-quatre hores. Arribem esgotats, fets pols i desorientats a la ciutat del Quebec. La nena ja sap dir el seu nom. Ha après a parlar de l’emprenyada que porta.

Al Théâtre del Périscope.  Retrobament amb els actors quebequesos: Eva Daigle i Normand Bissonnette. Comencen els assajos, ara de veritat. I al teatre hi són presents: el músic, que concep el so de l’espectacle mentre treballem, l’escenògraf, que discuteix l’espai a mesura que va coneixent l’obra i l’autora (jo) que ajuda amb els enllaços al director, perquè hi ha canvis d’escena absolutament impossibles.  A més d’un tècnic i de l’ajudant de direcció, Lea Touzé, catalana afincada al Quebec, que treballa la dicció amb els actors catalans. Tot un luxe, treball en equip.  Canviem algunes escenes de lloc, allarguem alguns textos i ajuntem un parell de moments. L’escenògraf proposa dos espais que es fonen al llarg de l’obra. El músic s’ho passa teta buscant sorolls de guerra civil. Tot en francès, català i castellà, coctel d’idiomes.

Estrena el 25 de setembre. L’obra s’estrena a Quebec, amb tots els mitjans de comunicació fent-se ressó del clam independentista català de l’onze de setembre. Els actors i el director es converteixen en analistes polítics i comentaristes de la situació al país a les ràdios i els diaris. La comèdia agrada, el teatre està ple i el públic té l’agradable costum de comentar l’obra amb els actors a la sortida del teatre. Tot això m’ho expliquen per skype, perquè jo no hi vaig.

Estrena 2a part. Temporada Alta/Sala Beckett. I finalment Quebec-Barcelona arriba a l’altra banda de l’oceà. El somni es tanca. La funció continua uns dies més, fins aquest diumenge.