Un viatge 4.000 anys endarrere amb la guia ‘Menorca Talaiòtica’

26.09.2015

Els textos són fets meus, sí, però és una obra col·lectiva, no només perquè amb la part escrita el que he fet és posar en comú la feina realitzada per tots els arqueòlegs a Menorca durant els darrers 20 anys, incloent-m’hi a jo mateixa, és clar, sinó també perque a la guia, els textos no serien res sense les fotos o els dibuixos, igual que passaria a l’inrevés”. Qui diu açò és l’alaiorenca Elena Sintes Olives (1978), arqueòloga autora dels textos de la que fins ara és, segurament, la guia més complerta que s’ha presentat sobre la Menorca Talaiòtica, que aspira a ser considerada, prest, Patrimoni Mundial de la Humanitat per part de la UNESCO.

Ca les Coves | ©Ricard Pla

Cales Coves | ©Ricard Pla

Es tracta, ‘Menorca Talaiòtica. La prehistòria de l’illa’, d’una publicació de l’editorial Triangle Postals que ha anat a cura de l’historiador, museòleg i especialista en gestió cultural Antoni Nicolau Martí (Barcelona, 1960) i que, en un format de 19 x 16 centímetres i en un total de 320 pàgines d’un paper relativament més lleuger del normal, aconsegueix lligar ben bé els textos d’Elena Sintes amb les 20 il·lustracions del dibuixant vocacional Albert Álvarez Marsal (Barcelona, 1960) i les 250 imatges, fetes aposta per a aquest llibre, del fotògraf i cofundador de Triangle Postals Ricard Pla Boada (Olesa de Montserrat, 1951). Tot açò per fer un viatge que, literalment, transporta als lectors cap a 4.000 anys endarrere, abraçant el temps des de l’any 2.100 a.n.e (abans de la nostra era) fins a l’any 123 a.n.e de la conquesta romana de Menorca.

La datació sobre restes de Biniai Nou i els primers pobladors

Segons que explica Elena Sintes a la primera part de la guia, una introducció de prop de 100 pàgines, de les primeres comunitats que habitaven Menorca en tenim molt poca informació, tot i que s’hi poden descobrir interessants aspectes de la prehistòria menorquina: des de la cronologia de les diferents etapes fins a la caracterització dels espais construïts, fent especial incidència en l’organització social i territorial i també en les creences dels primers pobladors.

La datació de carboni 14 més antiga obtinguda sobre restes humans de Menorca, d’uns ossos trobats a una excavació feta l’any 1997 als hipogeus de Biniai Nou, al terme de Maó i que funcionaven com a lloc d’enterrament col·lectiu, situa la primera evidència de població cap a l’any 2.100 a.n.e., essent aquesta una data amb la qual hi estan d’acord la majoria d’investigadors. Aquelles primeres comunitats haurien arribat a Menorca en el marc d’un moviment migratori de comunitats del nord-est de la peníncula Ibèrica o de l’entorn del golf de Lleó.

També, i resseguint la guia ‘Menorca Talaiòtica. La prehistòria de l’illa’ i les explicacions d’Elena Sintes, aquella gent no hauria vingut a Menorca, o a les Illes, pel seu atractiu, sinó que el que es dóna per més probable és que cerquessin un lloc on viure lluny dels conflictes que s’estaven desenvolupant al seu lloc d’origen. I és que també es sap que a l’Europa continental, a la segona meitat del tercer mil·lenni, el clima de violència social era de cada vegada més evident i ja s’estaven construint assentaments fortificats i proliferaven les armes. Per fer-se enfora d’aquell context, diversos grups formats per homes, dones i fiets haurien armat rudimentàries embarcacions i, plenes també amb alguns animals domèstics i les pertinences bàsiques, ajudats pels corrents marins, aconseguiren arribar a les Balears.

Una terra erma coberta per milions de pedres

Com viuen aquelles primeres comunitats a Menorca és també una incògnita per resoldre, però diuen que el que es van trobar fou una terra erma amb un ecosistema pobre on no hi havia mamífers per caçar i la terra estava coberta pels milions de pedres que avui formen les parets seques. La vegetació es troba que no era massa diferent de l’actual, encara que els arbres eren molt més abundants: ullastres a les zones planes, alzines en alguns barrancs i al centre de l’illa i, on no hi havia bosc, llentrisca, herba, caramuixes,…, açò sense oblidar el pinar i altres espècies com el bruc, la figuera o l’aladern. Una vegetació, sens dubte, pròpia d’espais relativament secs i temperats, amb llargues sequeres estiuenques. En aquells moments, i tot i que es considera que la densitat de població era baixa i possiblement àmplies zones de l’illa romangueren sense habitar, és probable que es produís una pèrdua d’aquesta formació arbòria intencionadament, per afavorir el creixement de pastures per al bestiar que havien duit.

Cala Morell | ©Ricard Pla

Cala Morell | ©Ricard Pla

Que aquells en principi primers pobladors de Menorca van aconseguir allunyar-se de la conflictivitat social continental que els hauria fet fugir d’allà on vivien, ho pot certificar el fet que segueixen la tradició funerària dels seus llocs d’origen i els enterraments són col·lectius en dòlmens i paradòlmens, no incorporant, però, cap tipus d’arma a l’aixovar funerari. A la vegada que d’aquella època no s’han trobat assentaments fortificats. La suposició és que llavors no només devien viure pacíficament a l’illa sinó que ho van continuar fent fins a 1.000 anys més tard de l’arribada de la primera població, que és quan comencen a trobar-se indicis de jerarquització i de violència social, al final del món talaiòtic.

Vivien en coves naturals i/o en petites cabanes circulars

Per ara no s’han trobat habitatges de l’anomenat període dolmènic (2.100-1.600 a.n.e.), però, segons s’especifica a la guia, per paral·lelismes amb Mallorca es pot pensar que la gent vivia en coves naturals i/o en petites cabanes circulars amb un sòcol de pedra, avui desaparegudes. Malgrat aquest allunyar-se de la conflictivitat social, Menorca manté contactes amb Mallorca i altres punts del mediterrani occidental, com ho prova l’arribada de coure o de l’estany necessari per a la fabricació del que seran els primers objectes de bronze.

Altres dades conegudes d’aquells primers pobladors, i açò segons un estudi de la dentició dels pocs esquelets que es coneixen de l’època, parlen de què l’esperança de vida es situaria entre els 25 i 30 anys, amb un reduït percentatge de càries degut, es diu, a la dieta centrada en les proteïnes i complementada amb els cereals i altres vegetals procedents de la recol·lecció. També hi ha indicis (entre altres coses per l’alt percentatge de morts menors de 4 anys) de moments de carestia alimentària i d’un precari estat de salut durant la infantesa, destacant entre els adults la presència d’artrosi, atribuïble, si es té en compte la joventut de la gent, als grans i continuats esforços que implicaven les feines.

Petits grups clànics o familiars que potser eren seminòmades

La població dolmènica, d’acord amb les explicacions d’Elena Sintes a la guia sobre la Menorca Talaiòtica de Triangle Postals, estaria formada per petits grups clànics o familiars que no es pot descartar que fossin seminòmades i es moguessin per àmplies zones de l’illa a la recerca de pastures per als seus animals, d’ocells per caçar i de vegetals per recol·lectar. Els grups estarien formats per adults menors de 30 anys, alguna persona gran i alguns infants.

Aquestes nocions sobre els primers habitants de Menorca i el període dolmènic no són sinó una mínima part d’aquesta introducció, que també integra una complerta informació sobre els espais construïts des d’aquell 2.100 a.n.e. fins a l’època romana del 123 a.n.e. (els naviformes com a primeres cases de pedra, els talaiots -els grans desconeguts de la prehistòria de Menorca-, els espais de culte posttalaiòtics que són els recintes de taula, les cases monumentals del posttalaiòtic que són els cercles, les coves d’enterrament i els sepulcres funeraris col·lectius), així com també de la vida, la mort i les creences en aquells períodes de la prehistòria menorquina.

Il·lustració | ©Albert Alvarez

Il·lustració | ©Albert Alvarez

Una prehistòria, per cert, que genèricament agafa el nom de talaiòtica quan, tot i l’abundància i monumentalitat dels talaiots, tant just abraça de l’any 850 al 550 a.n.e., època en què es van construir els gairebé 300 talaiots que podem trobar actualment a Menorca. Així, i just per fer-ne esment, la periodització que agafa aquesta guia per dividir la prehistòria de Menorca és la que comença al període dolmènic (2.100-1.600 a.n.e.) i continua pels períodes naviforme (1.600-1.050 a.n.e.), prototalaiòtic (1.050-850 a.n.e.), talaiòtic (850-550 a.n.e.) i posttalaiòtic (550-123 a.n.e.).

Fitxes de 40 jaciments arqueològics

I si tot açò es pot trobar a la primera part de la guia, la segona, de més de 200 pàgines, està dedicada bàsicament a les fitxes dels 40 jaciments arqueològics que recull (més les tres coves inaccessibles que són les des Càrritx, des Mussol i des Pas), cadascuna de l’extensió que s’ha trobat que el jaciment demanava i de manera que si un va al poblat o monuments concret sigui com si tengui a l’arqueòleg al costat explicant de què va cada cosa, tant és el detall que aconsegueix transmetre la publicació i que inclou també un petit mapa de cadascun perquè no hi hagi dubtes.

S’ha de dir que les fitxes integren, a la vegada, informació sobre els horaris i preus a pagar per entrar a cada jaciment, amb la inclusió, a la contratapa de la portada, d’un codi QR que té mena directament a una pàgina web on aquestes dades estan actualitzades en el temps. En aquestes fitxes s’hi inclouen els 32 jaciments de la candidatura Menorca Talaiòtica a Patrimoni Mundial de la Humanitat per la UNESCO, a més a més d’altres vuit que per alguna raó no s’hi van incloure i que s’ha trobat interessant posar per complementar-ho millor.

(Reportatge aparegut al setmanari d’informació i cultura El Iris de Ciutadella en la seua edició del divendres 28 d’agost de 2015)