Un profeta a «No Man’s Land»

11.01.2013

En el prospecte a un llibret d’articles de 1991 Ferraté cita uns versos del vell Du Fu que vénen a dir que si el buit de l’esperit és immortal, de què ens serveix la nostra poca traça. I el mateix Ferraté es contesta: «Jo diria que una mica d’aquesta traça que tenim, i que és tan poca, ens redimeix o, si més no, rescata de la mera existència el temps que li hàgim dedicat».

Autoretrat de Joan Ferraté, dels anys d'estudiant. | Font Jordi Cornudella

La seva obra, estimulant i sòlida, incisiva, polida, substancial sempre, és el fruit d’aquest temps dedicat. Però les possibilitats que s’hi apropi la massa «acrítica», de moment, són escasses. (I sembla que cada cop és més «massa» i més «acrítica»). I és una pena, perquè la seva aportació als estudis literaris generals és impagable. Joan Ferraté, en altres circumstàncies, hauria pogut crear escola entre les joves generacions i, en part, així ho va fer a la fi dels anys vuitanta, quan ja estava jubilat i havia tornat a Catalunya després de passar mitja vida dedicat a la docència en una universitat canadenca.

Però la preciosa energia i distinció intel·lectual que va desplegar en la seva obra era inversament proporcional a la mala bava «còsmica» –com diria Espriu, que, per cert, ara «toca» pel centenari, però que després dels fastos tornarà a ser desat al calaixet dels bons records– la mala bava, deia, que destil·lava Ferraté contra l’endèmica potineria i mesquinesa ambientals. Tot té el seu límit. Certes discutides arbitrarietats i maneres el convertien, a ulls d’alguns, en un atrabiliari. Era impacient amb la mediocritat, i d’esmolada ironia, però gairebé sempre d’una cordialitat exquisida.

No era en absolut un misantrop. Com podria ser-ho una persona que ha produït i publicat una obra tan pròdiga en idees, tan acurada en les seves apreciacions sobre tants aspectes dels homes i del país, i no només de la literatura? El llibre d’entrevistes Opinions a la carta n’és una mostra fefaent. A més d’un li ha ensenyat a llegir, i això, avui dia, és una rara virtut, si més no. La història literària ha donat, esporàdicament, germans dedicats a l’ofici d’escriure: els Goncourt, els Machado, els Goytisolo, els Moix, els Ferraté/er (ell va diferenciar-se visualment del seu germà conservant la grafia oficial castellanitzada. O més aviat va ser en Gabriel qui va singularitzar-se, catalanitzant-lo). En vida, Gabriel, que era el brillant, i amb una dosi superior de vanitat, va ser el famós; no obstant això, el temps s’encarregarà d’equilibrar els judicis, perquè el talent no estava tan mal repartit.

El problema amb Joan Ferraté és que ningú no sap molt bé què fer-ne, ni on situar-lo, quan seria suficient amb fer l’esforç de llegir-lo. En una entrevista en la qual li pregunten on es veu a ell mateix dins de la literatura catalana, ell respon: «A fora». Es tracta d’un personatge incòmode, i no només a causa de la seva personalitat, sovint temible, sinó pel propi caràcter de la seva obra. Era poeta? No, però fa versos. Traductor? Segons com, té un concepte molt especial del que significa traduir, encara que també ha realitzat traduccions convencionals. Crític? Sí, però no acadèmic, encara que d’un rigor extrem. La seva crítica és sempre genuïna i necessària, estimulant; parteix de l’interès molt personal (egoista, fins i tot) que un autor o un text li ha suscitat en la lectura, i és justament la lectura el motor de les seves activitats: imita, plagia o parodia poetes que ha llegit amb entusiasme. Tradueix allò del que vol apropiar-se després d’haver-ho llegit. Critica per ordenar el que pensa d’una lectura, sempre amb una gran distinció intel·lectual.

Es tracta, doncs, fonamentalment, d’un lector, un lector avantatjat, sens dubte. I en aquest sentit, per a qui s’apropi amb un mínim d’intel·ligència i bona disposició a les seves coses, pot convertir-se en un mestre. No deixa de ser simptomàtic del lloc i del temps que ens ha tocat viure que sigui jo, un heterodox furtiu, per dir-ho així, i no un professional de la crítica ni de l’acadèmia, l’únic que, fins avui, hagi emprat anys de «suc de colze», per dir-ho també en el seu argot, a l’estudi de part de la seva obra. Haver-lo deixat «fet a tires de paper» no em confereix el títol d’especialista en Ferraté, però ja Josep Murgades, en una entrevista en la qual se’l titllava d’autoritat en Eugeni d’Ors, perquè n’havia editat alguna obra, deia que, en aquest país, quan algú es tira un pet li diuen que és especialista en l’aparell digestiu.

Joan Ferraté

El caràcter tan personal, sense afany sistemàtic ni exhaustiu, de l’ obra ferrateniana, potser l’ha allunyat del públic, però és precisament aquesta fragmentarietat, aquesta mirada obliqua i independent el que el converteix en un autor actual, autèntic, imprescindible. Recordo que una vegada, a casa seva, parlant d’ell i del seu germà em va dir: «En Gabriel va posar ordre en el seu cap. Jo vaig posar ordre a la meva vida». És la vella idea de Yeats: optar per la perfecció de la vida o la de l’obra. De totes maneres, aquest ordre de vida li va permetre elaborar una obra lúcida que basta inspeccionar amb atenció reiterada per admirar-la. El seu esforç de saviesa per llegir i interpretar Riba, Carner, Ausiàs March, entre altres, amb conscienciosa habilitat, són virtuts que li han estat útils a l’hora d’escriure poemes o d’edificar tot un cos de pensament crític, aportant una teoria de la lectura que data, en el seu embrió, de finals dels cinquanta, i que s’anticipava de molt a l’escola de Constança. Només cal veure els comentaris, en la correspondència, als poemes de Gil de Biedma.

A més de la poesia, la crítica i les traduccions dels lírics grecs, Eliot, Du Fu i Cavafis, les entrevistes no tenen res desaprofitable i els articles periodístics són esplèndids. Imagino un volum (gruixut, però manejable) amb l’obra completa en la col·lecció de «Clàssics catalans» d’Edicions 62, però desconec en quina situació es troba aquella magnífica col·lecció. També hi faria goig l’obra completa d’una altre savi, aquest sí, poeta de cap a peus, Segimon Serrallonga. Aquests llibres no hi serien sobrers en les lleixes de les biblioteques públiques del país. Però com que sé en quina mena de país vivim no estic segur que hi haguessin braços que allarguessin la mà per demanar-los en préstec.

 

Víctor Obiols és autor de “Catàleg general 1952-1981: elements intertextuals en l’obra poètica de Joan Ferraté”, Associació d’Estudis Reusencs (1997)

Articles relacionats

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
    • No exactament. Va caure damunt de Fuster. Hi ha publicada tota la polèmica a Serra d’Or (excepte, em sembla recordar, l’última rèplica de Ferraté, que no li van publicar i ell va adjuntar, molts anys després, en un dels seus reculls d’assaig). Ferraté critica el pròleg de Fuster a l’Obra Poètica d’Espriu publicada per Albertí (1ª ed. 1963).