Un nou Lluís Llach

19.11.2014

Ho he de reconèixer: jo no vaig llegir Memòria d’uns ulls pintats (Empúries 2012). No és que no tingués la novel·la a l’abast, o que em fes mandra, o que n’hagués llegit males crítiques. Simplement no vaig voler. Em feia por, pànic, fins i tot, tenir una gran decepció, i vaig preferir no arriscar-me.

Lluís Llach | Foto: Peter Godry

Lluís Llach | Foto: Peter Godry

El fet que un artista de renom i solvència contrastada iniciï una aventura en un camp diferent de la creació, per a molts deu ser un reclam. Començant pels mateixos editors, és clar: qui renunciaria a una firma coneguda per omplir el catàleg de ficció en català? Però a mi això més aviat em frena. Suposo que el que em passa és que tinc idolatrat el Lluís Llach cantautor i no estic disposada a renunciar ni un gram de l’admiració que li tinc. Quan ha arribat la segona novel·la no me n’he pogut estar. La temptació era massa gran. Un cop llegida, he de reconèixer que:

Com a Pilar Prim, de Narcís Oller, he patit en pròpia pell la lluita d’una dona sola per fer-se mereixedora d’una herència als ulls mesquins dels més propers. Com a Olor de Colònia, de Sílvia Alcàntara, he flairat l’opressió i la mesura de les paraules imprescindible per sobreviure al Franquisme. Com a La casa de los espíritus, d’Isabel Allende, m’he deixat endur per un misticisme esotèric que ha convertit en crèdula la versió més naïf de mi. Com a Cien años de soledad, de Gabriel García-Márquez, he viscut més de cent anys d’una nissaga familiar, sentint amb ells, patint amb ells. Com a Primavera, estiu, etc., de Marta Rojals, m’he posat a la pell d’aquella dona independent que no vol trencar amb allò que la lliga al treball de la terra i que manté una complicitat molt especial amb el pare. No cal esmentar la sèrie policíaca d’Agatha Christie amb el detectiu Hèrcules Poirot de protagonista, perquè és una font explícita a tota la novel·la. Però podria allargar molt més la llista de referències bibliogràfiques, sabent que són les que a mi m’ha suggerit Les dones de la Principal, per bé que dubto que aquesta fos la intenció de l’autor. Això, després d’haver-la llegit a pèl; és a dir, sense haver-me’n informat mínimament abans, en una voluntat absolutament intencionada de no deixar-me influir per cap estímul extern.

La lectura del llibre flueix a un ritme pausat però constant. No sents aquell neguit que t’empeny a llegir ràpid per treure el desllorigador de tot plegat, però en canvi no pots aparcar-la. Potser és un mer reflex de com va ser escrita: imagino l’autor davant de les costes senegaleses evocant la Catalunya vitivinícola d’interior; o al Priorat mateix, combatent el fred del Montsant davant d’una llar de foc. En tot cas, és una obra cuinada a foc lent i deixada macerar.

Hi ha alguna cosa de Les dones de la Principal que sona a déjà vu, segurament pel fet que no és la primera història que ens parla de la Catalunya menestral, de com es va viure la postguerra als pobles o del que n’ha quedat avui dels antics masos i les històries que s’hi amaguen. Més enllà d’això, la trama es desenvolupa amb estil propi i l’autor i evoca les seves fílies i fòbies –seria d’estranyar, per exemple, que els personatges de la cúria fossin els bons de la pel·lícula-. Tant és així, que hi he pogut veure un nou Lluís Llach o, si més no, un de molt diferent del cantautor. I el que he vist m’ha agradat. Sabeu què us dic? Que vaig a buscar Memòria d’uns ulls pintats.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. M’ha passat exactament el contrari: disposada a llegir-la, no he pogut passar del primer full d’enfadada que estava davant de tantes discordàncies d’estil, de punts de vista diferents, d’inconguruències d’un narrador que no sap on col·locar-se exactament… És el que té llegir des de la prespectiva que et dóna portar anys estudiant a l’Ateneu Barcelonés: et mires l’escritura des de un punt, a vegades, més analític que no pas convencional.
    Em sap greu veure com el nom d’algú, que jo també admiro moltíssim com a cantautor i persona, adquireix una prespectiva de números i guanys per les editorials i passa per sobre de tants d’altres que, des de l’anonimat, intentem fer-nos un espai dins del món de la narrativa, dia a dia… Sospirant perquè, algún editor tingui a bé creu-re en el nostre projecte.
    Li aconsellaria al Lluís que, si més no, portés la seva obra a fer una correcció d’estil, SI-US-PLAU!!!