Un nosaltres anònim fet de tots els nostres noms

17.09.2018

Filòsofa sense etiqueta ni cotilla i professora d’universitat amb un pensament que saboteja els codis establerts, Marina Garcés (Barcelona, 1973) publica l’assaig-crònica-relat Ciutat Princesa, un llibre escrit simultàniament en català i en castellà. Aquest mes d’octubre participa a la Biennal Ciutat Oberta.

Marina Garcés

La poètica d’una lluita a peu de carrer, una brúixola de butxaca per trobar camins entre l’impossible i el necessari, dedicat “a totes les amigues i amics, escola política, escola d’agraïment”. La relació de Garcés amb la filosofia és una declaració de compromís amb el món, la seva ciutat i la seva gent, i això és el que traspua l’obra que ens ocupa: vint-i-un anys de vida compartida i apresa del col·lectiu en què l’autora ha fet de la continuïtat de la intermitència la seva condició de vida i d’acció. El llibre fila un itinerari d’iniciació sentimental que va del dia 28 d’octubre de 1996, any en què la policia desallotja el mític Cinema Princesa de Barcelona, i l’1 d’octubre de 2017, als carrers de la ciutat, amb la celebració i la repressió del referèndum, un exercici d’autodeterminació col·lectiva, un conflicte de sobiranies. Aquests dos punts d’inflexió serviran a la narradora en primera persona que ha viscut directament els fets per obrir la possibilitat d’elaborar un sentit nou de la paraula “nosaltres”, els seus altres que, com ella, s’obren quan es comprometen amb coses de les quals encara no formen part. Si aprendre és aprendre a pensar per un mateix, i aprendre de les lluites que no hem guanyat, Garcés basteix una crònica dels moviments socials de la Barcelona postolímpica connectats amb les protestes socials que han arribat fins als nostres dies. Ho fa seguint un únic mètode: revisitar el viscut per intentar recollir-ne el sentit, per orientar-se. Així, en aquesta Ciutat Princesa, l’autora desestima la conceptualització per centrar el seu relat en el propi aprenentatge, més enllà dels serrells de document històric o d’investigació periodística que puguin desprendre’s del llibre. L’aprenentatge renova el compromís amb el present i amb la seva ciutat i, alhora, genera autonomia des de la companyia. Com pensem en temps de por?

Estructurat en tres parts (“Posar el cos”, “Prendre la paraula” i “Néixer al món”) escortades per un pròleg esclaridor i un epíleg esperançat, el Pregó de les Festes de la Mercè 2017 titulat “Ciutat retrobada”, Garcés parla des del seu punt de vista, una dona nascuda als anys 70, en una generació que “volia assaltar el cel i es va cremar les ales”. Als 90, persones com ella van fer del pensament una eina filosòfica i política al servei dels altres. En aquell moment, ja es detectaven els símptomes de la devastació humana, natural, econòmica i política del món. Malgrat el panorama, ells (nosaltres) van convertir l’acció directa en un art de carrer. El plural és fonamental, aquest nosaltres sense nom que es va sentir i es va fer sentir, un nosaltres fet de la multiplicitat, del sentit i de les vides quan es troben de veritat, capaços de convocar-se sense formar part d’un moviment, d’una identitat, d’un món ja establert. L’amistat és la llum que il·lumina la relació amb el món. Qui acosta solituds. Qui crea ponts entre satèl·lits. L’afecte és revolucionari, escriu Garcés esmentant una pintada fotografiada que circula per Twitter. La nostra violència és existir? Què fa que una societat accepti disbarats de criminalització de pensament? Sovint a l’autora se li trenquen les paraules, ha de deixar caure mots que ja s’han tornat buits.

Barcelona ja no genera convivència en aquest escenari de mercats globals que juguen amb la idea de felicitat. Garcés pot parlar de la ciutat des de dins i des de fora, en el seu anar i venir diari durant quinze anys de Saragossa, on ha estat professora fins fa poc. Amb el bagatge de l’entrar i sortir explica el pas desastrós del model Barcelona a la marca Barcelona. Quan d’un espai de construcció de vida ciutadana, de desenvolupament econòmic i de cohesió social, de tolerància, de coneixement, només en queden els elements d’exportació d’un model convertit en producte, la ciutat pot arribar a morir. L’experiència acumulada per l’autora fa de Ciutat Princesa l’autoretrat d’una vida compromesa, no com a militant que entrega la vida per la causa, sinó com algú que defensa les intermitències de la vida sense trencar-se pel camí. Garcés observa les ombres de la desigualtat, les esquerdes ecològiques, la manca de reciprocitat i de solidaritat i d’organització. Una Barcelona pobra que conviu amb la misèria global. Una capital on la cultura s’ha vinculat al consum. L’autora defensa la paraula lliure, condició fonamental de la vida col·lectiva en totes les seves dimensions. La Barcelona que li agrada a Marina Garcés és la princesa que no vol regne ni marit, una ciutat on hi ha vida política fora dels partits polítics. Una dona lliure de pensament agitat i de compromís ferri que fa i és sense deixar-se segrestar pel poder. Com ella.

Ciutta Princesa. Marina Garcés. Galàxia Gutenberg. 256 pàg. 16,90€

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Ser eclèctic…..pot ser una virtut…..o no. L’estil de l’article d’avui, sempre en la meva opinió que mai vol ser impositiva, és perfecte. De dalt a baix. És veritat que el nom de Marina Garcés ajuda……Si no hi ha notícia important….no caiguem a l’efecte espectacular per cridar l’atenció. Respirar és ben senzill…. respirem suament i tot s’aclarirà.