Un Mozart redemptor

14.11.2015

L’Associació Amics de l’Òpera de Sabadell, liderada per la incombustible Mirna Lacambra, va fer vibrar dimecres el Teatre Kursaal de Manresa amb una reeixida producció de Les noces de Fígaro mozartianes. Ovidi de Cardona va assistir a la representació i n’ha escrit aquest article.

Les noces de Fígaro

Les noces de Fígaro

Malgrat la permament pantonima i la corruptela en què viu instal·lada la nostra classe dirigent, el país segueix excel·lint gràcies al treball abnegat, humil i constant d’empreses i col·lectius com els Amics de l’Òpera de Sabadell, als quals milers de catalans d’arreu del territori devem unes esplèndides produccions operístiques que fan de la necessitat virtut, amb un planter excepcional de joves intèrprets a uns preus raonablement assequibles (que contrasten amb els prohibitius equipaments de la capital catalana, finançats amb quantioses aportacions de l’administració pública). Tot plegat vam poder cerficar-ho novament el passat dimecres al Teatre Kursaal amb un nou muntatge extraordinari del popular títol moraztià.

Pau Monterde, responsable de la direcció escènica, va optar per l’austeritat a l’escenari, jugant tan sols amb uns decorats laterals que reproduïen unes arcades i un mobiliari minimalista (un llit al primer i segon actes, un taula i dues cadires al tercer i unes roques amb rames penjants al quart), combinada amb una acurada i dinàmica direcció d’actors. En l’aspecte musical, Daniel Gil de Tejada va demostrar un cop més la seva vàlua professional concertant amb encert el fossat i l’escena i conduint la representació amb equilibri de dinàmiques i fluïdesa. El magnífic equip d’intèrprets solistes va fer la resta.

Toni Marsol, probablement el millor actor buf de l’actual escena lírica catalana, va delectar-nos amb una esplèndida caracterització del criat protagonista, culminada amb una vibrant interpretació de la misògina ària del quart acte. Al seu costat, Carles Daza va encarnar un Comte d’Almaviva de manual, exhibint una línia de cant exquisida, magistralment cisellada, i explotant la noblesa i tota la malicia del personatge amb una subtil interpretació escènica. La seva parella de repartiment va ser encarnada per Marta Mathéu, qui va fer del melangiós lirisme de la comtessa una autèntica recreació canora amb un domini preciosista del legato i les regulacions dinàmiques. Al seu torn, Núria Vilà va interpretar una simpàtica i reeixida Susanna, així com també l’exquisida mezzo Anna Tobella, qui va treure el màxim de suc de l’efervescència adolescent de Cherubino.

En els rols coprimaris va despuntar el divertit i graciós Don Basilio de Jordi Casanova, així com també la lluïda recreació que Eugenia Montenegro va fer de Marcellina. Xavier Aguilar posseeix un instrument poderós i cabalós que hàbilment va posar al servei de Don Bartolo, signant una memorable ària de La vendetta. Laura Brasó fou una Barbarina de luxe i Joan Carlos Esteve (Antonio) i el polifacètic Carles Ortiz (Don Curzio) van defensar els seus respectius papers amb gran dignitat. Els extensos concertants del segon i quart acte foren resolts meravellosament pel conjunt d’intèrprets, així com també per la brillant actuació del Cor Amics de l’Òpera de Sabadell.

La representació va merèixer l’ovació unànime del públic manresà, el qual va omplir un cop més el teatre per a gaudir de l’envejable qualitat dels espectacles de la companyia sabadellenca i redimir-se de la mediocritat quotidiana en la que ens tenen abocats els nostres il·lustres representants. Un cop més, músics i cantaires, inspirats pel miracle dels pentagrames mozartians, s’erigeixen en els autèntics herois del dia a dia que ens fan créixer oblidant.