Un mico en una gàbia

Des d'allà veia les finestres il·luminades dels pisos de l'altra banda de la via, l'acadèmia d'anglès

Se sentia maldestre i feixuc mentre corria fent botar la pilota Spalding que havia tret del fons de les golfes. Trencava la cintura a rivals imaginaris, feia canvis de ritme per acabar amb una aturada en sec, i llavors, fent embogir el públic, també imaginari, culminava la jugada amb un ganxo o bé amb un tir des de quatre o cinc metres, una suspensió. Anys enrere havia arribat a ser força bo, un aler tècnic, corpulent i ràpid. Ara els turmells li feien figa.

Des d’allà veia les finestres il·luminades dels pisos de l’altra banda de la via, l’acadèmia d’anglès i la companyia d’assegurances, al mateix lloc on hi havia hagut la botiga d’animals. Quan era un marrec, a l’aparador d’aquella botiga hi havien tingut un mico en una gàbia. Fins que va desaparèixer, ell s’hi aturava al davant i l’observava atentament. El mico captiu s’aferrava als barrots i els sacsejava amb histèria. Embogit en la reclusió, tirava el cap enrere i obria una boca plena d’ullals salivosos. Xisclava.

Havien construït un pont metàl·lic sobre la via, i feia molts anys que havien inaugurat la nova estació. Però ell encara recordava l’antiga, aquella gran sala amb parets de color verd xiclet i un quiosc al costat dels dos grans portals de fusta que donaven a l’andana. De vegades era difícil projectar el lligam que existia entre la ciutat on havia crescut i la que ara tenia al davant, tan difícil com acceptar la idea que ell i el nen que mirava al mico eren la mateixa persona.

Als vint-i-cinc va obrir el seu negoci, un taller mecànic especialitzat en cotxes antics. Va començar a arribar tard a casa i fer esport li feia mandra. Després de sopar, gairebé cada nit anava al mateix bar i s’hi estava fins a la matinada. Quan hi anava sol, allà sempre hi trobava algun conegut. Quan tenia sort, tornava a casa amb companyia.

Vist des de fora resultava d’una obvietat fastigosa. Primer consumeixes per gust, després necessites el combustible per tirar endavant. L’addicte, els ulls encesos d’abstinència, força la porta de casa els seus pares quan ells no hi són, es fica a la seva habitació i arreplega les joies del joier de la mare. Però ell no ho era pas, un addicte. Una cosa és ser un addicte i l’altre és ser dependent. Era molt escrupolós amb aquesta distinció. Tanmateix, experimentava el símptomes de l’abstinència quan portava dies sense consumir. A vegades veia gent per la comissura dels ulls, però quan girava el cap no hi havia ningú.

Un vespre, feia un parell de setmanes, tornant del taller amb el cotxe va veure que havien penjat una cistella al costat del pont metàl·lic. S’ho va prendre com una senyal. Estava decidit a canviar de rumb. La perspectiva va penetrar amb la força dels bons propòsits.

Abans de sortir de casa es va calçar les bambes noves. Al dormitori, es va vestir davant del mirall. Observant-se de cara i de perfil, assaboria les fantasies sobre una identitat emergent, robusta, esculpida per ell mateix. Després va anar a buscar la pilota i va sortir al carrer.

Va fallar un altre llançament. La pilota va sortir rebotada fora del camp. La va mirar mentre s’allunyava. Botava una mica menys després de cada bot. Notava la suor regalimant-li per les celles, ficant-se-li dintre els ulls. Necessitava més oxigen del que era capaç d’empassar-se. Va esperar que la pilota s’aturés i, enfonsant-se en la negror, amb el cap cot i una ganyota a la cara, la va anar a buscar.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació