Un matí a Gavadà

9.08.2014

Era un matí blau d’estiu i Gavadà, un poblet entaforat a les serres del sud entre l’Ebre i el mar, feia estona que s’havia espolsat la frescor de la nit. Un nen d’uns sis anys, l’Enric, romania immòbil a l’altra banda de la cortina de canalons de la porta del darrere. El vailet esperava que la seva àvia sortís de la conillera i donés de menjar a les gallines, que picotejaven distretes per l’eixida. Els penetrants ulls foscos de l’infant les espiaven pacientment. A la fi, aparegué l’àvia.

Tites!, Tites! —cridà l’àvia. Un somrís brillant creuà el rostre del nen. El moment cobejat de cada dia era a tocar, l’àvia sempre posava el segó a la menjadora just davant d’on ell esperava amb delit. Les gallines s’acostaren confiades i, sobretot, oblidadisses.

Diu lo senyor Mestre que només los elefants tenen memòria, recordava mentre l’àvia abocava la barreja trinxada de pell de blat mòlta, enciam i peles de patates. A l’instant, les gallines es llençaren al damunt enmig d’una polseguera de plomes i escataineigs com si cridessin “A-poc-a-poc!, a-poc-a-poc!

L’àvia seguí el ritme diari i s’atansà vers la porta per entrar a la casa. El nen es féu a un costat amagat per la penombra. La vella dona traspassà el llindar i s’encaminà ferma a la cuina sense adonar-se de la presència del nét.

“La padrina tampoc no deu ser pas un elefant”, es digué l’Enric, i saltà com un lleó damunt les entatxonades aus. La calma explotà. Un terrabastall de xocs de canalons i xiscles infantils esclatà en ple aire i uns peus menuts volaren per aterrar sobre la cresta o el llom de les desapercebudes bestioles. Les gallines, sempre més ràpides arrossegaven la panxa contra el sòl i deixaven la criatura asseguda, sola i rient al mig de l’eixida. L’àvia, desprevinguda un matí més, no trigà a tornar i manà:

—Passa dins, dimoni de xiquet, que la teua mare prompte vindrà!

I com l’antic rellotge de paret quan tocava les hores, la mare arribà puntual perfumada de pa calent, amb una carta enrederida a la mà i cara de quan es va morir l’avi. “Això s’acaba”, digué mostrant-la a l’àvia sense que l’Enric captés res.

—És de ton germà, oi, filla? Llegeix-la —li pregà—, jo no en sé de lletra.

“En Campanya, 29 de maig 1938. A Cinta Margalef.

Molt estimada germana: El motiu d’esta és per dir-te que estic bé de salut com espero sigui bona també la vostra. No us he escrit antes perquè només estàvem 8 o 10 dies en lo mateix poble. Ara estic bé en esta brigada perquè estem de reserva. També et dic que tinc molta confiança que prompte estaré amb valtros perquè em pareix que abans de gaire s’acabarà tot i haurem de fer com lo rossinyol. Res més per esta. Una estimada per tu, la mare i lo meu nebot. No us oblido.

Josep Maria Margalef.

La direcció és: 24 Brigada, 16 Divisió, 4t Batalló, 3ª Companyia. Base 8ª, C.C.12”

Uns matins més tard, a l’Enric l’enfilaren, junt amb la mare, dos farcells i un sarró de plors, a un carro que prengué el camí de Tarragona per seguir, com fos, cap a França.

—Digues adéu, fill —li demanà la mare.

—Adéu Padrina! Adéu tites! No us oblidaré mai, tinc cap d’elefant! —cridà abans de tombar els ulls a un horitzó perdut.

A primers de gener del 39, uns cosins, que havien emigrat feia temps per la fil·loxera, els recollien al pas fronterer.

Setanta-cinc anys després, un home vell, assegut en un banc assolellat d’una vila francesa, contempla, amb ulls encara penetrants i humits de llunyans matins blaus, com el seu nét empaita els coloms que picotegen distrets aquí i allà. El vell, amb un somrís amagat, els hi aboca veces tot cridant-los en patuès: “Tites! Tites!”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

83 Comentaris
  1. M’ha emocionat, Feliu. L’escriptura, d’una senzillesa tan difcil, fa que t’hi trobis. Enhorabona!

  2. A cada paraula hi ha la poètica de tot el conte. Felicitats i gràcies per aquest moment de paraules tan riques i visuals
    Rosa

    • Tinc una bona mestre, companya i amiga de “paraules visuals” però encara he d’aprendre molt més de tu, Rosa. Molt agraït.

    • Si es dóna el moment explicaré l’origen de la carta del conte; com dius tu, Santi, és també interessant. Gràcies.

    • Montse, m’ha costat que fos precís i concís; la versió de la que parteix el present conte té més de nou mil caràcters i aquesta, per normativa del concurs, frega el tres mil sis-cents. Gràcies.

  3. Molt emotiu i trist. Més que no pas pel que diu, per allò que no diu però que hi sura com una boira penetrant: la desfeta de la guerra, les il·lusions perdudes, les vivències amputades, els anhels esguerrats, i el pas del temps enyoradís i malenconiós en un enllà sense retorn.
    Una abraçada emocionada, Feliu.

    • Hola, Joan. M’han preguntat si el poble -Gavadà- me l’he inventat: No. El vaig descubrir fa molts anys mitjançant un planell militar. Gavadà era -i és- un poblet abandonat, ben bé afonat per la guerra incivil i pel temps, i passant pel seu únic carrer em vaig preguntar com devia jugar un nen abans que les seves petites mans fossin necessàries per “aplegar aumetl·les, olives…” i vaig idear aquest relat. Temps després, la carta d’un soldat republicà que va arribar casualment a les meves mans va ser la clau de volta per arrodonir la història i fer-la conte. Sí, té un regust agra-dolç, i amarg al final. Una abraçada emocionada, també.

    • “Sensibilitat i poesia”, quines paraules més belles per a una història tan sencilla. Gràcies, Jesús.

  4. Melancolía. Ese es el sentimiento que me deja. Muy agradable de leer. Precisamente estoy ahora leyendo “Anatomía de un instante” de Javier Cercas y este cuento va como anillo al dedo. Es como un complemento poético en esta historia de España que puede ser tan desgarradora.

    Records des-de Suïssa!

    • “Melancolía”, sí, és el que he respirat les poques vegades que m’he apropat a Gavadà. I aquesta melangia fa que dubti d’apropar-me a Javier Cercas i a “Anatomía de un instante”, amb “Soldados de Salamina” vaig quedar molt tocat, molt desgarrat i, malgrat els anys, encara no m’he refet. Molt agraït, Xavier, molt. Una abraçada des de Galícia (Baiona, Santa Maria d’Oia…)

  5. Molt bo, Feliu. Un record penjat en el temps que perdura viu . La combinació de les dues parles hi posa musica. La riquesa del conte rau en la senzillesa aparent.. Un conte amb imatges precioses que es fa assaborir.

    • Moltes gràcies, Maria, per les teves i benvingudes aportacions -com la Rosa, també- a les imatges precioses d’aquesta càpsula del temps. El futur d’intercanvis serà del tot enriquidor.

  6. Preciós, una mica nostàlgic , en positiu ja que li està molt bé al tema. Amb poques paraules i amb riquesa de léxit, diu moltes coses.
    M’ha fet pensar en la memoria histórica (metaforicament)

    • La “memòria històrica”… molts Estats tenen monuments/”tombes” dedicats al “Soldat Desconegut” i els grans mandataris s’omplen les mans de flors i bandes de música quan teatrelitzen el seu condol. “Soldat desconegut” és un eufemisme de “carn de canó”. I, com a mínim, ho podrien “dignificar” posant els noms dels que no van tornar i ningú no sap on jeuen els seus ossos. Josep Maria Margalef tampoc no va tornar i els seus pares van guardar les seves darreres paraules en un calaix, era el darrer lligam amb el fill-carn-de-canó que, per culpa dels sublevats fascistes, la República va haver d’enviar al front. Gràcies per les teves paraules, Mªcarme.

  7. Bones, Feliu.!!

    A mesura que et fas gran augmenta la teva sensibilitat de comunicar amb poques paraules. Em ve a la ment unes quantes pelis de Buñuel en què el fotograma comunicava més que les paraules. Amb poques paraules, Feliu, aconsegueixes uns efectes semblants, donar vida visual a la ment de cada lector. Una flaire també de Soldats de Salamina, potser.??

    Feliu, un plaer i una abraçada ben forta.

    • Moltes gráciles, Salva, per aquesta aproximació a l’inigualable Buñuel. I una flaire de Soldados de Salamina¿ Potser si, el futuro que ens van asesinar i que perpetúen els seis hereus no ha deixat de ver pudor. Una abra¢ada

      • Joan, hauràs observat una sèrie d’errades en la meva resposta… et vaig escriure des d’una tablet i aquesta es capficava a traduir-me al castellà o posar-me els signes a l’inrevés; la propera vegada m’aniré amb un portàtil.

        • Disculpa, Salva, sembla que encara no he tornat centrat de vacances i t’he anomenat “Joan”; devia tenir el cap en un altre lloc.

    • Agraït, Isabel, per les teves paraules tan concises i breus com jo penso que ho he aconseguit en la meva breu història tendre i nostàlgica.

  8. Com sempre gràcies Feliu pels teus relats que ens emocionen i ens omplen d’històries fantàstiques, a voltes iròniques o colpidores com” Un matí a Gavadà” on es barregen les conseqüències fatídiques d’una guerra cruel i la tendresa en què tractes els personatges. Moltes felicitats per aquest trosset de literatura!!

    • Montse, si t’ha emocionat aquest “trosset de literatura” ja em dono per satisfet. Espero que, de mica en mica, aquest “trosset” creixi com l’Alícia del conte fasmós i no passi a l’inrevés.

  9. Sensible, però no cursi. Senzill, però no simple. Un passeig fluid per la memòria. La capacitat magistral de passar del record petit i individual d’infantessa a la universalitat tràgica de la guerra i, de nou, al record íntim. Què més puc dir? M’ha agradat moltíssim. Em firmes un autògraf?

    • Uf, Eva! Vas cap a crítica literària; analitzes i sintetitzes amb una precisió de cirurgiana i, independentment que aquesta vegada m’hagis deixat d’allò més bé, considero que ets molt bona en aquesta faceta com en la d’escriptora.
      Tan si un dia algú troba els meus relats amb prou força per a ser publicats com si no, el meu primer autògraf serà per a tu, Eva, que dus el nom de la primera dona. Moltes Gràcies.

    • Mercè, per sort hi ha altres persones que als seus relats també se’ls pot dir: “això és escriure!”. Estic content perquè t’hagi agradat, Mercè; no sempre és fàcil.

  10. Bona nit, Feliu. No sóc cap expert ni tan sols un àvid lector però m’ha emocionat el teu conte tant pel record que m’ha fet venir de les meves estades al poble a la casa dels meus avis materns com per la cruesa que la guerra civil va fer patir a molts espanyols i catalans. Moltes felicitats!!

    • Bon dia, Cèsar. M’alegra saber que la meva petita història t’ha fet venir bons records antics amb els avis -jo, per sort, també n’he gaudit amb els meus- i d’altres més cruents encara que aquests darrers no era la meva intenció explicitar-los directament. Gràcies pels teus records, Cèsar. Tinc una curiositat, quin poble és?

      • El poble de ma mare és Azuaga, provincia de Badajoz (Extremadura), poble de cases enfarinades al mig d’uns immensos camps grocs de blat amb un sol espetarrant! Es una imatge gravada a la meva retina! Salut!

        • Gràcies, Cèsar. No he estat mai a Extremadura i espero un dia anar-hi i fer, per exemple “La ruta de los alfares” -si és que encara existeix- perquè m’agrada molt la terrissa antiga i popular. El dia que hi vagi, passaré sí o sí pel teu poble de la infantesa, Azuaga. Gràcies de nou.

  11. Divertido, tierno y, por todo lo que viene luego, muy triste.
    Es que nuestro pasado reciente siempre asoma. Portamos esa llaga que, nada que apretamos un poco, se abre porque está sin cerrar. Enndavant Feliu!

    • Sí, és una ferida -corbada com una cuneta anònima, fonda com una fossa comuna- que no s’ha intentat guarir mai perquè a alguns no els interessa i ja sabem que, de moment, la història l’escriuen i la segueixen malaplicant els guanyadors. Gràcies pels ànims, Andrés. (anava a escriure “des de la bella Galícia”, però ja hem tornat).

  12. Pena,dolor,enyoransa,oblit,records…….això es millor que ser fatxe, borbó ,dictador i no dic res mes …..

    • M.D.T, suposo que són les inicials del teu nom i que, per casualitat, coincideixen amb les sigles d’una formació política d’uns anys enrere. Bé, tan n’és. Veig que el conte t’ha evocat, d’una banda, uns records i d’altra, t’ha encès. T’agraeixo el que m’escrius però penso que ara, hem de ser assenyats però ferms i constants alhora, cosa que no serà fàcil; i la rauxa, administrar-la sense estirabots. Gràcies de nou, MDT.

  13. En poques paraules dius moltes coses. Descrivint un moment històric essencial en les nostres vides i en la dels nostres avantpassats. L´escena del final del vell miren-se les gallines en el seu exili a França es commovedora.
    Gràcies Feliu per les teves paraules.
    Maite.

    • Gràcies, Maite , per agradar-te les meves paraules i suposo que t’he traït una miqueta l’emoció: a l’escena final no són gallines si no coloms als quals l’home llença veces. Gràcies i escriure altres paraules amb la intenció que agradin.

  14. És veritat el que diuen alguns comentaris: amb poques paraules ens situes en uns anys esgarrifosos de la nostra història.
    Les notícies a la televisió ens acosten a les imatges de gent que tenen de fugir ara.
    Què trista és la condició humana en determinats aspectes!
    Felicitats per aquest conte tan sensible.
    Mercè

    • Molt agraït, Mercè, per les teves paraules. El nen de la meva història va perdre una infantesa en concret a l’emigrar i esdevenir refugiat de guerra; però amb el pas de la vida va tenir una mica de sort (fill, net, vellesa tranquil·la…); altres nens i nenes actuals i reals, que veiem als noticiaris fugint de la fam, la misèria, la guerra, com apuntes tu, Mercè, tenen un present dolorós i un futur incert. Vagin les nostres sensibilitats per tots ells i elles.

    • Victòria, moltes gràcies; que la sensibilitat, escrita o il·lustrada, no ens abandoni mai, ans al contrari creixi.

  15. Felicitats Feliu, molt tendre i emotiu, tot llegint em porta records de la meva infància quan ajudava a la meva àvia a donar menjar a les gallines, tot esfaraïnt-les.
    Una abraçada.

    • Gràcies, Montse. La meva àvia també tenia gallines (i conills), però només una vegada les vaig esfereir. Va ser el primer i últim cop que vaig “jugar” amb elles, l’àvia m’ho va prohibir perquè, en el millor dels casos, no pondrien ous i, en el pitjor, es moririen de “lo cor”. Em van quedar, però, els coloms de Pça. Catalunya de Barcelona. LLevat d’aquesta coincidència d’animals de granja, no tinc res més en comú amb el protagonista de la meva història, ni tu ni molts lectors tampoc: no hem patit cap guerra ni som refugiats polítics… tot esperant que l’antidemocràcia no s’imposi ni ens forci.

    • Ha estat una agradable sorpresa saber de tu, Alícia, i que, la història que he escrit, l’hagis trobada preciosa; un qualificatiu elevat. Gràcies, Alícia, i records pel Xavier.

  16. M’ha agradat molt el llenguatge tan descriptiu i planer alhora. Et felicito per l’estil!

    • Agraït, Montserrat. Els meus primers textos no n’eren, de descriptius; de mica en mica he anat aprenent a descriure i a perfilar un estil propi amb la constància dels bons mestratges que he tingut, com el de la Laia Ribera. Espero anar a més. Gràcies de nou, Montserrat, per la teva apreciació.

    • Sí, Miquel, “amb un final nostàlgic” de doble lectura: nostàlgia/record de la infantesa, que diuen és el Paradís perdut i nostàlgia pel futur que podia haver estar i va ser assassinat pels que tots coneixem i perduren; pel futur i per aquest petit país nostre. Gràcies, Miquel.

  17. Hola Feliu!
    El final no me l’esperava. M’ha emocionat.
    Vaja, veig que ja portes sis contes publicats, Déu n’hi do!
    A veure si coincidim per l’ateneu

    • M’alegra haver-te sorprès, Anaïs amb dièresi, I ens trobarem; l’Ateneu és un molt bon lloc. Moltes Gràcies.

  18. Felicitats! És difícil trobar un conte curt amb tants components: sensibilitat, nostàlgia, intriga… La història de la guerra civil condensada en un relat breu però molt emocionant.

    • Sí, condensada en una carta dins d’un conte sense bombes, sang, morts, però amb el tuf de la guerra sempre present. Molt agraït, Alícia, per les teves paraules.

  19. Molt bon conte, Feliu. Personalment m’agraden molt els petits retalls de quotidianitat que ens parlen de tot un rerefons històric i social, sobretot si són versemblants. I aquest clarament ho és. Felicitats!

    • Mes d’un cop he debut la critica amable que no es versemblant el que escric. El que en díus, Imma, es un elogi i t”estic mol agrait.

  20. Pobles abandonats, àvies, xiquets, gallines….hum…nostàlgia, nostàlgia de la infantesa.
    Ens estem fent grans!!

    • Tu, Carme, en vas gaudir molt més d’aquesta infantesa que no pas jo allà per Terol; però sí, ens anem fent grans. Ara bé, això té una part positiva: guanyem en bagatge personal i cultural amb el que podem farcir les nostres històries orals o escrites. Moltes gràcies pels teus records compartits i vivències.

  21. Quina emotivitat en tan poques línies! I el punt poètic sense caure en dramatismes, i el que un s´imagina que no està escrit…Felicitats!

    Espero que ben aviat puguem tornar a emocionar-nos amb les teves paraules.

    Costa molt transmetre bé,

    • Espero que sí, Mª José, de seguir transmetent emocions sense caure en cursileries ni en dramatismes sobreactuats; no és fàcil, però. Gràcies pel que em dius i desitges, Mª José.

  22. M’ha agradat molt Feliu. Quan llegeixo els teus contes, és com si me’ls estiguesis llegint tu. Una abraçada molt forta des de Suissa!

    • Ei, què guapu! Només pel que em dius, Joël, ha valgut la pena escriure’l Un petó i una abraçada ben forta de de Suïssa! Grüsse.

  23. Felicitats! el conte em va emocionar des del principi, ja des del títol -perquè Gavadà m’ha subjugat des del primer dia que hi vaig passa- fins el paràgraf final, la clau de volta. El conte connecta la ingenuïtat de la infantesa, amb tota la seva vida per davant, amb el balanç final de la vida viscuda (igual com el Camí de Gavadà acaba connectant la ferèsteguesa de la Serra de Tivisa amb la línia del mar). Felicitats! 😉

    • Gràcies, Xavi. I Felicitats pel primer premi de Núvol. Aquesta tarda, espero felicitar-te en persona i -si hi ha l’oportunitat- preguntar-te, quin vent et va dur a Gavadà? Una cordial abraçada.

  24. No sé què són unes cortines de canalons, de macarrons sí, però de canalons no acabo d’imaginàr-me-les. D’altra banda no és un conte gens original, tot i que està força ben escrit. Llàstima.

    • Bon dia, Enric, i Felicitats. Et preguntaràs, el per què, i la resposta és ben senzilla: ets un crític literari de primera línia i, entre diversos elements, per la capacitat analítica i de síntesi que manifestes i, pel temps just que empres. Ho considero, Enric, perquè m’he llegit, amb atenció, tots els comentaris que has fet a 7 dels 10 contes finalistes; suposant que tu siguis l’Enric del conte “Aniversari” de la Mireia Companys (19.08.14//22:54). I, la veritat, m’has deixat meravellat. Concretes l’anàlisi als següents aspectes: claredat i concisió (“Pas a nivell”, d’Elisenda Solsona); als conceptes semàntics (“Un matí a Gavadà”, d’un humil servidor); a l’ús dels diàlegs (“La mala reputació”, de Jesús Lana; “Pas a nivell”, d’Elisenda Solsona) i l’originalitat (“Pensaments”, de Janot Vila; “Un matí a Gavadà”; “Estimat sr. Picasso, de Júlia Bacardit; “Pas a Nivell” d’Elisenda Solsona i “El·lipsi total” de Mercè Mestre). Desgranem:
      Com molt bé apuntes tu, Enric, la “claredat i concisió” són fonamentals per a qualsevol text (oral i escrit), principalment per a les narracions curtes (relats, contes…) donada la seva economia narrativa (les novel·les, p.ex., poden ser molt més descriptives, dialogades i tenen més d’una línia argumental).
      Els “conceptes semàntics”. Tens raó, Enric, quan no acabes d’imaginar-te què són “cortines de canalons; de macarrons, sí”. Ara no ho justificaré perquè la paraula la vaig agafar del col·loquial de la meva àvia miravetana i no tenia res a veure amb la pasta que es menja per St. Esteve. Faré la correcció oportuna per a que la imatge s’adeqüi a un terme més modern. Gràcies.
      Amb “l’ús dels diàlegs” veig en tu, Enric, un pas més enllà de la concepció teòrica que fins ara ens han inculcat estudiosos com l’Isidre Grau a “L’arquitectura del conte” (2001); el qual ja havia superat a David Lodge en “L’art de la ficció” (1992).
      “L’originalitat”. Pels que ens atansem a l’escriptura de ficció és el nostre cavall de batalla indomable. I ho és perquè, des dels grecs clàssics, tots els temes universals ja han estat tractats del dret i de l’inrevés. Pel que recordo, no arriben a la dotzena, te n’he escrit set parelles. 1: Vida/mort (i derivats: pas del temps/eternitat; salut/malaltia; joventut/vellesa); 2: Amor/odi (altruisme/egoisme); 3: Llibertat/esclavitud; 4: Poder/submissió (riquesa/pobresa); 5: Realitat/fantasia; 6: Creences/escepticisme (fe/agnosticisme, ateisme); 7: Viatjar (per aprendre)/Sedentarisme (vida contemplativa per, també, aprendre) i relacionats: conquerir, emigrar, fugir…
      Així que guerres, misèria… migracions per causa d’elles són tan velles com la humanitat mateixa, només cal veure què passa al Mediterrani o al Pròxim Orient. Ficcionar sobre aquests temes no és res original, ben cert.
      Referent al tractament textual, trobar idees noves cada cop és més difícil perquè (quasi)sempre se’ns haurà avançat algun escriptor de renom. Ara estic pensant en Cervantes que, al Quixot, va encarar un personatge de ficció -el mateix Quixot- amb un personatge real i contemporani, el bandoler català Roca Guinarda (Roque Guinart). Incloure, doncs, en un text de ficció un element real (com faig en el meu conte amb la carta del soldat; com parlar de la guerra i de l’exili), no és gens original en paraules teves, i tens tota la raó, Enric. Però, què t’he d’explicar, oi? Tu domines la teoria literària amb escreix.
      I la domines fins a tal punt que en el temps que va des de les 13:26 del dia 10.09.14 fins les 14:04 del mateix dia (38 minuts!), analitzes i comentes cinc textos! (en aquests 38′ no puc incloure, perquè el desconec, el temps que et vas estar per analitzar “Pensaments” del Janot Vila). Aquesta és la seqüència per a fer-ho més gràfic:
      13:26 – deixes el comentari a “Pensaments”,
      cinc minuts després a:
      13:31 – “La mala reputació”,
      disset minuts després a:
      13:48 – “Un matí a Gavadà”,
      vuit minuts després a:
      13:56 – “Estimat sr. Picasso”,
      cinc minuts després a:
      14:01 – “Pas a nivell”,
      i 3 minuts més tard a:
      14:04 – “El·lipsi total”.
      Tota un exercici de capacitat intel·lectual increïble, Enric. Les professores que he tingut als Tallers literaris s’hi estan una mitjana de 20 minuts; això sí, els llegeixen dues vegades tal com ho aconsella Joaquim Molas (doctor en Filologia Romànica, catedràtic de Llengua i Literatura Catalana, especialista en Renaixença i Avantguardes…) en el mètode de crítica literària que va concebre: “Una novel·la (un conte, etc.) s’ha de llegir dues vegades. Una, per saber si la maten o no la maten (a la persona protagonista). Dues, per fer l’autòpsia crítica al text.”
      Espero, Enric, que tu vagis més enllà del propi Molas (“jo no escric ficció, perquè no tinc imaginació” ens va dir un dia a classe) i ens deleixis amb una obra de ficció on empris amb precisió totes les tècniques narratives existents i embolcallis la història d’una nova originalitat tan necessària des dels temps clàssics. I si fas alguna conferència sobre creativitat literària i m’assabento, tinguis la seguretat que vindré; sempre s’ha d’aprendre dels que saben i tenen la generositat de compartir com és el teu cas.
      Hi ha una màcula, Enric, i t’ho he de dir per a la teva millora personal. A “Pensaments”, del Janot Vila, dius:
      -“Quin home no ha temut alguna vegada l’haver donat la confiança absoluta a una dona?
      -“Quin home no ha pensat en la ganivetada mentre dorm o en la mossegada mentre… Vaja,uns raonaments viscerals i un conte original.”
      Penso que, amb aquestes dues frases, ets tu, Enric, el que ganiveteges la memòria i la vida de les 41 dones assassinades per les seves parelles masculines a data d’avui a l’estat espanyol (8 a Catalunya) i en aquesta denigrant estadística no hi ha cap home que fos mort (a ganivetades o mossegat) per les seves parelles femenines. El teu comentari és més que de mal gust, ofen a les dones, principalment. Ah!, i els raonaments no són mai viscerals com indiquen les respectives definicions de raonament i visceral.
      Ho sento, Enric, no hi ha ningú perfecte per molt excel·lent crític (o aprenent) literari que sigui. Llàstima.

      • L’Enric està clar que no s’ha esforçat gens en fer una anàlisi o crítica (digues-li com vulguis) literària a ningú.
        Me n’alegro, Feliu, de la teva resposta tan encertada, diplomàtica i didàctica.
        Enhorabona i gràcies per poder llegir-te i gaudir-ne.

        • Agraït a tu, Blanca, la misogínia no podem permetre tractar-la com una “gracieta”, és la germana petita de la violència de gènere (és un eufemisme: és violència contra les dones). I m’alegra, també, que hagis gaudit amb la lectura del conte com suposo -i desitjo- has gaudit amb la lectura dels altres bons contes que ha publicat Núvol. Encantat de coneixe’t, Blanca.

  25. A mitjans d’agost vaig deixar un comentari al conte que, després quedaria finalista, “Un matí a Gavadà d’en Feliu Torrents. Deia, en el meu comentari, que el conte era un trosset de literatura i deia un trosset perquè ni el conte ni les bases del concurs permeten una extensió major. Si aquesta extensió del text, però, hagués estat possible hagués dit, senzillament, mil gràcies Feliu per omplir-nos l’esperit de bona literatura!!
    El tema? original o no, això és el que menys importa perquè de temes en hi ha pocs i tots estant escrits. El que interessa és com es tracta el tema. Feliu, repeteixo, fantàstic el teu treball literari d’anar enrere i anar endavant i fer-nos emocionar amb la tendresa del nen, de l’àvia, de l’avi després i, alhora, fer-nos enrabiar amb la desfeta d’una guerra cruel i absurda. Mil gràcies.

    • Gràcies, Montse, per segona vegada. No tinc gaire cosa més a dir: escric per necessitat interna amb l’intent de transmetre emocions, reflexions… de fer passar una estona agradable al possible lector; ja no entro si és petita, ínfima, mitjana… bona literatura el que escric, però procuro fer-ho bé i entenedor.

  26. En Feliu, com sempre, sap portar el lector de la llum a la foscor en qüestió de segons. M’encanta la pintura que ha dibuixat d’una experiència històrica tan compartida per moltes famílies a Catalunya. Felicitats!

    • Gràcies, Montse, per les teves paraules. Sí, encara és una experiència compartida per moltes famílies, encara que ja som molts els que no vam viure la guerra directament, però les ferides resten obertes en la nostra memòria col·lectiva; hem de posar llum entre tots malgrat s’hi oposin els que manen.