Un manual de llengua

24.06.2013

El lleguatge és un reflex de la societat, i evoluciona en la mesura que la societat també ho fa, incorporant no només paraules noves que abans no existien (telèfon mòbil, xip, dron, per posar exemples de noves paraules per la introducció de noves tecnologies) sinó també evitant l’ús de formes i expressions que tenen connotacions discriminatòries per raons socials o racials (per exemple en expressions basades en el color de la pell de les persones, en minusvalies o bé en patrons de comportament social que no són el ‘normal’ en  la societat).

 

Eulàlia Lledó

Que el llenguatge manté el sexe femení en situació de subordinació i que és sexista (és a dir, que mostra una tendència a desvalorar, a no tenir en compte les dones, a minimitzar-les) i androcèntric  (aquell on les dones no hi apareixen, no són vistes, no són percebudes, no són anomenades o no existeixen) a hores d’ara no hauria de sorprendre ningú.

Constatat aquest punt, veiem com el llenguage està evolucionant a fi de donar més visibilitat a la presència femenina. En general podem dir que adequar el llenguatge a la realitat pot ser tan natural com es vulgui que sigui. Expressions que fa anys algú podria considerar ‘estranyes’, amb el temps acaben no essent-ho. En el llenguatge comú podem trobar un exemple en el mot “bústia”, que va haver de lluitar uns anys per imposar-se al mot “busson” i ara ningú no troba estrany dir bústia. Un altre exemple el trobem en la feminització dels oficis, on ara ningú no qüestiona el terme “advocada”. Un darrer exemple: ara és més freqüent sentir parlar d’una AMPA (associació de mares i pares d’alumnes) que d’una APA, que era el més habitual fa només uns pocs anys enrere. És que abans les mares no hi participaven i ara sí?

Però el cert és que no sempre és fàcil trobar les fórmules lingüístiques adients. Comptar amb una guia pràctica per resoldre casos concrets pot resultar molt útil. D’aquí l’interés de Beat d’editar (2011) el llibre digital Manual de Llengua per visibilitzar la presència femenina, escrit per la doctora Eulàlia Lledó Cunill per a la Unió de Federacions Esportives de Catalunya. El manual es dedica a analitzar algunes particularitats ideològiques de la llengua, especialment les que tenen a veure amb els biaixos sexistes i androcèntrics, és a dir, els biaixos que subordinen les dones. El llibre es compon de materials força variats: lectures de textos, imatges, propostes de treball, etc., amb vista a analitzar la llengua en diversos àmbits (literari, en diccionaris, en els esports, etc.), reflexionar-hi i, si s’escau, modificar-ne alguns dels usos. En la major part del manual hi ha preguntes, activitats i exercicis perquè qui el llegeixi reflexioni i les analitzi.

Desenvolupat en html5, de fet fou el primer llibre digital en català editat amb aquesta tecnologia. Es pot consultar des de qualsevol ordinador, tauleta o mòbil que disposi de connexió a internet i també es pot consultar fora de línia atès que el text roman a la memòria de l’aparell un cop s’ha consultat per primera vegada. El text i les imatges s’adapten dinàmicament a la mida i la disposició de la pantalla.

Si us interessa fer un tast del llibre, en el capítol 7 dedicat a la visibilització de les dones, l’autora diu:

“Que no hi ha ni un bri d’innocència en una qüestió tan important com la representació simbòlica de les dones a la llengua, es pot continuar veient en d’altres casos.

Quan cap al 1848 per compartir i donar sentit al mal anomenat sufragi universal, les ciutadanes franceses es van voler inscriure a les llistes electorals, els van dir que no ho podien fer perquè l’article deia: “són electors tots els francesos”, i qui els negava la inscripció interpretava que precisament en aquest punt l’expressió “francesos” s’havia d’entendre —ves per on— com “tots els mascles que tenien la ciutadania francesa”. Al Canadà, aquest tipus d’“interpretació” va estar a l’ordre del dia en totes les lleis a partir de 1867.

No s’acaben aquí les coincidències. A Anglaterra, també el 1867, en la segona Reform Bill, llei que concedia el vot a una gran part de treballadors urbans, es va canviar el terme male person (‘persona mascle’), per man (‘home’). Stuart Mill va demanar que es canviés aquesta denominació per person (‘persona’), cosa que no va ser acceptada.”

I heus ací un altre fragment del capítol 4, sobre els aspectes extralingüístics que influeixen en l’ús de la llengua

“S’ha de fer esment també que les paraules no són mai neutres ni anodines […]: n’hi ha que entusiasmen i enamoren, hi ha paraules que no agraden gens ni mica, n’hi ha d’odiades. Per això no ha d’estranyar que molts cops, quan sentim una paraula nova, ens sigui difícil admetre-la o almenys sigui difícil que ens soni bé; és possible, d’entrada, que grinyoli una mica. Passa alguna cosa semblant quan se sent una música, una cançó, per primer cop: de vegades costa fer-te-la teva, entendre’n l’harmonia; però, en canvi, en ocasions al cap d’uns mesos et trobes que la taral·leges amb gust.

Així, per exemple, quan per no deixar les dones fora del discurs s’hi introdueix una paraula nova o una derivació inhabitual, hi ha gent que les rebutja, i no necessàriament perquè estigui en contra d’un llenguatge que reculli la presència de les dones. Davant d’un genèric com alumnat, hi ha persones que de primer diuen que no l’usaran mai adduint que és una paraula molt “freda” o molt “lletja”…, ignoro com s’avalua la lletjor o la fredor d’una paraula, però entenc que el que volen dir és que no els sona bé, que encara no és “seva” i no ho és perquè no hi han tingut cap relació abans. Això comporta que hi hagi persones que prefereixin dir “professores i professors” que no pas “professorat”. Perfecte, això vol dir també que hi ha més d’una manera de denominar la realitat quan es tracta de guarnir el discurs també amb les dones. La qüestió és sentir-se a gust amb el que es diu.”

És amb aquesta naturalitat i des d’un profund coneixement, que l’autora  ens explica la realitat i ens proposa solucions.

Eulàlia Lledó és doctora en filologia romànica per la Universitat de Barcelona. Es dedica des de fa ja molt de temps a la investigació dels biaixos sexistes i androcèntrics de la literatura i de la llengua, i també a analitzar-ne la repercussió que tenen en l’ensenyament.

enllaç al llibre: http://www.beat.cat/manualdellengua/

Respon a Josep M. Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Diria que n’hi hauria més que de sobres si tothom fes servir el sentit comú que predica l’article d’en Joan Sellent (perfecte com tots els seus). Sóc dona i m’he sentit agredida per les mentalitats o comportaments masclistes, però mai per la llengua en si.

  2. Les paraules són neutres i anodines, ja que el significat s’assigna de forma arbitrària. Les paraules per si soles no volen dir res, què vol dir puta? bé, en serbocroat vol dir “vegada”, és clar que molts de vosaltres segur que hi heu assignat un altre significat, però són les persones i les ments d’aquestes qui hi posen el significat i la intencionalitat. Per bé que en català, no és el mateix una puta que ser un puta. Un de les utilitats del gènere és la d’expressar significats diferents amb una mateixa paraula.
    La paraula pares incorpora i inclou a als pares i a les mares per igual, ens hauríem pogut quedar amb APA. Igual que la paraula panda o jirafa, inclou als mascles i a les femelles d’aquestes dues espècies i no per això hem d’inventar-nos una paraula com ara “pandos”, “jirafos” o encara pitjor, pandat o jirafat. Perquè si l’alumnat o el professorat fos el conjunt d’alumnes o professors (homes i dones), llavors hauríem de poder dir el Joan és un alumnat, i la Mercè és un professorat. De la mateixa manera que podem dir que la Mercè és una professora. Però com veieu la fórmula no funciona, és més, per ser gramaticalment correctes professorat hauria de concordar amb el nom, per tant, hauríem d’acabar dient la Mercè és una professorada, i llavors què? Jo hi tornaríem a ser, oi? Hauríem d’empescar-nos una altra paraula aparentment neutre? A més, hi ha una discordança de significat amb l’acabament –at, per què llavors el bisbat és un conjunt de bisbes i de bisbesses? Crec que no, malgrat que el fet que no hi hagi bisbesses sí que és un cas flagrant de discriminació cap a la dona.
    Anant una mica més lluny, en català la majoria de paraules no tenen marca de masculí. I què vol dir això? De forma ràpida, si mirem al castellà tenim que “niño” i “niña” tenen l’arrel “niñ” on hi afegeixen una” –o” per formar el masculí i una “-a” per formar el femení. En català tenim “nen” i “nena”, on com en castellà “-a” és per fer el femení, però sorpresa! I pel masculí? No hi tenim cap morfema, cap lletra, cap marca, que ens digui que “nen” és masculí.
    La majoria de les llengües del món no tenen gènere i no per això les societats que les parlen són més igualitàries. A més, hi ha algunes poques llengües que utilitzen el femení com a gènere genèric,o sigui, el contrari del que fem en català, i això no vol dir que siguin societats matriarcals ni igualitàries. Per exemple, l’àrab que sí que té gènere, és una llengua que la majoria de paraules utilitzen el gènere femení i com bé sabeu, no són precisament una societat igualitària. És més, la paraula “califa”, d’origen àrab, és femenina en aquesta llengua, però mai hi ha hagut una dona califa. I en podríem buscar milers d’exemples per demostrar que l’assignació de gènere és arbitrària i que les llengües diuen el que diuen i no diuen el que no diuen, i que molts d’aquests embolics surten de confusions o d’interferències d’altres llengües com ara els exemples que ens posa la senyora Lledó de l’anglès, els quals no apliquen al català perquè no funcionen de la mateixa manera.
    Des de la modèstia, crec que la senyora Lledó confon el gènere gramatical amb el sexe de les persones, on l’única coincidència i possible font de confusió és que s’utilitza una nomenclatura coincident “masculí” i “femení”. Recomano la lectura d’aquest document: http://gela.cat/Document.pdf

    • Personalment em sento més còmode emprant frases i locucions com ara “Bon dia a tothom” i “AMPA” que no pas “Bon dia a tots” i “APA”… I sí, a més de còmode, és intencionat.