Un malentès molt nostrat

7.01.2013

A casa nostra, sempre ens ha mancat una tradició filosòfica pròpia, això és, un substrat sobre el qual edificar un projecte filosòfic coherent, una tradició de pensament sòlida, com ho serien el kantisme, el racionalisme o l’empirisme, per posar només alguns exemples.

Ramon Llull a part, sempre hem hagut d’anar al darrere de francesos, alemanys i anglosaxons. Hem tingut més sort, en canvi, amb les tradicions assagística i històrica. Ara bé, el preu que hem pagat per no disposar d’una tradició filosòfica pròpia ha estat, en alguns casos, força elevat.

Pensem, per exemple, en els estudis literaris acadèmics que han dominat, des dels anys seixanta, a les universitats catalanes. La majoria d’estudis seriosos s’han dedicat a fer història de la literatura, i no pas a estudiar a fons les obres dels autors. I ho han fet, això sí ––i aquí hi ha el delicte––, des de pressupòsits marxistes no explícits, inconscients fins i tot.

Dit d’una altra manera: s’ha fet història de la literatura tot pressuposant que la literatura no era sinó un epifenomen dels processos socials, històrics i econòmics. Per tant, allò vertaderament important en l’estudi de la literatura no era la literatura en si mateixa, sinó la història, l’economia, els canvis socials.

Si haguéssim tingut una tradició filosòfica pròpia com Déu mana, i no pas còpies barates d’altres tradicions ––com ara la marxista-materialista––, potser ens hauríem adonat que la literatura és consubstancial als processos socials, històrics i econòmics, i no pas un epifenomen tal com es desprèn d’alguns manuals d’història de la literatura catalana.

És un problema conceptual, sí, i força abstracte, si voleu. Però ha tingut conseqüències ben palpables. Per exemple, avui dia sabem les ideologies de tots els escriptors de principi de segle xx, però no sabem, en canvi, per què l’obra d’aquests escriptors ha merescut ––o no–– passar a la història de la literatura catalana. Senzillament han passat a la història, i en sabem els noms. I sabem, també ––perquè ens ho havien repetit mil vegades a l’escola––, que uns eren modernistes i els altres eren noucentistes.

Ara bé, no disposem de gairebé cap manual d’estil. Vull dir: llibres que expliquin, que analitzin, quin és el «món de l’escriptor», com es configura, quina semàntica li és pròpia, els trets estructurals de la seva prosa, els trets no tant estructurals, els mecanismes narratius que empra, etc.

Estic convençut que amb una tradició filosòfica pròpia, sòlida i coherent, no cometríem errors conceptuals de primària, la qual cosa ens permetria tenir una crítica i estudis literaris de primera (ja n’hi ha algun exemple, val a dir-ho) i no estaríem condemnats a vegetar enmig d’històries de la literatura en què l’únic criteri vàlid ha estat el de mesurar els escriptors per la seva contribució a la història del país.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. “Ara, però, entre nosaltres,
    que ja ens coneixem, podem confessar que
    el meu Concepte és una obra seriosa, a despit de l’estil, les imatges naturalistes i les
    metàfores escabellades, i un fruit de llargs
    estudis per a demostrar, en primer lloc, que
    des de Ramon Llull, el fundador indiscutible de la filosofia catalana, fins als nostres
    dies, aquesta filosofia ha persistit i s’ha
    manifestat en tots els pensadors catalans
    dignes d’aquest nom, independentment de
    tota altra tradició genuïna (vull dir no importada) i això, fins i tot, quan aquests pensadors no coneixien la font del propi pensament. Amb el meu llibre, jo pretenc demostrar així mateix que la característica de
    la filosofia catalana és el realisme —analític
    i sintètic a la vegada—el qual acorda la raó
    amb la realitat i la realitat amb la raó, i aspira a realitzar el somni de Ramon Llull, o
    sigui a fundar una ciència universal empírica que comprengui, com el seu nom indica,
    tota la realitat coneguda. És per això que,
    sense fer els gegants, hom pot parlar d’una
    escola filosòfica catalana, perquè s’alça al
    bell mig —i com un terme mig— de les posicions extremes de l’idealisme i del positivisme, del pensament nòrdic i del meridional, d’acord amb la situació geogràfica
    del nostre país, i perquè sempre té la mateixa base, una temàtica pròpia, una unitat de
    direcció i una finalitat ben determinada, que
    és la que ja hem dit.”

    Això forma part d’un article titulat “Francesc Pujols parla sobre el Concepte General de la Ciència Catalana”, i em sembla que originalment fou una conferència, encara que no n’estic del tot segur.

    I, per altra banda… kantisme… a Catalunya? quin disbarat! per fer-ne befa encara… Kant no mereix ni mija rialla catalana! era un gamarús que es pensava que la intel·ligència consistia en limitar a tort i a dret tots els misteris de la vida…

    la filosofia catalana, si ha pecat d’alguna cosa ha estat, precisament, de no poder lliurar-se de la seva afiladíssima catalanitat -és el seu fat, alegre, tragicòmic…

    jo proposo, en canvi, mirar de ser més esquimals, més rúnics, una mica més glacials. 🙂