Un malentès molt nostrat (i 2)

11.02.2013

El dia 21 d’octubre de 2012, poc després de la mort de Jordi Castellanos, Núvol va publicar el fragment d’una entrevista feta a Castellanos a la revista l’Avenç, el mes de maig de 2012 ––l’entrevista la firmava Josep Maria Muñoz. Curiosament, el títol del fragment d’entrevista publicat a Núvol va ser: «Jordi Castellanos: “en aquest país, la literatura ha de servir per donar sentit de continuïtat històrica”»[1].

 

Jordi Castellanos

Jordi Castellanos | Foto J.M. Muñoz L'Avenç

 

Dic curiosament perquè, de fet, Castellanos no afirma que la literatura hagi de servir per donar sentit de continuïtat històrica. Castellanos afirma, i cito literalment, que «és evident que en aquest país la literatura, sobretot perquè en determinades èpoques ha fet papers de suplència, ha servit per donar el sentit de continuïtat històrica i per la construcció de la unitat cultural»[2].

Certament, Castellanos té tota la raó, atès que a casa nostra la literatura ha servit, en determinats moments, per donar el sentit de continuïtat històrica que ens mancava. Ara bé, una cosa és que la literatura hagi servit per donar sentit de continuïtat històrica i l’altra, ben diferent, que la literatura, actualment, hagi de servir per donar sentit de continuïtat històrica, tal com podem llegir al títol de l’article-entrevista.

És curiós que hi hagi hagut aquest error. Probablement, per les presses, l’editor de Núvol no s’hi va fixar prou bé i li va fer dir coses a Castellanos que, si bé no havia dit, les podria haver dit perfectament vint anys enrere. En l’entrevista, Castellanos revisa precisament les velles praxis marxistes, heretades de Molas. Afirma, per exemple, que «a vegades via marxisme, a través d’unes lectures quadriculades que havíem fet en altres èpoques, oblidàvem que la literatura té els seus propis codis ––i això ho hem après a posteriori».

En efecte, Castellanos revisa, matisa, les velles tesis marxistes. Ara bé: tot i afirmar que l’estructuralisme i els corrents crítics moderns el van ajudar a descobrir l’especificitat de la literatura, no acabem de veure en què consisteix tal especificitat. És més, Castellanos afirma que si bé la literatura (en l’entrevista parla de productes) no s’explica directament ni mecànicament a través de les tensions socials i polítiques, alhora no deixa de ser un producte d’aquestes tensions socials i polítiques, per bé que un producte esbiaixat.

I ja som al cap del carrer, perquè si bé la literatura no s’explica directament ni mecànicament a través de les tensions socials i polítiques, la clau hermenèutica per entendre el fet literari continua essent la història social i política, atès que la literatura no és sinó «un producte de les tensions socials i polítiques, tot i que esbiaixat».

Fa un parell de mesos vaig publicar, en aquest mateix diari, un article titulat «Un malentès molt nostrat», en què defensava que un dels problemes dels estudis literaris de casa nostra ha estat el de concebre la literatura com un epifenomen dels processos socials, històrics i econòmics, i no pas com un fet consubstancial a tals processos. És el vell prejudici marxista de la determinació unidireccional que va de la infraestructura a la superestructura.

Tal prejudici ––o tal apriori–– no està justificat en absolut. Entenc que els anys setanta eren els anys setanta i es va fer el que bonament es va poder, i encara sort que es va poder fer. (Aprofito l’avinentesa per reivindicar la urgència d’una  nova MOLC, actualitzada, que inclogui obres dels darrers decennis del segle xx i fins i tot obres del xxi, amb els estudis introductoris prescriptius. Necessitem, urgentment, no pas el criteri, sinó un criteri). Ara bé, actualment, abans de començar a fer història de la literatura, hauríem de discutir aquestes pressupòsits materialistes. No dic que no puguin ser vàlids, senzillament dic que s’haurien de discutir.

Si no ho fem, ens continuarà passant el que ens ha passat sempre: com que la història tindrà preeminència ontològica vers la literatura, aleshores només parlarem d’aquells autors les obres dels quals reflecteixin la història-històrica (vull dir, no-literària) que ens volem explicar a nosaltres mateixos. I, per acabar-ho d’adobar, només parlarem de les obres d’aquests autors que reflecteixin tal història. És a dir: farem una història de la literatura esquifida literàriament, atès que l’haurem feta a partir de criteris extraliteraris.

I esclar, fent-ho d’aquesta manera, què en sabrem de la literatura pròpiament? Ha de ser un criteri històric el que ens ha de servir, finalment, per garbellar el gra de la palla? O dit d’una altra manera: volem que la literatura catalana serveixi per donar(-nos) sentit de continuïtat històrica, o volem que serveixi per donar(-nos) sentit de continuïtat literària?

El sentit de continuïtat per a qualsevol comunitat humana és important, no hi ha cap mena de dubte, atès que sense continuïtat, no es pot erigir res mitjanament digne. Ara bé, de continuïtats, n’hi ha de molts tipus ––històrica, literària, cultural, gastronòmica, científica, etc.––, i potser no cal que les diferents continuïtats s’hagin de supeditar a ––o hagin de dependre de–– una sola Continuïtat, sigui quina sigui. Pensem-hi.



[1] El subratllat és meu

[2] El subratllat és meu

Respon a Josep Pelfort Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Un article que s’agraeix. Hi afegiria dues coses: en primer lloc, que aquesta continuïtat històrica, d’arrel marxista, no ha estat mai realment revisada -ni per Castellanos ni pel mateix Molas-, i ho dic sense cap rancúnia, tot i que la podria tenir i mantenir com a simple estudiant de filologia que vaig ser (i al qual, per exemple, no se li va parlar mai d’ Incerta glòria). En segon lloc, i això sí que és més interessant, penso que la literatura catalana -com qualsevol altra literatura- ja no s’ha d’estudiar ni pensar de manera aïllada ni unívoca. S’hauria d’estudiar com s’estudien les altres, sense complexos, amb capacitat per establir connexions i vincles no només amb la història i la societat pròpies, sinó també amb les altres literatures, amb la mitologia, amb altres formes de narració, amb la cultura audiovisual, amb el cinema i fins i tot amb les tendències actuals del món digital. Aquest és el context actual, al meu parer, i implica la transversalitat; si no, ens podem trobar, al cap dels anys, que hem anat amuntegant estudis històrics per defensar una continuïtat lineal i acumulativa que ja no existeix, i que només és pròpia del progrés tecnològic (i no pas de l’àmbit cultural).