Un llibre al Suprem

23.05.2019

[Columna d’opinió publicada al número de maig de 2019, de «Serra d’Or»]

El dia que vaig declarar davant del Tribunal Suprem em va acompanyar un llibre. Va ser present al meu costat al llarg de les més de cinc hores d’interrogatori, juntament amb una llibreta de notes de color groc. No el vaig obrir, no era allà per ser obert. No calia. Tot i això, vaig voler que m’acompanyés.

Jordi Sànchez declara davant del Tribunal Suprem. EFE/Tribunal Supremo

L’endemà vaig saber que l’autor del llibre va ser convidat a algun programa de televisió i que diversos mitjans en van fer alguna peça informativa. Setmanes després, he sabut que en algunes llibreries, com Ona i Laie, el llibre havia estat força sol·licitat els dies posteriors a la meva declaració. Ara sé que, com a mínim, la meva declaració va ser eficaç per a incrementar la lectura. Qui no s’hi conforma és perquè no vol.

Probablement, si l’hagués obert, n’hagués seleccionat un fragment i l’hagués llegit al Tribunal, l’interès sobre el llibre hauria estat molt menor. Potser fins i tot hauria passat inadvertit i molt poques persones haurien anat a una llibreria a comprar-lo. Com podria dir Joan-Carles Mèlich, l’autor del llibre que m’acompanyava, allò insinuat sempre és molt més atractiu que allò exhibit.

De fet, si ara algú dels qui em llegiu em pregunta sobre el motiu de fons que em va portar a tenir el llibre al meu costat, li diré que només trobarà la resposta en el mateix llibre. Pel cap baix hi podrà trobar 209 motius. I en funció del dia o fins i tot del moment, cada motiu pot ser diferent de l’anterior.

Aquesta és la prosa de la vida que ofereix el llibre de Mèlich: un mar de reflexions que conviden a pensar i sobretot a pensar-se. I per a tots els descreguts, us n’ofereixo un tast que em representa, després de 550 dies d’estar injustament empresonat: «Trobem a faltar, ens trobem a faltar, perquè ¿què som, en definitiva, sinó una suma, mai del tot ben feta, mai del tot resolta, d’aquells llocs i aquells temps, d’aquelles relacions, d’aquelles presències absents?»