Un llegir que és viure

10.01.2013

Joan Ferraté va deixar una polseguera d’articles i llibres de crítica literària, traducció i edicions de poesia que van tenir com a exigència clau la recerca d’un nou rigor en les ciències humanes. Cosa que el portà a tractar sempre de concretar en el text literari  el seu objecte d’estudi i desempallegar-se de tot l’accessori. Per això sempre va defugir d’oferir un sistema teòric que ho expliqués tot i, en canvi, buscar el fet literari a través d’articles concrets, on feia una lectura profunda d’un determinat poema. De manera que era des de la pràctica del text, que es podia deduir una certa teoria. Tractant sempre de resseguir l’aspecte específic del cas, però no per quedar-s’hi, sinó per albirar algun aspecte general de la literatura.

Perquè en el conjunt de la seva crítica sempre hi va prevaldre l’ambició d’una explicació essencial del fet literari com a fenomen. Explicació que va concretar en el concepte de la “formalització de la consciència”, que entenia l’obra literària com el motlle d’una consciència (o experiència) fictícia, que necessita de la substància d’una consciència real i específica d’un lector qualsevol, per a omplir-se i realitzar-se del tot.

Per tant, pensava el fet literari com una acció dinàmica: la pròpia de llegir, que per a ell conté el mateix moviment que el viure. Doncs la seva tasca va tenir un únic objecte principal: la lectura. Tota la seva producció és conseqüència d’aquest fet primordial: la crítica, la traducció i l’edició, tres tasques que no són més que una manera d’acompanyar la lectura dels altres, una manera d’esforçar-se en la creació dels altres i no pas en posar-se a si mateix o la pròpia creació com a protagonista de la seva feina. Perquè el fonamental per a ell és aquest fet estrany, inefable, invisible de la lectura. I, tanmateix, tot i aquest aspecte poc personalista, en la ressaca de l’eixam dispers de la seva obra, acabem trobant, com en negatiu, el perfil d’una personalitat enlluernadora, definida de l’única manera que era possible establir pel demà.

En la seva lectura i traducció de La terra gastada d’Eliot sobta com es va fixar en la presència en el poema d’un personatge mític: Tirèsies. Un individu que aconseguia transformar-se en diversos personatges i convertir-se en la consciència que era capaç d’asumir tota l’experiència possible i que era qui donava lloc a tot el poema. Tirèsies és un símbol de la lectura i ho és del propi Ferraté: la possibilitat d’expandir l’experiència,  poder, des de la individualitat, ésser un altre, ésser molts d’altres. Tot allò que permet la lectura.

Algú em va dir que Ferraté, pensant en el més enllà, imaginant què li agradaria que fos de les seves cendres i la seva biblioteca personal, recordava un poema del seu Kavafis, en què un vell savi era enterrat prop d’una biblioteca.

Tomba de Lísias, gramàtic

Ben a la vora (a la mà dreta, entrant) de la biblioteca
de Berit, hem enterrat el savi Lísias,
gramàtic. L’indret és escaient a meravella.
L’hem col·locat prop de les coses de què potser es recorda
també allí –notes, textos, comentaris,
variants i, en fascicles, gran replega de mots rars.
I així, igualment, de nosaltres serà vista i honrada,
la seva tomba, sempre que passarem a mirar llibres.

Tota la seva ambició era restar a l’entorn d’aquesta experiència primordial que és la lectura, esperar rebre l’alè d’algú que anés o tornés d’haver llegit qualsevol dels llibres de la seva biblioteca i en deixés, escampades, engrunes i espurnes d’aquella experiència. Com sempre en Ferraté, el desig és en l’acció, en el dinamisme inaprehensible del fet, en l’experiència, en la música, en el fum, que és el fet literari: la lectura.

Etiquetes: