Un diccionari on no hi són ben bé tots

Un servidor, però, encara s’obstina a parlar de lapsus i d’omissions involuntàries i a pensar que, si mai es fa una reimpressió d’aquesta obra de consulta, el seu director tindrà l’honestedat de corregir aquest error tan lamentable.

L’altre dia em vaig acabar de rellegir Imitació de l’home, de Ferran Toutain, un llibre que indueix el lector a mirar-se al mirall per constatar quina és la màscara que duu posada, de grat o per força, i plantejar-se de quin repertori de màscares universals l’ha treta. Una careta metafòrica que abasta una gestualitat determinada, una aparença i uns posats físics i ideològics, la mandra o la incapacitat de pensar amb autonomia, la força implacable que tenen els prejudicis mimètics, els essencialismes i els partits presos per neutralitzar qualsevol opció de debat amb cara i ulls…

Ferran Toutain ha publicat 'Imitació de l'home' (La Magrana)

I és sobretot perquè buscava algun antídot al monotemàtic ball de màscares de bons i dolents en què ens té immersos aquest país des de ja fa uns quants anys —i, pel que sembla, la cosa va per llarg— que em va venir de gust tornar a llegir aquesta obra de Ferran Toutain; un llibre que quan va aparèixer, ara fa cosa de dos anys i mig, vaig devorar amb una avidesa que potser no em va permetre assimilar com caldria l’originalitat, la riquesa de matisos, la varietat de registres i les suculentes reflexions sobre la condició humana que conté.

Però no és la meva intenció fer una ressenya ni una anàlisi amb detall del llibre; al seu moment, i en aquesta mateixa revista, ja ho va fer de manera prou solvent Esteve Miralles. El que m’ha impulsat a escriure aquestes ratlles és una cosa que em va passar immediatament després de la relectura d’Imitació de l’home, i que tot seguit explicaré.

Em va passar que, després d’haver pogut comprovar per enèsima vegada els mèrits literaris d’aquest autor, vaig tenir ganes de consultar el Diccionari de la literatura catalana publicat el 2008, no pas esperant trobar-hi cap referència al llibre en qüestió (cosa impossible per raons cronològiques), sinó per veure què hi deia d’aquest autor que publica llibres i articles des de fa una trentena d’anys i que, amb independència dels temes que tracti i del grau d’afinitat que el lector hi pugui mostrar, no deixa mai de ser un model impecable d’excel·lència estilística i un literat de primer ordre. Doncs bé: la sorpresa que em vaig endur va ser tan majúscula que encara no me n’he refet.

Després de Tous i Massanet, Rafael (“Artà, Mallorca 1776-Palma 1816. Poeta. Mercedari, gaudí d’una gran fama com a organista.”), la flamant obra de consulta de la GEC fa un salt olímpic i va a parar directament a Trabal i Benessat, Francesc. A la sorpresa inicial s’hi va afegir una profunda tristesa: «Tant que li hauria escaigut al Toutain, entusiasta de l’humor de l’absurd», vaig pensar, «la companyia d’un mercedari organista i d’un dels practicants més il·lustres de l’estirabot nostrat…».

Vaig resistir-me —i em continuo resistint—a treure conclusions precipitades i malicioses: alguna explicació havia de tenir una omissió tan flagrant. Jo què sé: com que les coses que escriu Ferran Toutain solen catalogar-se dins el gènere de l’assaig, ves que no fos que la direcció del diccionari hagués decidit excloure’n els assagistes (per discutible que pugui ser l’opció, un diccionari no és mai immune a les subjectivitats més pintoresques)… però no: la nòmina d’assagistes que apareix en aquesta obra és més que generosa i cobreix tots els camps temàtics.

Després vaig sospesar una altra hipòtesi, tant o més discutible però no pas descartable d’entrada: que el director del diccionari hagués decidit excloure’n tots aquells autors que hagin mostrat una actitud crítica respecte al nacionalisme i a la cultura catalana diguem-ne oficial, perfil al qual respon prou clarament Ferran Toutain. Però, buscant-hi uns quants noms, de seguida es veu que aquesta opció també cal descartar-la: tant els germans Ferrater/Ferraté com Valentí Puig o Ivan Tubau, per citar només uns quants autors en aquesta línia, hi tenen cabuda sense reserves.

«Doncs deu ser un lapsus, home», jo que em segueixo esforçant a dir-me; «deu ser un error, una omissió involuntària…». ¿O és que els responsables dels diccionaris no són humans, i per tant susceptibles d’error com qualsevol altre dels mortals?

I, perquè vegi el lector fins on pot arribar la meva fe en la hipòtesi del l’omissió indeliberada, diré que vaig buscar l’entrada Xavier Pericay, convençut que aquest sí que l’hi trobaria, i que, davant la nova sorpresa de comprovar que, immediatament després de Pérez i Verdiel, Vicenç, el diccionari salta olímpicament a Peripatètic Solitari, Lo, encara vaig fer l’esforç de pensar: «Noi, potser sí que els cops baixos de l’atzar poden arribar a ser més sofisticats del que et pensaves…» . I ¿per què vaig buscar Xavier Pericay, justament? Doncs perquè, com és prou sabut, Toutain i Pericay han escrit un parell de llibres a quatre mans.

No hi ha cap obra de consulta, per rigorosa que sigui, que estigui exempta de possibles errates i omissions fortuïtes, però ja és mala sort que un Diccionari de la literatura catalana que, a la introducció firmada pel seu director, afirma textualment que «[l]a riquesa acumulada i el capital humà, intel·lectual i literari que reflecteixen les pàgines d’aquest Diccionari concentren tot el que la nostra cultura literària ha estat capaç de construir al llarg de la història», hagi estat víctima del lapsus d’excloure’n els autors de dos dels llibres de crítica sociolingüística, estilística i literària més combatius i influents en la cultura catalana de les últimes dècades.

Un servidor, però, encara s’obstina a parlar de lapsus i d’omissions involuntàries i a pensar que, si mai es fa una reimpressió d’aquesta obra de consulta (o, posats a ser optimistes, una segona edició), el seu director tindrà l’honestedat de corregir aquest error tan lamentable, ja sigui amb una fe d’errates o bé encabint els dos autors esmentats en el lloc que dignament i alfabèticament es mereixen dins les seves pàgines. Perquè és que, si no, hauré de creure que aquest Diccionari de la literatura catalana és la corroboració monumental d’allò que diu Toutain al final del prefaci al seu llibre: que «d’una manera o altra tots hem vingut a aquest món a fer el ridícul».

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació