Un dia esplèndid pels peixos plàtans

El conte serà l’únic protagonista de la nova època del Paper de vidre, un gènere que molts s’entesten a dir que no es ven, o més greu encara: que no es llegeix. Paper de vidre publicarà a partir del mes de maig un conte per setmana: peces inèdites, traduïdes, avançaments editorials i clàssics recuperats de l’oblit. En el darrer número de Paper de vidre hi trobareu 31 allargaments de contes. Avui a Núvol recollim els de Yannick Garcia, Joan Todó i Muriel Villanueva, que allarga Un dia esplèndid pels peixos plàtans de J. D. Salinger.

—Has vist més vidre? —va demanar Sybil a l’ascensorista.

La senyora Carpenter agafava la nena amb una mà i sota l’altre braç sostenia la gran pilota de platja inflada.

—No molestis aquest noi, carinyo, i no et moguis tant.

—No m’has guardat l’oliva —va dir la nena, que es mirava la panxa.

—Vols el barnús? —va preguntar la dona mentre remenava la bossa immensa que li penjava d’una espatlla.

En aquell moment l’agulla del marcador semicircular de dins l’ascensor apuntava el número cinc i seguia pujant. Es va sentir un tret sec, un silenci, i un crit. Sybil va deixar anar la mà de la senyora Carpenter d’una estrebada.

—Vull baixar! Vull sortir de l’ascensor! Pari! Pari aquí! —cridava mentre colpejava la porta.

La dona va agafar la nena d’una espatlla.

—No molestis aquest noi, carinyo. Ja gairebé hi som, veus?, setena planta.

L’ascensor es va aturar i l’ascensorista va obrir les portes mentre enviava a la nena un somriure lleu; ella el va mirar tot arrufant el nas i va sortir de l’ascensor. Amb el seu vestit de bany groc canari, encara descalça, va córrer passadís enllà cap a les escales, mentre la mare la cridava des de la porta de l’ascensor.

Dues plantes més avall, en un gir esportiu, va abandonar les escales per córrer cap al fons del passadís. En direcció contrària, hi corria una noia en bata de seda amb les ungles molt ben pintades; cridava però no s’entenia res del que deia.

La porta de la 507 era oberta de bat a bat. La nena va frenar al seu davant, esbufegant. Amb la mirada al front, Sybil va veure Seymour estès sobre un dels llits bessons, amb l’Ortgies encara a la mà. Les solapes del barnús i els llençols s’havien tacat de vermell.

Amb un gruny, es va girar tot d’una i va desfer el recorregut passadís enllà. Va baixar molt ràpid les cinc plantes fins al vestíbul i encara una altra fins al primer soterrani, des d’on va accedir a la platja. Va remenar una, dues, tres paperes, fins trobar el palet d’un globus.

—Que es preparin els plàtans aquells! —va cridar amb la veu trencada.

Amb el palet a la mà, Sybil va córrer fins a la vora de l’aigua i s’hi va endinsar cavalcant mentre l’aixecava com una espasa:

—I si hi ha cap peix que ja s’hagi posat tan fati que no pugui sortir del forat i no passi per la porta, també. Que es prepari!