Un déu de pa cada setmana

Tina Vallès ha publicat a la seva pàgina web un text sobre l’home que pasta i cou el pa. És de retruc un elogi del pa, un autèntic panegíric, i perdoneu el joc de paraules. Un autèntic regal dominical. Disculpeu la rima.

Un déu de pa cada setmana. Se’l pasta en diumenge. Barreja els ingredients d’esma dins del bol fins que la mescla li demana mans. Llavors comença la litúrgia. Damunt del marbre, arromangat, el primer contacte amb la pasta sempre l’esgarrifa, com si fiqués els dits dins d’un cos viu. Després li va perdent el respecte i la treballa amb força, i mentre ho fa no mira. O sí que mira, però no cap enfora. O mira amb les puntes dels dits. La vida és aquell pa mentre pasta. Cada pessic que hi fa és un pensament que hi deixa. N’hi ha que els fa forts, alguns són carícies. Es fa un déu a mida cada diumenge. I se’l menja durant set dies. La panera, un altar. Hi ha setmanes que el pa li queda flonjo i el dissabte encara té la molla tova. De vegades la crosta és tan dura que per tallar-lo ha de serrar les dents, que mossegar-lo gairebé fa mal. Hi ha un dia que en comparteix un tros amb ella, i quan el tasta la mira intensament, ulls amb ulls. No, que no la mira als ulls, que li mira la boca i les galtes, que del seu mastegar en depenen massa coses. Fins que ella empassa i somriu. I no sempre parlen del pa. Però si en parlen, després ell té ganes que torni a ser diumenge, per arromangar-se i esgarrifar-se ficant els dits dins d’una pasta que sent que li justifica el dedins de diumenge en diumenge. Quan l’acaba de pastar, mentre espera que creixi, segueix no mirant, o no mirant cap enfora, o mirant amb els dits. La vista enfarinada. I amb el pas de les hores veu els seus pensaments pastats que creixen sota un drap humit. Sempre ha pensat que les molles que queden al marbre quan llesca el seu déu de pa són els seus maldecaps, i que la molla és el seu si més vulnerable. Per això quan ella mastega ell reviu entre les seves dents i aquell déu de pa pren tant de sentit. Per això, també, de vegades s’imagina pastant amb ella. Però de moment només s’atreveix a oferir-n’hi un parell de llesques cada setmana. Quan la pasta ja ha crescut, ve la segona esgarrifança, menys freda, més dolça, que li recorre el cos mentre comprova que és el moment de donar forma al seu déu de pa. Aleshores sí que mira amb els ulls, s’aprèn de memòria cada mil·límetre de pasta mentre sent que li dóna vida amb les mans. Sempre li costa trobar el moment d’enfornar-la, però quan s’hi decideix sent una glopada d’orgull que el força a somriure en mitja lluna mentre el seu déu es torra sota una llum groguenca. És el moment d’imaginar-ne la crosta, la molla, la llesca, de preguntar-se quin déu de pa i quina setmana li espera. La casa encara no fa olor de pa. Neteja el marbre. Es corda els punys de la camisa. Espera de genolls davant la finestra que l’escalfa més del que es pensa. I quan toca obrir-la i l’aroma del pa envaeix la casa, no li sap greu cremar-se un moment les puntes dels dits, perquè ara és el moment de mirar amb el nas, d’olorar el seu déu envaint-li cada racó del pis. Amb la panera plena, descansa. Tanca els ulls, ensuma i sent. De vegades aquella flaire el fa somriure més encara, però hi ha diumenges que li retorça l’ànima perquè intueix que la crosta serà dura. Sigui com sigui, el déu del pa ja és a l’altar, i només queda esperar que es refredi per llescar-lo i veure’l desaparèixer a poc a poc. L’última llesca, dissabte a la nit, menjada en solitari, sovint dret davant del marbre, l’entristeix d’una manera agradable, li prepara el dedins per al diumenge. La nit que a casa no hi ha ni una engruna del déu del pa, un son profund. I amb la primera llum del dia, la casa ja vol olor de pa. Es lleva, veu la panera buida i no hi ha setmana que no es pregunti com pot haver dormit tan bé. Arriba el moment del dubte. I si no fes pa aquesta setmana? I sempre és la imatge d’ella mastegant la que el convenç. I hi torna.

Publicat al web de Tina Vallès.