Un cop sec a l’occipital

El dia que vaig veure l'Orestes entrar a l'oficina amb un bigoti esponerós es van confirmar les meves sospites.

El dia que vaig veure l’Orestes entrar a l’oficina amb un bigoti esponerós es van confirmar les meves sospites.

Tot havia començat amb una corbata. Una corbata blava amb franges negres. Era discreta i elegant. Va despertar l’admiració dels companys de la feina i d’alguns clients. Una corbata bonica, em deien. L’endemà, l’Orestes en portava una d’igual. Una coincidència, vaig pensar, el bon gust no pot ser patrimoni d’una persona. M’agrada la teva corbata, li vaig fer saber. S’hi havia fet un nus Windsor, com jo.

La taula de l’Orestes estava al costat de la meva. Atenia els clients amb una cordialitat excessiva, postissa, fent servir diminutius (un momentet, una trucadeta, un paperet) i frases fetes (posem fil a l’agulla, qui no arrisca no pisca).

La corbata només va ser el principi. La meva influència en la indumentària de l’Orestes es va estendre a les camises, els pantalons i les americanes. Semblava que anéssim d’uniforme, ell i jo. Eren coincidències? Començava a dubtar-ho.

Als migdies, en el restaurant, demanava el mateix que jo: sempre peix, mai carn. El dia que vaig decantar-me per un entrecot poc fet —no em venia de gust, però volia posar a prova el meu rival— ell també va triar-lo. Ben sagnant, eh?, va afegir.

Sóc un marit raonablement fidel, però durant un mes vaig veure’m en secret amb la Mònica de Comptabilitat. La Mònica és la noia més desitjada de l’oficina i hi ha oportunitats que tan sols es presenten una vegada a la vida. Quan ho vam deixar córrer, l’Orestes va anar-li al darrere fins a seduir-la. Cada matí, des de la seva taula, em llançava mirades de complicitat viril.

Vaig pensar de demanar a l’Úrsula de sortir un dissabte només per esbrinar si el meu plagiari també m’imitaria. M’hauria estat fàcil (ningú no fa mai cas a la pobra Úrsula de Recursos Humans) però vaig preferir deixar-me un bigoti: un bigoti frondós que em feia pessigolles als narius i s’humitejava quan bevia. Un bigoti obsolet, ridícul. Un bigoti estalinià que cap home no voldria veure’s reflectit al mirall. Cap home? Inevitablement, al llarg dels dies, sota el nas de l’Orestes hi va anar apareixent una ombra fantasmal i amenaçadora. Tornant d’un cap de setmana, el seu bigoti era la reproducció exacta del meu.

Una tarda, en sortir de la feina, vaig seguir l’Orestes d’amagat. Volia saber com es comportava fora de l’òrbita del meu influx, quins eren els seus gustos, preferències i aficions. Potser si el coneixia més a fons, el podria combatre. La primera cosa que va fer va ser entrar al bar on acostumo a prendre una cervesa a mitja tarda; i en sortir, va passejar pel parc que freqüento abans de tornar a casa. Allò va sorprendre’m: l’Orestes no podia tenir notícia dels meus costums fora de l’oficina. ¿M’havia espiat alguna tarda? Era improbable. Més aviat semblava haver-se identificat tant amb mi, que ja no li calia seguir el model per saber com actuo. Havia integrat la còpia a la seva personalitat, el plagi havia esdevingut inconscient. Ell era jo.

Per això no em va estranyar veure’l entrar al portal del bloc on visc, encaminar-se cap a les escales (jo no utilitzo mai l’ascensor), pujar tres pisos (saltant els esglaons de dos en dos, com faig jo) i pitjar el timbre de la porta de casa meva. Com era de preveure, la posició coital era la que prefereixo.

Sovint penso en la mort. Morir no m’espanta. El sofriment i l’agonia, sí. Quan arribi el moment, voldria que el teló s’abaixés sense adonar-me’n, tenir una mort fulminant, sobtada: un cop sec. Segur que aquesta també era la voluntat de l’Orestes. Segur que, si hagués pogut, m’hauria donat les gràcies.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació