Un Conillet gairebé perfecte

20.07.2016

So frenètic de discoteca, una dona de quaranta i tants que vesteix amb look d’anar a una feina d’oficina. Comença la funció: “Sóc aquí, com una ofrena, la mama que et dóna de mamar…”, recordeu la rèplica. La mare que interpreta la ja diva del teatre català Clara Segura al Teatre Romea fins el 5 d’agost a estones ens cau bé i a estones la bufetejaríem. Bona part del temps ens sembla que està com una cabra, una mica a imatge i semblança de les Dones alterades de la Maitena. L’obra, Conillet, l’ha dirigida en Marc Martínez i el text està basat en una prosa de Marta Galán.

Clara Segura, protagonista de Conillet. © David Ruano

Clara Segura, protagonista de Conillet. © David Ruano

Mestres, prepareu-vos. Els primers minuts de Conillet són l’escopinada altiva d’una mare poc dialogant (mare, que no pare, aclareix la monologuista) contra el tutor del seu fill. Afloren la recerca de la felicitat en temps d’acceleració, la vida i la feina, la mesquinesa d’esclafar els que són una mica més dèbils o els que estimem. L’eix vertebral del text són maternitat i ataràxia a contracorrent; els fonaments de l’adaptació que n’ha fet Marc Martínez són enginy espacial i, sobretot, el talent de Clara Segura. De fet, en alguns passatges la figura de la mare monologuista es confon amb la de l’actriu que parla en primera persona. La direcció ha optat per esbotzar la quarta paret i de fer-ho en base a una intèrpret concreta. El text de Conillet té rampells poètics i, per sobre de tot, la qualitat d’alternar comèdia i drama. El personatge que interpreta Segura fa pensar però també sap fer-nos riure, i això el públic ho agraeix. Recordo l’obra d’Abi Morgan, L’Esplendor, que també s’ha representat dins el Grec al Romea. En aquell cas la intensitat moral del text era vigent i de gran interès però n’hi havia molts que pesaven figues. Conillet té el bon gust de fer gràcia sense renunciar a un rerefons.

Clara Segura omple l’espai amb gest, paraula, mirada: mai no es queda palplantada a l’escenari sense saber què fer. Aquest “palplantar-se” és un fenomen que, quan passa al teatre, és conseqüència d’una mala direcció o d’una actuació insegura. No ha estat el cas en absolut. La posada en escena és enginyosa i, sumada a la capacitat de Segura d’omplir l’escenari, va resultar perfecta. La fan ballar, rapejar i saltar sense que l’estirabot ni la paròdia eclipsin la paraula. Ben al contrari: he entès de què serveixen les classes de dansa obligatòries per a tots els aprenents d’actor. Un túnel que recorda una vagina i que permetia a l’actriu moure’s tant en el pla vertical com horitzontal. Si hi sumem una bona coreografia en relació a l’espai i una bona tria del sons i els ecos (tot i que algun eco no va quedar clar), Conillet ha donat el resultat que esperàvem. I si l’ha donat és sobretot, repeteixo, gràcies a Clara Segura. Esdevenia la mare, fluïa en el gest, en la verborrea, t’enganyava de debò. El monòleg podria representar-lo alguna altra actriu, és clar, però per resultar igual de bé hauria d’interpretar-lo una (altra) actriu de primera línia.

En un punt de l’obra, Clara Segura fa un recompte dels minuts que té un dia i dels minuts que li queden, a ella mare de dos nens, per senzillament “viure”. Viure entès com allò que passa entre trajectes escolars, feina, rentadores. És hilarant. Ni gos, ni feina, ni nens, ni parella li permeten viure. És clar que si ens endinsem en la relació de parella que retrata Conillet (molt de biaix, perquè la protagonista és ella) també podem fer-ne alguna cosa. A l’obra, si la Clara Segura comptés amb la seva parella (que en té, a l’obra) per tal de repartir-se les tasques potser li quedarien més de 14 minuts de vida o de llibertat al dia. Francament no estic convençuda que subratllar la preponderància de la maternitat per sobre de la paternitat sigui una bona idea. Com més els diem als homes que això dels fills no és gaire cosa seva menys ganes tindran d’ajudar-nos, i no crec que anem sobrades d’ajuda. Trobo que una de les coses bones que hem aconseguit és que els homes també canvïin algun bolquer i portin la nena a escola.

Clara Segura protagonitza 'Conillet' al Teatre Romea

Clara Segura protagonitza ‘Conillet’ al Teatre Romea

Què grinyola a Conillet? Potser l’ús histriònic que en alguns moments es fa del bilingüisme, d’acord amb aquella idea que el castellà és graciós i fa més per les histèriques que no pas el català. Aquesta tendència és negativa tant per catalanoparlants, (que sembla que no puguem parlar de manera íntegra en la nostra llengua) com per castellanoparlants (encara un xic esclaus del ser salao o el ser simpàtic). Els últims cinc minuts de Conillet, en què l’actriu sopa llenties perquè alguna cosa ha de sopar, són divertits però prescindibles. També hi ha una altra qüestió crítica sobre el text (o sobre l’adaptació que se n’ha fet): a les acaballes, la moralina se’ns arriba a presentar de manera massa directa.

La criança costa i esgota. Donar el pit és agradable però interrompre el son cada vegada que la criatura té set, por, o pipi pot convertir-se en un escalvatge. L’obra acaba per donar la raó a l’Anna Gabriel, que va insinuar que la millor manera de fer créixer els fills era mitjançant la “tribu”. Si us plau, lectors a qui no agrada Anna Gabriel, no tingueu en compte aquest comentari a l’hora de decidir si anar o no anar a veure l’obra: no us espanteu. Això vol dir que, a banda d’explotar els avis i pagar a adolescents per fer de cangurs, el conjunt de la societat hauríem de preocupar-nos del conjunt de nens i nenes, no només del nostre nen o nena que cuidem sol(e)s fins a cansar-nos-en (sense poder dir que ens en cansem, perquè el mite de la maternitat encara és allà en forma de llosa meitat cultural meitat biològica). D’aquí la reiteració “sóc la teva ofrena, la mama que et dóna de mamar”. La protagonista de Conillet (el títol és una picada d’ullet a aquelles piles que “duraven i duraven”) està convençuda que ser mare és el millor que ha fet, però necessita aire. Necessita absentar-se una estona, anar a algun concert, fer un volt.

Pares i mares de nens petits, us sentireu especialment identificats. Pares i mares de fills grans, somriureu de gust. Joves: confirmareu que no hi ha pressa per reproduir-se i que el millor és fer-ho envoltats d’ànimes solidàries que volen fer del món un lloc acceptable i que per aconseguir-ho cuiden i eduquen (també) els fills dels altres. D’un a un, els espectadors s’incorporen. Esclatem en un aplaudiment sorollós que no és el primer de la nit.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Sobre «Conillet». Totalment sobrer l’ús (sense justificació) i l’abús indiscriminat del bilingüisme, com si el català no tingui recursos suficients per a fer una bona adaptació de l’original castellà, «d’acord amb aquella idea que el castellà és graciós i fa més per les histèriques que no pas el català. Aquesta tendència és negativa tant per catalanoparlants, (que sembla que no puguem parlar de manera íntegra en la nostra llengua) com per castellanoparlants (encara un xic esclaus del ser salao o el ser simpàtic)» com diu Júlia Bacardi. Una llàstima com a «Rhum» del Lliure, encara de manera más exagerada.