Un conill a la Lluna

M’encanten les històries que parlen de com les coses es converteixen en animals, elements del paisatge… Hi ha moltes històries semblants entre els aborígens australians i les cultures d’Amèrica Central. Una de les meves preferides és “El conill en la lluna plena”, que existeix tant a l’Àsia Oriental (sobretot se’n coneix la versió indonèsia) com a la mitologia asteca.

La manera de narrar que m’estimo més és la improvisada, ja que permet que el públic i el narrador puguin crear junts una història al moment. El conte que teniu a continuació és una barreja de dues històries que m’encanten. Va ser creada conjuntament per un grup d’infants de 3 a 12 anys i jo mateixa.

Un bon dia, un conill, un coala i un petaure estaven jugant en uns matolls. El petaure estava engrescat ensenyant a tothom com de lluny podia planejar. Anava saltant i planejant per cada arbust fins que es va enfilar  al capdamunt de l’arbre més alt. Quan va creure que estava a dalt de tot, es va adonar que quasi podia arribar a les estrelles. Es va estirar, es va posar a riure i va dir als seus companys:

-Si salto des d’aquí podré tocar les estrelles!

-Fantàstic, fes-ho, fes-ho.-va dir el coala.

-No te l’escoltis, espera, vés amb compte -li va dir el conill-. Enfila’t amb molta cura.

Però el petaure no va escoltar el conill. Es va posar dret sobre les potes del darrere i les va estendre, talment com si fossin ales. Va continuar amunt i amunt pels arbustos i es va estirar més i més, fins que …

Va relliscar. Una mala relliscada.

Va fer una tombarella i va començar a caure ja que no havia pogut estendre bé les seves ales. Va anar xocant amb totes les branques que hi havia. El coala i el conill van començar a cridar-lo i van intentar córrer darrere seu.

El petaure estava caient molt ràpid i alhora que s’anava donant cops, no parava de cridar de por. Aleshores el conill va saltar tan ràpid com va poder darrere el petaure.

Però un conill, tan petit, darrere un animal que no para de rodolar avall… Què creieu que va passar?

El conill va caure al terra, plaff!

Pobre conill. El coala i el petaure van intentar reviscolar-lo, però res. En aquell precís moment les estrelles i la Lluna ho estaven observant tot. La Lluna va enviar un senyal i les estrelles van començar a girar al voltant del conill fins a agafar velocitat i rodejar-lo tot, que continuava estirat i sense moure’s. Van agafar tanta velocitat i tanta força que van aixecar el conill ben amunt, fins que el van dur fins a la Lluna. Vivint entre la lluna i les estrelles es va recuperar i s’hi ha quedat fins avui. Per això, si mai mireu la Lluna quan és plena, podreu veure un conill que es va sacrificar pel seu amic.

Blog de Noe Bofarull,