Un començament

30.08.2018

El poema, com a forma realitzada, és la defensa
de la nostra vida contra la poesia.
-Carles Riba

És un romàntic. Les coses deixen petjades profundes dins seu. Diu que, com escrivia el poeta, interpreta els detalls al peu de la lletra i el conjunt en sentit figurat. De fet, ell ho és, de poeta. Si bé escriu poc, en té l’ànima. La seva figura retòrica predilecta és la comparació. Es desperta al matí: despertar és com renéixer. El llit, el llit és com un taüt, i el matí com els forns encesos a les pastisseries, de matinada. Viure, aleshores, és com un trànsit entre dues foscors. És com morir.

De riure en sap, però amb pauta. Mentre s’acaben les postres i pels vidres translúcids de la porta del bar ja s’entreveu l’ombra del cambrer que els du el cafè a la terrassa, la seva parella bromeja. Si des d’una gran distància veiéssim algú caient a un forat negre, li diu, no arribaríem a veure’l entrant-hi, se’ns quedaria quiet com en una foto. En canvi, els segons que ell viuria equivaldrien als nostres anys, així que si mirés enrere amb un bon telescopi veuria el planeta transformant-se lentament, veuria les noves formes dels mars i els continents, i si el telescopi fos encara més bo ens veuria a nosaltres vivint la resta de les nostres vides més que rapidíssim. A aquest cambrer que ve no el tornaria a veure més al cap de mig segon, probablement, li diu ja a cau d’orella. El cambrer els deixa els cafès i se’n torna a l’interior del bar. Ell ha respost a la broma amb un somriure mig tibat. Força el somriure fins a fer-ne un riure frenètic. La cara se li torna una màscara d’abúlia, es beu d’un glop el cafè, s’encén el cigarro, i li contesta: saps que això que m’expliques, carinyo, és en realitat horrible? El que m’expliques és com la vida, li diu. No sé si m’entens. És com la vida mateixa, saps? Com una part important de la vida. La de les relacions. Exactament. Si penso en el que de tu em separa, no puc sinó visualitzar entre nosaltres una distància que augmenta, i mentre caic jo en un buit particular d’atracció irrefrenable, m’allunyo i em faig estàtic als teus ulls, perquè no ets sensible, no afines, i jo en canvi et veig créixer, vull dir, et veig tornant-te’m poc a poc més grisa, fent-te’m gran, i tu sembla que vius fugint de la realitat, li diu. Sempre, després de dinar, prendre’s un cafè i fumar-se un cigarro, va al lavabo, i només llavors no compara res. S’aixeca, doncs, de la taula del bar, i s’encamina a fer el que fa quan no compara res.

Fa un temps que es veu amb una altra noia. Quan surten del bar, li diu a la seva parella que se’n va a fer un encàrrec, i agafa un taxi cap al pis de l’amant. Primer les comparava tota l’estona: parella, amant, parella, amant. Ja fa setmanes que quan és amb l’amant no ho fa, perquè quedava sempre com la més excitant i alguna cosa més. Dins el taxi, l’amant ja ni tan sols li agrada com li agraden els vaixells o els trens, que és com li agradava fa una setmana. Cada dia li agrada més, i els vaixells i els trens, si es tracta d’ella, van perdent sentit, es dissolen progressivament. Perd en signes, guanya en referents. Hi ha l’amant. L’amant. L’omple una dolça esperança de felicitat.

Baixa del taxi, i s’estranya perquè no veu a l’amant a l’altra vorera esperant-lo, tal com sol fer a l’hora acordada del dia acordat. Espera que no passin cotxes, creua, i entra al portal. Senyor, esperi senyor, li diu el porter, haig de donar-li una tristíssima notícia.

Aquella matinada, recollit al lavabo per no despertar la seva parella, plora de veritat, des d’un dolor més profund que mai. En cap moment li passa pel cap que es troba com quan ha dinat, s’ha pres un cafè, i s’ha fumat un cigarro.

Etiquetes: