Un altre gat negre

No es podia queixar, finalment duia la vida tan esperada. I no obstant, des de la jubilació forçosa se li havia agrejat el caràcter

No es podia queixar, finalment duia la vida tan esperada. I no obstant, des de la jubilació forçosa se li havia agrejat el caràcter i sovint li sortien uns brots colèrics que el deixaven extenuat. Sempre havia estat home de feina, sense vicis coneguts i res de provar l’alcohol. Potser en el fons se sentia massa vulnerable, i, com a bon lector de Poe, no volia cedir al dimoni de la intemperància.

un altre gat negre

Pel que feia a la seva dona, no era que l’hagués avorrit, però havien après a repartir-se el terreny. Ella, cada dia més obsessionada amb la neteja i l’ordre d’una casa feta un museu, i ell, sol com un mussol al taller de bricolatge que s’havia muntat als baixos. En canvi, ella no n’estava pas, de sola, tot el dia pendent d’aquella amiga de l’ànima que la tutelava des de l’altra punta de la ciutat i, per si fos poc, enganxada a l’immens gat negre que no es treia de la falda i es menjava a petons.

Per molt que odiés el panorama de dalt, no podia pas preveure l’atac de bogeria que l’embargaria aquella nit d’hivern. Ell havia pujat del taller, eufòric, satisfet de la conversió del vell rebost en armari d’eines, quan el va paralitzar l’emmetzinada conversa que l’esposa sostenia amb l’amiga. Era com si parlés furtivament pel mòbil, encauada a la butaca prop de la llar de foc. No s’havia adonat d’ell i continuava somicant, mentre li atribuïa tota mena de tortures psicològiques, com si fos el més pervers dels degenerats. “S’està tornant un monstre!”, va ser l’últim que li va sentir abans de deixar-se posseir pel maligne i empunyar el torrapà de la xemeneia. Ella encara va ser a temps de tallar i somriure com si no estigués fent res, però al primer cop al crani va caure exànime, alhora que l’abominable gat negre estarrufava el pèl i li ensenyava els ullals, a punt de saltar-li al damunt. Potser li hauria bastat amb una descàrrega, però en va comptar fins a set, mentre li bullia la sang. Aquella bèstia no li amargaria mai més l’existència.

Amb una insospitada serenor, primer va ocupar-se de l’animal, evacuant-lo tan esbocinat per la claveguera del pati que no en podia quedar ni rastre d’ànima. Tot seguit, dins la casa, ho va veure clar: renunciant al nou armari d’eines, el vell rebost seria la tomba més segura; només havia de tapiar-ne l’accés diminut. Ho va resoldre tot amb extrema diligència aquella mateixa nit.

L’endemà el va despertar el telèfon de l’habitació. Era el número de l’amiga i no pensava pas respondre. Però sí que s’hauria d’afanyar a emprendre un viatge. Els veïns sabrien que la seva esposa havia sortit d’urgència per atendre la mare malalta a quatre-cents quilòmetres i ell no la podia pas deixar sola. I l’amiga? Ja investigaria pel barri.

Sense presses, havia fet l’equipatge i estava deixant la casa impecable, quan se li va aparèixer aquella dona. Tenia clau de la casa i l’havia trobat al taller. Compungit, li va explicar l’emergència de la sogra i la seva partida immediata. La va commoure, però no li podia fer entendre que la seva millor amiga hagués marxat sense dir-li res; que ni tan sols respongués a les seves trucades, més d’una dotzena, anotades en aquell mòbil que no parava d’exhibir-li i que va polsar un cop més.

El so afeblit, però inequívoc, d’un altre mòbil els va deixar tots dos muts.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació