La cuina de ‘Dansa d’agost’

26.02.2016

S’obren les portes del primer assaig amb públic de la recentment desempolsada Dansa d’agost, del dramaturg irlandès Brian Friel. Aquest cop la peça està dirigida per Ferran Utzet i muntada sota la cobertura de La Perla 29, la companyia teatral capitanejada per Oriol Broggi. Entre el públic hi ha espectadors que van veure l’obra fa vint-i-cinc anys. Abans de començar les proves, comenten el muntatge original de 1993, l’encapçalat per Pere Planella. La majoria coincideixen en tres records inesborrables: les interpretacions d’Anna Lizaran i Anna Güell, la cuina agitada de Ballybeg i el ball interior de les germanes Mundy. No sabem per què en un quart de segle ningú ha tingut el valor de recobrar la intensa emoció del text de Friel, potser és que simplement els interessos dels directors, les companyies i els teatres han liquidat de la memòria un muntatge célebre. El cert és que per primer cop des de l’estrena del Lliure de Gràcia Dansa d’agost torna a representar-se dalt d’un escenari, aquesta vegada el del críptic teatre de pedra de la Biblioteca de Catalunya. Un retorn al passat escènic més contundent. El llistó està altíssim.

 

Assaig obert de Dansa dagost de Brian Friel a la Biblioteca de Catalunya.

Assaig obert de Dansa dagost de Brian Friel a la Biblioteca de Catalunya.

Entre l’equip que aixeca ara Dansa d’agost hi ha pocs afortunats que poguessin veure el treball de Planella i tots el que van poder fer-ho eren molt joves en aquell moment. El record que en conserven és difús o, simplement, es redueix a sensacions. “Tenia 17 anys i, aleshores, no era molt assídua al teatre però recordo perfectament que en veure l’obra va haver-hi alguna cosa que em va fer decidir que volia dedicar-me a la interpretació. Vaig notar una màgia que em va colpir moltíssim. No puc dir ni com era l’escenari, només que també era a dues bandes, com el nostre. L’únic que recordo és la sensació enèrgica que em va transmetre l’obra. L’energia, la vida; em va remoure”, comenta Nora Navas durant un descans de l’assaig. L’actriu Marta Marco en guarda imatges una mica més clares: “Sé que em va agradar moltíssim, que l’escenari era un terra en blanc i negre i que la interpretació que feia en Lluís Torner del pare Jack em va fer riure molt”. Marco i Navas interpreten a dues de les cinc germanes Mundy: l’Agnes i la Maggie, respectivament.

Ferran Utzet dirigeix a cinc actrius excepcionals en un muntatge que, abans d’estrenar-se —la primera funció serà el dia 8 de març—, ja es preveu de cartellera prorrogable. A la pell de les germanes, a banda de les citades Navas i Marco, s’hi afegeixen Màrcia Cisteró, Mònica López i Carlota Olcina (Rose, Kate i Christina). El repartiment s’amplia amb els papers masculins que interpreten Albert Triola, Òscar Muñoz i Ramon Vila. El Michael —que Triola interpreta tant d’adult com de nen—, el Gerry Evans i el pare Jack. Un equip d’intèrprets sòlid i coagulat en que alguns dels actors —Muñoz i Triola— repeteixen experiència escènica amb el director, que tampoc va tenir l’oportunitat de sentir la potència dramàtica de Friel al Lliure. La trobada d’Utzet amb Dancing at Lughnasa es va produir lluny de Catalunya: “En el meu cas, la vaig veure al Brasil fa tres anys, quan preparava Translations —també del dramaturg irlandès—. La duia a escena Ludens, una companyia brasilera especialitzada en obres d’autors irlandesos. La feien en un teatre petit del circuit emergent, Viga Espaço”.

Dansa d’agost és un clàssic modern del teatre irlandès —Friel va guanyar un Tony Award al millor guió el 1992, dos anys després de dirigir-la a l’Abbey Theatre de Dublín— que La Perla 29 cuina amb cura. L’obra avança amb naturalitat i sense entrebancs. Durant l’assaig, el director dóna forma i color a les interpretacions amb indicacions precises; els actors també proposen nous moviments, nous matisos per modelar el personatge. Són les últimes setmanes d’assajos i el muntatge ja presenta un acabat gairebé definitiu. Les cinc actrius estan pràcticament tota l’obra en escena i acaben rebentades. Navas admet que “és una obra esgotadora perquè és molt emocional, de relacions humanes molt difícils. Hem d’estar molt pendents per poder crear entre tots aquesta família. I el ball irlandès cansa moltíssim”. Cap de les cinc germanes hi està en desacord. Totes arrenquen un ball que és com un batec estrident, directe des del cor. Per aconseguir una interpretació més marcada i minuciosa, l’equip va viatjar al comtat de Donegal fa uns mesos per conèixer el lloc que inspirà a Friel. “Vam anar a la casa original on vivien aquestes cinc germanes, que eren les tietes del Brian Friel. Per tant, tots tenim el mateix imaginari. Tots pensem en el mateix llac i el mateix espai. El paisatge que es veu des de la finestra, per exemple. Fins i tot, vam poder veure objectes importants de l’obra, com la Marconi real”, recorda Marco pocs minuts abans de reprendre l’assaig.

 

Assaig obert de Dansa dagost de Brian Friel a la Biblioteca de Catalunya | Foto Gerard E. Mur

Assaig obert de Dansa dagost de Brian Friel a la Biblioteca de Catalunya | Foto Gerard E. Mur

“Va ser un muntatge que va provocar moltes vocacions. De vegades hi ha obres que passen a formar part de l’imaginari col·lectiu. Ha estat el caso de Mar i cel i Incendis…”, explica Utzet. I continua: “M’estimula saber que treballo amb una obra que va ser mítica. Però no per superar l’original; sinó perquè sóc conscient que connecta amb el públic. Hi ha alguna cosa d’aquesta obra que ens apel·la com a catalans. Una sèrie de conjuntures del que representaven el Lliure i l’Anna Lizaran en aquella època”. I malgrat tot, al director no se li fa estrany que en vint-i-cinc anys no s’hagi recuperat el text: “Quan una obra es fa tan bé com la del Lliure és normal que imposi respecte i distància. Va passar amb Cyrano de Bergerac del Flotats, per exemple. Van passar molts anys fins que algú es va atrevir a tornar-la a fer”. Ara és el torn d’Utzet amb Dansa d’agost, un rescat delicat i deliciós: “El meu objectiu és que l’emoció que vaig sentir a São Paulo la puguin viure els joves d’ara. És una obra que apel·la a l’emoció pura. És una mica teiatru, el teatre de tota la vida. No crec que sigui un atreviment. De vegades, intel·lectualitzem massa el teatre. Perdem de vista que consisteix a explicar una història i emocionar”. La furiosa història de les germanes Mundy. Utzet torna a la cuina, tothom està al seu lloc, continuen les proves del ball mentre sonen les primeres notes de Whiskey in the jar.