Últimes paraules

26.10.2018

Ara que se celebra el bicentenari de la publicació de Frankenstein o el Prometeu modern (1818), he tornat a llegir, després de tants anys, la novel·la de Mary Shelley. Allò que m’ha impressionat més d’aquesta obra, a banda d’anticipar tota la ciència-ficció que llegim i en què vivim, és quan parla la criatura creada per Víctor Franskentein. Sovint, el metge i químic suís l’anomena “dimoni” i en ressalta la capacitat que té per a seduir els altres amb les paraules. El monstre de Frankenstein és el més humà de tots els personatges humans que apareixen a la narració. Podríem dir-ne “post-humà”, però no li acaba d’escaure aquesta etiqueta perquè, com acabo de dir, és massa humà: és un recent nascut repudiat pel pare i la societat que cerca la pròpia identitat. Doncs això, com tots i cadascun de nosaltres, més o menys, perquè hi ha deformitats que no es veuen, es porten a dins, i també ens tornen monstres. Només cal fer un cop d’ull a la Història o al voltant.

Joel Joan caracteritzat pel seu paper a ‘Frankenstein’. © David Ruano / TNC

Segons el meu parer, les pàgines més inspirades de l’obra són quan la criatura s’expressa, però, sobretot, les últimes paraules que diu abans d’immolar-se: “Ja no sentiré el dolor que ara em consumeix, ni seré presa de sentiments insatisfets. El que em va crear és mort i quan jo ja no sigui res, de tots dos s’esvanirà el record. Ja no veuré més el sol o les estrelles, ni sentiré el vent jugant amb les meves galtes. La llum, la sensibilitat i el sentiment desapareixeran i així trobaré la felicitat. Haguera hagut de morir fa anys, quan les imatges d’aquest món se m’obriren per primer cop, i vaig percebre la càlida salutació de l’estiu i vaig sentir el mormol de les fulles i el refilet dels ocells, i això ho era tot per a mi. Ara, la mort és el meu únic consol.”

Aquest fragment m’ha recordat, immediatament, unes últimes paraules cèlebres pronunciades per un altre ésser sintètic creat per l’home: el replicant Roy Batty de Blade Runner (1982, Ridley Scott). El seu discurs final abans de morir és un al·legat extraordinari, curt però intens, a favor de la vida, tot i que diuen que l’actor Rutger Hauer va improvisar-lo mentre filmaven aquesta escena ja mítica: “He vist coses que vosaltres no creuríeu: atacar naus en flames més enllà d’Orió… He vist raigs C brillar en l’obscuritat a prop de la Porta de Tannhäuser… Tots aquests moments es perdran en el temps, com llàgrimes dins la pluja… És l’hora de morir.”

Tot i que ambdós fragments d’últimes paraules són prou oposats –la criatura sense nom de Frankenstein finalment decideix morir i el replicant Roy Batty arriba a la data de caducitat que li han imposat els homes sense poder-hi fer res–, ambdós personatges tenen en comú que no senten cap recança per haver viscut, cosa que els equipara als humans, i el fet que no ho siguin com a conseqüència del seu origen, els fa més humans. I, per tant, exemples per a nosaltres: les persones. Em sembla que aquests personatges són d’una hipersensibilitat extrema pròpia de l’arquetipus romàntic de l’època que va encarnar, potser massa bé i tot sabent-ne el destí, Lord Byron, o, al segle XX, tot el club dels 27 anys: Brian Jones, Jimi Hendrix, Jim Morrison, Janis Joplin i Kurt Kobain.

Per cert, les últimes paraules d’obres literàries que més m’han impactat –potser massa perquè, de tard en tard, em descobreixo xiuxiuejant-les entre les dents com un mantra malèfic–, les podeu trobar a El cor de les tenebres (1902) de Joseph Conrad i A les muntanyes de la bogeria (1936) d’H. P. Lovecraft. En el primer cas, el personatge de Kurt, interpretat memorablement per Marlon Brando al film Apocalypse Now (1979, Francis Ford Coppola), abans de morir exclama: “L’horror! L’horror!”. I, en el segon cas, el personatge de Danforth tanca la narració amb un crit enigmàtic: “Tekeli-li! Tekeli-li!”. Ambdues obres tenen en comú un viatge iniciàtic que desembocarà en el descobriment del Mal, sigui l’horror de la guerra, sigui el terror còsmic, però que, de fet, tots duem a dins i s’expressa d’una manera o altra. I, per tant, també ens fa més humans, o sigui, les persones som monstres i els monstres som persones. Potser aquesta deu ser la nostra essència i la de les nostres creacions.

William S. Burroughs

Per acabar, no puc deixar d’esmentar l’obra Últimes paraules (Barcelona: 2010, produccionsescopeta) de William S. Burroughs. Es tracta del dietari que va escriure el vell Bull Lee –així se l’anomena a la novel·la A la carretera (1957) de Jack Kerouac– durant els anys 1996 i 1997. Abans de morir, en aquests papers privats, hi anota aquesta última entrada: “Amor? Què és això? / El calmant més natural que hi ha. / AMOR.”. Em sembla que Burroughs va dedicar tota la vida i l’obra a desemmascarar el sistema opressiu en què vivim, més enllà de la moral i de les convencions, cosa que li va comportar problemes de tota mena, però al final, quan el temps ja se li havia esgotat, va reconèixer el poder redemptor de l’amor, així com Joan Vinyoli a Passeig d’aniversari (1984), l’últim poemari que va publicar, abans de morir aquell mateix any, ens hi deixa escrit aquest darrer vers a favor del viure i sense por de la mort: “i tot el blat es torna pa de vida.”