Ultimàtum

22.09.2014

Els llatinòrums que tant ens fascinen (i no solament als del meu ofici) ens solen agradar com més purs millor, perquè els reconeixem. Així, mentre que un mot com agenda no desperta gaire entusiasme formal, per no dir gens, memoràndum ja ens sembla molt més estimulant. I en canvi tots dos són llatins en estat pur.

Ultimàtum és tan manifestament llatí que estic segur que la majoria s’hi jugaria un pèsol que n’encertaria l’origen. “D’últim, no?” Doncs resulta que no. Tant l’un com l’altre són descendents directes de la preposició ultra, ‘de l’altra banda’, que també ha donat mots tan estimats pels del parlar clus com ultratge o ultrapassar. I encara que un ultimàtum representa una darrera oportunitat, una última frontera que no ens convé traspassar perquè ens trobaríem, irremeiablement i per sempre, a l’altra banda, en realitat sovint l’ultimàtum arriba tard. Quan ens el donen (o ens el llancen, verb molt més significatiu) ja no som a temps de rectificar. Encara més, qui es creu autoritzat a concedir un ultimàtum a algú altre és que probablement se’n sent moralment per sobre, de tal manera que probablement mai més es podrà rebaixar al nivell de l’altre.

Per corroborar-ho, n’hi ha prou de fer un cop d’ull a l’esborronadora definició que en donen els diccionaris, en l’accepció relativa a Dret internacional: “Conjunt de condicions i d’exigències inajornables i definitives que un estat posa a un altre en una negociació diplomàtica, la no acceptació de les quals implica la ruptura de les negociacions, sovint represàlies de tipus bèl•lic i declaració de guerra”. Si això no és una amenaça…

De tota manera, com que nosaltres no som (encara) un estat, teòricament ens hauríem de cenyir a l’altra accepció, la genèrica: “Proposta, invitació o requeriment peremptoris que no admeten objeccions ni refús sinó al preu de greus conseqüències”. Que tampoc és que sigui gaire tranquil•litzadora, però si més no té la virtut que la posa a disposició de qualsevol, des de la muller tipa de les aventures del marit com del cap fart de les absències injustificades de l’empleat. De tota manera, si rellegiu a poc a poc la frase és probable que alguna cosa (el to, el ritme) us evoqui un determinat tipus d’enunciar, una certa manera de plantejar les coses. Una superioritat no solament moral. Una retòrica com la que gasten, per exemple, els de Manos Limpias, que no en va sempre són presentats com un sindicat, atenció al prefix, d’ultradreta.