Ulls perduts

Com escriure de la vida dels altres si mai no en sabrem la seva trama més íntima?

“Ara hi ha molt d’interès per la genealogia, és a dir pels noms i pels llocs i per les fotos i pels expedients i pels registres, però ¿com es fa per esbrinar el teixit diari d’una vida? Vull dir: ¿com ens ho fem quan arriba el moment que ens faria il·lusió saber-ho?”. Llegint aquestes paraules de Lucy Barton vaig sortir de la novel·la per repetir-me la vella pregunta: Com escriure de la vida dels altres si mai no en sabrem la seva trama més íntima? És clar que per mi no era només una qüestió general, abstracta, sinó que es concretava en les foscors al voltant de la mort del pare. No em treia del cap la vista extraviada de la mare quan els tres germans vam pujar a la casa de la Cerdanya. La policia ens havia avisat d’aquell infart fulminant a mitja nit, però un cop allà dalt ho vam haver de saber tot per uns veïns; la mare era incapaç d’obrir la boca, encongida en un racó, lluny de nosaltres. Ni després de l’enterrament, ni en els anys pausats que li arribarien, no li vaig poder treure res més que la desolació de quan s’havia despertat perquè l’home feia els últims esgarips. Tot molt creïble, però jo no oblidava els seus ulls perduts.

Després del despullament de Lucy Barton, l’enigma em tornava a coure i només podia abordar-lo a la meva manera, escrivint un relat sobre una dona que es troba en similars circumstàncies. Paraula, em va sortir d’una sola tirada, com si ja el dugués escrit a dins; només el vaig deixar reposar unes setmanes abans de publicar-lo per fer-hi mínimes correccions d’estil. Parlava d’un matrimoni madur que passa un cap de setmana rutinari al seu xalet de la muntanya i els sorprèn una tempesta que els deixa aïllats i sense electricitat. Una situació que fa més evident que no tenen res a dir-se, que no se suporten, i de mica en mica fa que ella tregui tota la bilis acumulada. La indiferència i una cadena d’infidelitats culminada amb una amant divuit anys més jove, amb qui l’home admet que pensa anar-se’n a viure. L’esposa ja no es calla res, vomita tot el rancor, sense adonar-se que el marit no està fent comèdia quan es recargola de dolor fins que es desploma. Però el cos del relat estava fet dels records que ella evoca mentre vetlla el cadàver fins a la matinada, quan els veïns truquen a la porta. Li feia dir tot allò que no es diu a ningú.

L’esforç d’imaginació m’havia trasbalsat i no m’hi volia marejar gaire. Em cremava aquella història, la intuïció me la donava per bona i tenia pressa per sentir-la fora de mi. Llegir-la impresa em va fer girar full. Crec que en els darrers mesos ni hi havia pensat, i per això em va sobtar tant la trucada de la mare tan sols fa una setmana. Amb una veu tan serena com intrigant, em va convidar a dinar, que “fa molt temps que no parlem”. Va ser ahir que vaig anar a casa d’ella, i un cop més em vaig admirar de com havia sabut refer la seva vida, ara tan atenta als detalls de bon gust, tan oberta al món. No va ser fins al cafè que em va comentar, com si res, que havia llegit el meu relat. Prometo que em va fer un salt al cor, però sense ni immutar-se, en un to ben controlat, ella va continuar: “Com és que sabies que ton pare…?”. Després d’un altre cafè, em va explicar tot el que mai no havia explicat sobre aquella nit. Sé que ara tinc material per a un altre relat, d’argument no gaire distint, però amb uns matisos inimaginables. Llàstima, trigaré a tenir-ne ganes.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació