No fa pas tant que es va posar de moda la campanya del #no vull pagar als peatges del país. Va ser notícia durant bastant temps però la veritat és que no sé com ha acabat la cosa i pel que veig els peatges continuen sagnant els usuaris de les autopistes catalanes (parafrasejant en Francesc Pujols, arribarà un dia que pel sol fet de ser català ho hauràs de pagar tot).
Crec que seria bo que la recuperàssim des del món de la cultura per negar-nos a mantenir TV3 i Catalunya Ràdio fins que no hi hagi programes culturals en prime time tant en la que s’autoanomena la ràdio nacional de Catalunya com en la que s’autoanomena “la teva”. Doncs si la ràdio nacional de Catalunya dedica zero euros dels meus impostos a promocionar la cultura, ja no és la ràdio nacional de res i si “la meva” tampoc no ho fa, no és la meva. Davant aquest argument de pes, sol·licito que deixem de pagar per aquells serveis que no fem servir partint de la base de l’engany al consumidor: ni la ràdio és nacional perquè el país no és res sense la cultura ni la tele és la meva perquè la meva vida no és res sense la cultura.
Sembla que des de fa molt de temps tot el que fa olor de cultura -i especialment de literatura- els fa molta por als periodistes de les dues cases grans. Hi ha honradíssimes excepcions de professionals cada cop més arraconats que són els més damnificats per una programació que cada cop més els margina, però en general els meus companys de professió no és que siguin especialment els més lectors del món i se’ls nota especialment incòmodes quan han d’entrevistar escriptors. Davant d’aquesta perspectiva i de la manca de programes literaris en prime time, hom ha de concloure que la televisió i la ràdio públiques han oblidat que han d’entretenir, informar i formar. Sembla que la tercera pota no els interessa gaire. Davant d’això, el millor que podem fer és promoure les campanyes necessàries per no pagar-la per incompliment i deixadesa de funcions. És allò que en diríem una desconnexió aplicada.
El súmum del cinisme són les declaracions de Saúl Gordillo dient que la cultura és transversal a la programació i que és bo que una ràdio generi debat. Doncs proposo que deixem els esports com a transversals i la cultura amb el 29% de la programació. Oi que no us ho empasseu? Doncs aquest país només serà normal amb programes literaris en prime time als seus mitjans públics. I per a això, no cal esperar a la independència. Si jo fos parlamentari, no aprovaria uns pressupostos que mantenen aquest model de ràdio i televisió pública on la cultura està bandejada. O és que realment als nostres polítics tampoc no els interessa la cultura?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La cultura no els interessa gota, als polítics, més aviat li tenen por. El seu menyspreu és per dissimular el temor al que no entenen.
El cas dels “companys” periodistes és més aviat clínic, una cosa de psiquiatres i degeració neuronal i barra,
Sí que fa por, sí, una república d’analfabets dirigint l’alfabetització. L’exemple en són aquests monolingües, que ordenen als bilingües que siguin trilingües.
Món d’idiotes!!
Els mites culturals de la CCMC són una artista que va fer punts cremant un llibre que era la constitució d’un país però que va dir que no ho era (temps abans, però, va fer testimoniatge públic d’adhessió a la causa independentista catalana); i l’altre estrella és en Roger de Gràcia i la troupe que es veu envoltat…
Alguns diran que el fútbol [el del Barça, que és el club “nacional”, malgrat que les arrels fundacionals no es veuen per enlloc] és cultura, com altres poden dir que també ho són els castellers, els bous embolats o les corrides de toros.
Sobre la necessitat que diu vostè que els mitjans de la ràdio i la televisió tenen per “formar” a la gent, prefereixo que els personatges que veiem o els que no veiem no facin res per “formar-nos”, ja que el resultat podría ser penós.
Com a molt, jo els demanaria que intentessin informar de la manera més objectiva posible. Les opinions i l’adoctrinament, en aquests mitjans públics han de ser coses inexistents en la programació o, convenientment “etiquetades” com a tals.
I que intentessin, també, entretenir sense voler ferir sensibilitats alïenes de manera gratuïta. Recònec -perquè en cònec algunes d’aquestes persones- que hi ha gent que li fa gràcia quan algú es fot de cap pel carrer, però mai li farien la traveta perque caiguessi’n. És pot dir el mateix del comportament d’alguns representants i treballadors a sou de TV3 i Catalunya Ràdio?
(Jo tampoc voldria pagar).
Atentament
Sort en tenim de les anàlisis i propostes de Sebastià Bennasar i Llobera. Lliures i valentes, estan prenyades d’esperança. Moltes gràcies en nom de tots aquells que es preocupen pel present i el futur de la cultura del país-i més concretament de la literària-, senyor Bennassar!
Us recomano, si encara no ho heu fet, de llegir “Per una república lectora” del mateix autor, que trobareu a “Vilaweb” (27.07.2016).
Ben explicat. Molt d’acord amb tu.