Tuna (cara A)

16.08.2018

Al Benàs

Un gosset portava bordant tota la tarda del dia abans i tota la nit. A estones parava però, llavors, se la sentia gemegar. A l’Olga li era impossible dormir. La nit se li feia tel, tan escalfada de ganyols i planys.

El gosset no parava d’esmicolar les restes d’ombra de la matinada i l’Olga ja no aguantava més. Aücava el quisso i enmig de la desesperació es va recordar de la Milagros. I si era la Tuna?, va pensar. Com era, que no hi havia caigut? Però és que la Tuna mai havia bordat. La Tuna era cotó, un salt, dues orelles entristides, una mirada blanquinosa per les cataractes i un núvol de gominola entre les dents. Mai deia res, era tranquil·la i callada com una pluja de flors de cirerer. Però ara eren les cinc de la matinada i no li havia deixat dormir.

L’Olga es va aixecar, va buscar una samarreta de màniga curta del Josep, el marit, que reptava pel llit immers en confusos somnis sense despertar-se per res. Se’l va mirar. Quins collons, va pensar, perquè no entenia que fos immune a aquell enrenou. I ara que estaven tots dos a l’atur i que no arribaven a final de mes, ella patia d’insomni i ell dormia com si la vida no li cremés. Només amb la samarreta i unes xancletes va obrir la porta del pis i va treure el cap a l’escala. A tocar de la foscor, ara sí que sí, li va semblar que era la Tuna. L’udol semblava venir dels baixos, i la Milagros vivia en un dels del darrere. I, casualitats, en aquell edifici d’apartaments, tots els altres veïns, fins al segon -el replà de l’Olga-, no venien sinó els caps de setmana, i ara tots eren buits.

Va sortir a l’escala, va encendre el llum i va baixar; es va acostar a la porta de la Milagros i va parar l’orella. Efectivament, la gosseta, la Tuna, bordava a estones i, quan parava, plorava desconsolada. L’Olga va prémer el botó del timbre. La Tuna va callar uns segons i va tornar-hi. Com dimonis podia dormir amb aquell escàndol, la maleïda vella?, va pensar l’Olga, mentre seguia tocant el timbre cada cop amb més insistència.

L’Olga va pensar que, com que el pis de la Milagros donava a un pati al davant i era estiu, potser podria veure què passava des del carrer. Va sortir i va donar la volta a l’edifici. Començava a caure una fina pluja d’estiu, com si la Lluna exagerés una gebrada, i començava a aixecar-se un ventet fresc que niava remors fràgils entre el brancam dels arbres dels jardins dels patis.

La porta de la Milagros que donava al pati estava oberta de bat a bat i les persianes pujades. I era estrany, perquè el pati, a peu de carrer, no donava confiança a la vella i, de nit, fes la calor que fes, o tancava les portes o abaixava les persianes fins avall de tot.

No s’ho va pensar més. L’Olga va saltar el mur i la gelosia d’obra de sobre. Va creuar el pati; la flaire dels rosers enteranyinava l’aire. La Tuna, ara callada, va venir corrents al seu encontre, amigable, apocada, ploranera. Dins hi havia una mica de llum vessada des d’una habitació. La Milagros estava al menjador asseguda davant de la taula, davant de la televisió apagada. Era morta, amb el cap caigut, la cara ensorrada al plat de macarrons blancs amb una mica d’oli i una mica de formatge ratllat i una mica de saliva i una mica de tèrbola llàgrima. La Tuna tornava a plorar, ara més fort mentre es mirava l’Olga, com si li demanés que fes alguna cosa. A l’Olga se li va escapar un sanglot. La pobra Milagros havia marxat quasi sola; la Tuna havia fet tot el que havia pogut.

 

Podeu llegir la Cara B de “Tuna” al blog de Tomàs Garcia.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. “Mai deia res, era tranquil·la i callada com una pluja de flors de cirerer”. Preciosa aquesta comparació i preciós el conte.

  2. Com és possible que es publiquin contes amb errades degudes a la manca de revisió? L’estiu passat vaig comentar el mateix, però seguim igual.