Tres dies a París, després dels atemptats

20.11.2015

La dramaturga catalana Mercè Sàrrias ha estat convidada a assistir a París a una lectura d’una obra seva, En defensa dels mosquits albins. Hi ha passat tres dies, i ha pogut parlar amb parisencs i passejar per la ciutat, encara en estat de xoc. Explica la seva experiència a Núvol.

© Mercè Sàrrias

© Mercè Sàrrias

Dilluns 16. Vaig a una lectura d’una obra de teatre. Fins ahir a la nit vaig pensar que s’anul·laria, però l’organització ha decidit tirar endavant. No han volgut aturar-se. La gent que va amb mi a l’avió viatja amb la motxilla de fer esport o amb la bossa més petita que ha trobat a l’armari. No hi ha maletes grosses, ningú espera a la recollida d’equipatges. Passem per l’aeroport sense ensenyar ni el carnet d’identitat. Increïble. Ni rastre de l’atemptat.

Al teatre, una noia de l’organització, mentre m’acompanya al lloc on dormiré, m’explica que està nerviosa perquè té una filla adolescent. Ahir van anar a posar una espelma a la plaça de la République, desafiant els consells del govern que recomanava no sortir de casa. No vol saber res de l’estat general del món, se li en fot si Síria, si el radicalisme o la posició d’occident, no vol parlar, en aquests moments, del perquè de l’atemptat, el que desitja és que no passi res més. I que s’acabi la inquietud. Té por. El cap li diu que no pot passar res i la mà aguanta el mòbil fora de la butxaca, per estar en contacte permanent amb la seva filla. “Tinc por que em truqui, i jo no la senti”, m’explica.

Passejo pel barri de Montmartre. París és espectacularment bonic. I aquest tros de placetes, carrerons que amaguen testos amb plantes, escales amb petits jardins ocults i botigues sembla recrear-se en ell mateix. Fins i tot les xarcuteries col·loquen els embotits simètricament perfectes, com si fos un decorat. Arribo al Sacre Coeur. No hi ha res com veure policia per tenir por. Em comença a entrar la paranoia de la diana: llocs que seria espectacular que explotessin. El Sacre Coeur és un d’ells. Els pocs turistes que estem per aquí, mirem la vista sobre París i no ens hi quedem gaire estona. Penso que un dels factors que espanta més d’aquests atemptats és el fet que fossin en una sala de concerts i en un restaurant com qualsevol altre. Això ha convertit tota la ciutat en un mar de possibilitats d’objectius terroristes.

A la tarda continuo caminant i passo per l’estació de Saint Lazare, plena de gent que va i ve de casa a la feina, pels grans magatzems Printemps, ja revestits de llums de color rosa per Nadal, i les botigues del centre. Tot està obert, excepte els Printemps, però hi ha poca gent a dins. Sóc una turista en un París estrany.

Em perdo buscant el riu i apareixo davant l’edifici de l’Assemblea Nacional. Aquí torna a haver-hi policia, però estan dirigint el trànsit. S’ha fet fosc i de cop, vull marxar el més ràpid possible.

A les set entro a una lectura d’una obra de teatre que parla d’uns nois que es troben a casa d’un d’ells per celebrar una festa. És un retrat del desconcert de l’adolescència, de la incertesa i l’angoixa d’aquesta edat en què sentim que podem amb tot, i al mateix temps tenim la sensació de que no podem amb res. Una de les històries que s’expliquen (i que no acabo d’entendre, perquè el meu francès és més que coix) és la d’un d’ells, parisenc de naixement i musulmà, que se n’ha anat per unir-se a la Gihad, separant-se de la seva nòvia. En realitat, és un element bastant secundari del text, tots tenen històries a explicar, però pren rellevància pel moment. Cap dels actors ni ningú del públic és d’ascendència musulmana (com a mínim, fent-t’hi una ullada). No puc deixar de pensar que vivim en una societat profundament elitista i sectària (és un pensament precipitat, però en aquest moment, no es pot evitar tenir-ne. És com si el cap hagués entrat en reflexió-speed sobre tot el que t’envolta).

© Mercè Sàrrias

© Mercè Sàrrias

 

Dimarts 17. Entro en un cafè a esmorzar i agafo el diari Le Parisien (no en conec la tendència, després descobreixo que és un dels de més difusió, populista fins a la medul·la). Llegeixo atònita la descripció d’una ciutat amb totes les botigues del centre tancades, la gent a casa, la preocupació al carrer. Jo vaig passar per davant d’aquestes mateixes botigues el dia anterior i excepte els grans magatzems Printemps, on no m’hi vaig acostar, tota la resta estava obert! I la gent, malgrat està espantada, intentava portar una vida normal. Les terrasses dels bars estaven plenes, celebrant que fa una temperatura insòlita per ser novembre. Per què s’entesta en donar la imatge d’una ciutat fantasma?

Després anuncia les mesures d’Hollande per aturar el terrorisme, consistents, entre d’altres coses, en deixar caure damunt de París un contingent descomunal de policies, seguretat, militars, etc… per defensar els parisencs d’altres possibles atacs. Les mesures inclouen moltes de les propostes en matèria de terrorisme que el govern de Sarkozi va voler impulsar i que els socialistes van aturar. Una jugada mestra, diu el diari, a dues setmanes de les eleccions regionals. Sarkozi s’ha quedat amb la boca oberta, afirma, perquè no pot protestar contra una cosa que ells mateixos van proposar. Trobo depriment que la jugada mestra d’un socialista sigui adoptar les mesures de la dreta i així de pas desbancar-la de les regionals.

I sí, efectivament, a partir d’aquest moment, comença a haver-hi seguretat per totes bandes. En els dos colors: el blau marí i la metralleta, i el camuflatge, la boina i la metralleta. A més, apareixen (ahir no hi eren) segurates a les portes de les botigues. Quan hi entres, et miren la bossa. Jo no hi entro. Em fa por tanta metralleta.

Me’n vaig al Musée D’Orsay, on un cartell anuncia que s’han de deixar totes les bosses a la consigna, però com que no hi ha prou taquilles, em deixen entrar amb la meva igualment. Sembla que la naturalitat s’imposi per damunt de les mesures de seguretat, tot i que un grup amb pinta d’holandesos, que va amb motxilles, passa un calvari per poder accedir al museu. Hi ha una exposició sobre la història de la prostitució al llarg dels temps, amb pelis porno de principis del XX incloses, que està plena fins a dalt de parisencs principalment, tot i que sospito, per les cintes que marquen el camí de la cua d’entrada a la mostra, que normalment encara hi ha molta més gent. Em quedo amb uns retrats melancòlics de dues prostitutes, un de Picasso i l’altre de Manet.

Ja al meu barri, entro en uns grans magatzems, segons la guia, uns dels més antics de París. Estan a una punta de le Pigalle, el barri “roig” i nocturn. Hi ha moltíssima gent al carrer, però m’adono que a dins, un laberint de passadissos plens d’objectes, n’hi ha molt poca. A totes les portes, a la banda del carrer, hi ha gent venent ampolles de Chanel 5 falsificades i objectes semblants, i darrera d’ells segurates, de negre rigorós, observant el paisatge i el paisanatge.

Un home s’ha quedat esperant davant d’una porta amb una bossa entre les cames. El de seguretat li diu que deixi l’espai lliure. L’home s’hi oposa, no està d’humor perquè li toquin els nassos. Tots comencem a posar-nos nerviosos. Sona un mòbil i ens espantem. Agafo un jersei, pago i me’n vaig corrents. Psicosi col·lectiva. No sé ni de quina talla és el jersei que he comprat.

La lectura de la meva obra va molt bé. La companyia ha fet un treball increïble amb molt poc temps. Els intento felicitar amb el meu francès imperfecte i absurd. Una noia em pregunta per la protagonista i el seu nom, Marta. Al cap d’una estona de parlar, li demano que m’expliqui com se sent amb tot el que ha passat. Em diu que ella tracta de no tenir por, gairebé ho ha aconseguit, però ara ha d’aconseguir ajudar els altres a no tenir-ne. La por és una cosa que es transmet. Necessitat de viure sense por.

 

Dimecres 18. Esmorzo amb l’organitzadora d’aquestes lectures. M’explica que va mirar de comprar el bitllet d’avió el divendres, però finalment no ho va poder fer fins diumenge. El preu havia baixat a la meitat. L’habitació del seu hotel avui val també trenta euros menys que la setmana passada. La repercussió dels fets des de que va començar la globalització i l’era d’internet, és supersònica.

Acabem parlant sobre com ha canviat el centre de Londres, del raig de diners que sembla que li hagi caigut al damunt, de l’abisme entre rics i pobres que es percep al carrer, diferent a la sensació que tenies fa cinc anys, per exemple. El món s’està polaritzant, i els voltants de Harrods són una exhibició de la riquesa àrab brutal (hi vaig veure un quatre per quatre xapat en or). No gaire lluny, Chelsea amb els seus rics anglesos i els seus futbolistes. Ningú de classe mitja viu al centre. És impossible si no ets milionari.

Passejo pels Champs Elisées. Hi ha japonesos fent-se fotos davant de les furgonetes de l’exèrcit, amb l’arc de triomf al darrera. De tot es pot fer turisme. Al Jeau de Paume, un exposició de Philippe Halsman amb la Marylin saltant pels aires i Hitchcock fumant un puro amb un corb la damunt, em posa de bon humor.

Me’n vaig cap a l’aeroport. Compro el Liberation pel camí. Llegeixo sobre l’origen dels terroristes i el barri de Bèlgica on van néixer. Un barri que és un gueto musulmà. Malgrat això, les famílies dels dos germans que retrata el reportatge, un va morir a la Sala Bataclán i l’altre a l’Estadi, no són especialment creients. En realitat eren nois amb antecedents de delinqüència menor, cabrejats perquè veien la riquesa al seu voltant i sabien que no podrien assolir-la mai. Són europeus de segona que abracen la radicalitat buscant un lloc on consolar-se de la seva frustració. La generació dels seus pares, explica un testimoni, va arribar del Marroc buscant feina i en va trobar molta. Aquesta segona generació, que ha nascut aquí, ha viscut la gran crisi econòmica i el desmantellament de les fàbriques i no veu el futur per enlloc. Ells són els que han petat.

Unes pàgines després, el diari publica petites biografies dels morts a l’atemptat de París. Els particulars ens remeten al desastre. Vides destrossades per res. Les dels francesos i les dels siris que fugen del desastre i també, segurament, encara que ara estem cabrejats, les dels joves musulmans que no veuen futur i abracen la Gihad. El món, en general, necessita una revisió urgent.