Tres-centes seixanta-cinc nits

15.10.2018

T’he vist i no he sabut què dir-te. T’he vist al metro i he pensat, és la dona de l’ostatge, i he volgut anar cap a tu, agafar-te pel braç i dir-te, no l’oblidem, ànim, i preguntar-te com estàs i com estan els vostres fills. Però no ho he fet.

Susanna Barreda. | © Albert Salamé / Vilaweb

T’he vist al metro i t’he reconegut per alguna de les fotos del diari. I no és el primer dia. T’he vist més matins, asseguda al metro, i hem baixat a la mateixa parada. Algú em va dir que treballaves ací, en aquest barri d’extraradi on la ciutat oblida el seu nom i esdevé trinxera, en aquest mateix barri que estime i on ja fa uns anys que faig de mestre i n’he vist de tots colors. Tu anaves, com jo, cap a la feina, com si fos possible fer una vida normal, com si fos vida tot aquest any, tot aquest temps d’helicòpters, arbitrarietats i violències quotidianes que ens assetgen d’ençà d’aquell octubre.

Em pregunte què deus pensar quan sents la paraula justícia, o quan veus un llaç groc a la solapa o en alguna motxilla, o quan caces al vol alguna conversa d’aquelles que fan por, ja saps, perquè són coses que passen, a mi, un dia, un xiquet de set anys em va dir que havia anat a una manifestació a insultar independentistes i el cor se’m va glaçar i vaig dir i vaig fer el que faig sempre des que soc mestre, mirar d’explicar, de reconduir, parlar de respecte, rebutjar les agressions verbals o físiques, perquè és aquesta la doctrina, l’única, de l’escola on treballe. En això sí que adoctrinem, no puc negar-ho, senyor jutge, ja pot venir a buscar-me, perquè és així com adoctrina l’escola catalana, i no pas amb banderes ni exèrcits ni nòvios de la mort ni cantarelles de mentides eternes als platós televisius.

Avui t’he vist al metro i he recordat la primera vegada que et vaig sentir la veu, fràgil, en aquella entrevista a l’Islàndia de l’Albert Om, i com se’m va eriçar l’ànima de cap a cap sentint-vos a tu i a la Txell Bonet, però no t’he dit res, he caminat uns passos darrere teu i no m’he atrevit a acostar-m’hi, Susanna, som molts els que no l’oblidem, som molts els que el volem a casa, a ell i a tota la resta, però no ho he fet, i he seguit caminant i he arribat a l’escola pensant d’on deus pouar la fortalesa per acarar-te amb els dies de cada dia mentre la tristesa i la ràbia se m’han ennuegat a la gola maleint les tres-centes seixanta-cinc nits junts que els silencis còmplices i la set de venjança us han arrabassat.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Un text preciós. Retrat cru de la situació d’impotència que molts sentim. Gràcies Vicent, i la meva admiració Susanna, per mantenir-te serena.

  2. Bé, Almela, reflecteix vostè molt bé el que ens passa a molta gent.
    Gràcies per expressar-ho.
    Ara, no es talli a dir-los-ho directament, també, en trobar algun familiar tan directament afectat per la barbàrie espanyola.
    També m’hi he trobat, i més enllà de respectar escrupolosament la intimitat de la persona en qüestió, hi ha força moments que pots adreçar-t’hi a dir-li el que sents. Jo ho agrairia. Sé que ho agraeixen.
    Moltes vegades. Perquè són enmig de tantíssims actes de solidaritat que es fan, que fem.