Trage o tratge?

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha decidit acceptar com a normativa l’adaptació que els valencians hem fet de la paraula castellana traje i ha inclòs, encertadament, eixa paraula valenciana de procedència castellana en el Diccionari normatiu valencià. En bona lògica, la grafia que correspon a aquest mot és tratge, però els redactors del DNV han decidit, incomprensiblement, normativitzar el vocable en qüestió amb la grafia trage que ens informen que es pronuncia [tɾáʤe]. Considere que eixa grafia és totalment inadequada perquè, en la nostra llengua, totes les paraules que acaben en a tònica + prepalatal africada sonora + e àtona, s’escriuen amb tg. Totes, absolutament totes sense cap excepció. En cap cas –i tenim tres-centes huitanta paraules que acaben d’eixa manera– la prepalatal africada sonora es representa per una g. Fer una única excepció amb la paraula tratge ho considere una complicació innecessària i no li trobe cap justificació. Un bon grapat de les paraules acabades en –atge són manlleus d’altres llengües, especialment del francés, i han estat adaptades a la nostra llengua, a voltes d’una manera forçada, com en el cas de garatge, adaptació de la paraula francesa garage, que malgrat que tots els valencians la pronunciem ‘garaig’ o ‘garaix’, l’escrivim garatge. També algunes són adaptacions de paraules d’origen castellà, com ara taquillatge. ¿Què té de diferent tratge per a fer-ne l’única excepció? ¿Té cap sentit escriure ultratge i, en canvi, trage?
La grafia tratge la va usar Francesc Ferrer Pastor en el seu Diccionari general a on podem llegir: «tratge. m. Vestit complet d’una persona, especialment d’home, tern [traje]». Eixa mateixa grafia ha estat emprada per diversos escriptors valencians. Més avall reproduïsc alguns exemples literaris d’Enric Soler i Godes, Jordi Valor i Serra, Josep Lozano i Ferran Torrent.
Els dos únics mots que trobem en els diccionaris de la nostra llengua acabats en –age són enàl·lage i hipàl·lage, però ha de quedar molt clar que en eixos dos mots la a de la terminació –age és àtona, no tònica, i no tenen absolutament res a veure amb el conjunt de vocables acabats en –atge que estudiem.
Si els redactors del Diccionari normatiu valencià consideren que la grafia normativa ha de ser trage en lloc de tratge és imprescindible que ens expliquen quines són les raons filològiques que ens obliguen a acceptar aquesta complicació ortogràfica. Han d’haver-hi raons filològiques de molt de pes per a decidir fer aquesta única excepció a la regla general i els usuaris de la llengua tenim dret de saber per quins motius hem de patir eixa complicació.
L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha publicat el 5 de febrer del 2014 una versió informatitzada del Diccionari normatiu valencià que es pot consultar en aquest enllaç i a on es pot veure que la grafia triada per al mot que estudiem és trage. L’AVL ha posat a disposició dels usuaris de la llengua aquest enllaç en el qual es poden fer les propostes lingüístiques que es consideren oportunes. Us convide, amics lectors, a fer ús d’aquest enllaç per a expressar el vostre acord o desacord amb la grafia que empra el Diccionari normatiu valencià per a aquest vocable i per a fer els comentaris que considereu adients.

Exemples literaris
En Els valencians pintats per ells mateix d’Enric Soler i Godes podem llegir:
“Tratge de burell, calces blanques i sabates de frare”.
En la novel·la Lina Morell, un cas apassionant de Jordi Valor i Serra trobem:
“El xicot arrimà el carro a la carena de l’andana i en veure entre les poques persones que baixaren a una jove senyorívola amb tratge sastre negre i un petit maletí a la mà, se dirigí devers ella amb decisió:
–Senyoreta Paulina?”
I en la mateixa novel·la, un poc més avant:
“En efecte, oberta que fou l’antiquíssima caixa, d’allí anaren eixint vestits antics: vestidets d’ella de son temps de col·legiala, tratges de caçador del seu pare i, per fi, tot impregnat del ferum del patxolí, un magnífic vestit de vellut negre amb adreços i voreres de fil d’or de la seua àvia materna, que ambdues jóvens recordaven molt bé quan se’l posava encara na Beatriu, la mamà, que estava formosíssima quan apareixia els dies de festa abillada amb tal vestimenta”.
En la novel·la Ribera de Josep Lozano podem llegir:
“Però Miquel se’n va anar a l’altre món sense corbata, sense tratge, vestit de romà: enrotllat en un llençol de fil del dot d’Irene.
Jo quasi ho vaig preferir aixina, que no duguera tratge. Una, per la corbata, rogenca, horrible, que no sé d’on la degué haver treta; i una altra, perquè ell era d’esquerres o el que collons siga, o ho havia sigut, i crec que haguera volgut que el soterraren amb el coll de la camisa despassat… com van els treballadors”.
En la novel·la Gràcies per la propina de Ferran Torrent trobem:
“Vestia el tratge de sempre, l’únic que tenia i que es posava en comptadíssimes ocasions”.

Bibliografia

FERRER PASTOR, Francesc. Diccionari general. (València, 1985)
LOZANO LERMA, Josep. Ribera. (Edicions Bromera, Alzira, 1998)
SOLER I GODES, Enric. Els valencians pintats per ells mateix. (Noguera, València, 1962)
TORRENT LLORCA, Ferran. Gràcies per la propina. (Edicions Bromera, Alzira, 2010)
VALOR I SERRA, Jordi. Lina Morell, un cas apassionant. (Sicània, València, 1964)