Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

Tots érem fills teus

Jordi Castellanos no ha tingut fills, però en canvi ha estat com un pare per a molts de nosaltres. Si el Molas era com un avi que a penes hem conegut, Castellanos ha estat l'home frontissa que ha perllongat tota una escola.

Quan feia el batxillerat, em van fer llegir Els sots feréstecs en una edició de Laia, prologada per un tal Jordi Castellanos. Em va fascinar tant la novel·la que vaig demanar al meu pare que em portés a l’església de Sant Pau de Montmany. Era la tardor, i les fulles es bevien els tolls del camí. Necessitava veure el lloc on havia mort mossèn Llàtzer, sol i desemparat. Aleshores no sabia que trepitjava un territori tan proper a Jordi Castellanos. De l’esglesiola només en quedava un queixal buit de pedra devorat pel llot i els esbarzers.

Jordi Castellanos

I quan ja fèiem el segon any de carrera i encara érem poetes, uns quants estudiants vam decidir fer una revista literària. Vam anar a veure el cap de departament, que aleshores era el Castellanos, per si ens podia ajudar a sufragar la impressió. Érem alumnes de primer cicle i no ens coneixia de res. Quan li vaig dir que la revista es diria Bon dia, tristesa, em va mirar per sobre les ulleres i se li va dibuixar aquell somriure malèvol als llavis, aquell torsió amb que enroscava la boca quan havia de dir una maldat. Devia pensar que érem una colla de poetes decadentistes que ens havíem equivocat de segle.  Per sorpesa nostra, ens va finançar la revista. No ens hauríem sorprès si haguéssim sabut que aquell senyor s’havia deixat la pell a les hemeroteques, que per a ell les revistes eren un camp de traces, vitals per entendre una època.

Ho vaig entendre més tard, quan em va convidar a treballar al servei d’informació bibliogràfica de departament, l’embrió que després donaria Traces. Vols revistes? Dues tasses. Al Castellanos no li va fer mai mandra la paperassa. Va entendre com pocs que la burocràcia era un peatge necessari per casar recursos i persones. Pel servei d’informació bibliogràfica vam passar molts alumnes en el seu últim any de carrera. Gent com el Víctor Martínez-Gil, el Quim Noguero, el Lluís Serrasolses, la Neus Real, la Teresa Iribarren, la Magda Alemany o la Cristina Riera, i me’n deixo. No era una feina de becari, sinó pagada i amb alta a la seguretat social. Per a molts de nosaltres, la nostra primera feina. Fèiem mitja jornada fitxant articles, però el Castellanos no ens feia fitxar. Ens tenia confiança absoluta perquè treballéssim al nostre ritme. Teníem un thesaurus amb una llista d’etiquetes i buidàvem revistes i suplements culturals, per poder localitzar-los després per temes i noms. Això era abans de l’arribada d’Internet, i en bona mesura els tags amb què etiquetem avui a la xarxa articles com aquest faria ara redundant una feina com aquella, però vam aprendre molt llegint revistes i diaris a l’hemeroteca.

Jordi Castellanos no ha tingut fills, però en canvi ha estat com un pare per a molts de nosaltres. Si el Molas era com un avi que a penes hem conegut, Castellanos ha estat l’home frontissa que ha perllongat tota una escola. De tant en tant ens reunia a tots a la masia de Santa Eugènia. Allà hi tenia una segona biblioteca i tota la col·lecció de la revista Els marges, que nosaltres ens havíem fet un fart de fotocopiar durant la carrera. Recordo un dinar que hi vam fer el 12 de setembre de l’any 91. Ell acabava de fer-ne 45, tenia més o menys l’edat que tinc ara, però els seus fills ja eren grans.  Es feia estimar. Ho vam tornar a sentir ahir al seu funeral. Quina diferència entre la mort de Mossèn Llàtzer, deixat de la mà de Déu als Sots Feréstecs, i el seu comiat a Collserola, ple de nebots, amics i deixebles. Molta gent jove que plorava. D’alguna manera, tots érem fills seus.

Articles relacionats:

Mor Jordi Castellanos

Jordi Castellanos conversa amb J.M. Múñoz de L’Avenç

Jaume Aulet, Jordi Castellanos, “un home que ensenyava a llegir bé”.

Sergi Belbel, In memoriam, Jordi Castellanos.

Just Cortès, Sóc un Caste boy

Jordi Marrugat, Guspira anònima de llum

Esteve Miralles, Mestre i amic

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació