Totes som Teresines

11.06.2019

“Som les Teresines, les més bones veïnes / que poguéssiu a una escala trobar. / Sempre dispostes / a donar-te respostes, / a deixar-te alguna cosa / o a donar-te un cop de mà”. El 1992 la companyia de teatre La Cubana va parir una de les troballes audiovisuals que ha deixat una empremta més profunda en l’imaginari català recent. Les Teresines eren tres germanes solteres que vivien –amb el seu germà Tomàs– al barri de Gràcia, i que es dedicaven al noble art de l’economia submergida. És a dir, a treballar en negre, realitzant encàrrecs o “pedidus” de tota mena, sempre de tipus manual i/o artesanal. Fer palmons pel diumenge de rams, decorar flors de paper per Tots Sants o pintar figuretes de pessebre per Nadal. Teresina S.A. era una d’aquella sèrie que podies veure amb la teva mare i amb la teva àvia, perquè tothom reia de valent i podia identificar personatges o actituds semblants en aquella veïna, amiga o cosina pesada que hi ha a tota família.

Algunes de les Teresines i les seves veïnes, a la sèrie de La Cubana ‘Teresina S.A.’.

Jordi Milán, l’artífex de la sèrie, va imaginar i crear un homenatge a totes aquelles teresines (i teresinos, ep, que això no entén de gènere) que representen un dels trets distintius fonamentals de la catalanor més nostrada. Al capdamunt del pòdium trobem la tieta soltera, “dona d’empenta d’una edat estupenda”, que ha creat una petita comunitat amb les seves amigues i veïnes, plena de solidaritat, empatia i amor. Abans que paraules com empoderament o sororitat es posessin de moda, les Teresines ja sabien que teixir xarxes (afectives, culturals i socials) és la clau per tenir èxit en qualsevol aspecte de la vida. I l’acceptació de la diferència no era quelcom que les Teresines s’haguessin de plantejar, sinó que, simplement, hi convivien amb aquella alegria. El capítol en què el Pepe i el Rafa –la parella que viu al quart– necessiten la seva ajuda és un dels millors de tota la sèrie, com afirmen la majoria de teresinòlegs consultats (entre ells, servidor de vostès). Les tres germanes no jutgen en cap moment els seus veïns gais, sinó que fan tot el possible per crear una ficció que s’ajusti a les seves peticions. Ho fan,  simplement, perquè el Pepe i el Rafa són els seus veïns, que els han fet favors en incomptables ocasions, i saben que en un futur elles també podrien necessitar la seva ajuda.

Un dels encerts més inqüestionables de la sèrie és el seu càsting. La Cubana venia d’estrenar el seu espectacle teatral més emblemàtic, Cómeme el coco negro, i comptava amb un equip d’intèrprets de luxe. En primer lloc, les tres germanes protagonistes: Mercè Comes, Mont Plans i Sílvia Aleacar (Maria Teresa, Teresina i Tere), pal de paller de la comunitat teresinaire i motor de tota la ficció. En segon lloc, les veïnes de l’escala: l’Angelina, “a casa els diners no són cap problema” (una joveníssima Anna Barrachina); la Rosita (què se n’ha fet de la Filomena Martorell?) que sempre havia quedat “amb un senyor”; la Paca (M. José Pérez), una valenciana fallera i vídua de militar; o la Montserrat (l’enyorada Carme Montornés), que explicava meravelles del seu Antònio. En l’apartat masculí, trobem actors històrics de La Cubana com Jaume Baucis (el guàrdia municipal o la veïna Meritxell) o Xavi Tena (Rafa, entre d’altres), que encara segueixen a la companyia, i d’altres com Santi Millán (el seu Joan Sol és un dels millors personatges que ha interpretat en tota la seva carrera) i Jose Corbacho (el gallec del bar de baix, el perruquer artista o el fill de la Marieta). Menció especial mereix Miquel Crespi, amb un personatge tant o més emblemàtic que les mateixes Teresines: el Tomàs. El germà solter (per ser més exactes, conco), que treballa cobrant rebuts per les cases i que té una de les vides més enigmàtiques i fascinants de tota l’escala.

Ara, 8 TV, en l’enèsim intent de recuperar (o crear) l’audiència que no té, ha anunciat que aquest estiu emetrà la sèrie Teresina S.A., juntament amb clàssics nostrats com ara Ventdelplà, Temps de silenci, Jet Lag o Dinamita. A casa som molt de les Teresines, això és un fet. I veient com la sèrie de La Cubana encara és vigent i molt recordada –alerta– vint-i-set anys després de la seva estrena, ens atrevim a aventurar que d’aquí a trenta anys (tots calbs), de totes les sèries esmentades, només recordarem les Teresines. Perquè Teresines ho som totes. Perquè als catalans ens poses en un grup de més de deu persones i et fem una cançó i et decorem un carrer. Perquè totes ens coneixem les misèries els uns altres i, així i tot, seguim aguantant-nos. I perquè sempre tenim l’esperança que aparegui la Núria Feliu a les nostres vides. Per adonar-nos que ella, també, és una Teresina com nosaltres.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Comparteixo tot el que dius, però probablement convindràs que l’escenografia dels Castells-Planas li va com un guant. El vestuari de Teresa Icart, crec que és una de les millors creacions que haurem vist en les produccions àudiovisuals catalanes del segle passat.
    “Les Feliuettes” hi fan pensar una mica.

    • Tens tota la raó del món, Pruden. Els Castells Planas són un dels factors imprescindibles per entendre l’èxit de les Teresines (i de tota la trajectòria de La Cubana). Pel que fa al vestuari, crec que també hi hem d’incloure la caracterització dels personatges, amb les imprescindibles ulleres, perruques i dents postisses.