Tot recordant Toni Turull

19.01.2015

Enguany farà vint-i-cinc anys de la mort d’un personatge singular de la cultura catalana, avui gairebé oblidat: Antoni Turull. Toni no va ser mai central en les peripècies culturals del país perquè va passar mitja vida a Bristol, on va morir el 1990. Era formalment un acadèmic, en persona un batibull vital, irònic i per tant intel·ligent, que ho posava tot en qüestió i que sabia riure’s del mort i de la vetlla. En les dues vessants —la vital i l’acadèmica— va resultar marginal, no pas irritant en el sentit d’haver viscut una topada frontal amb establishment, sinó perquè el món el va deixar passar, sense fer-ne gaire esment. Tinc l’exemplar dedicat de la seva novel·la més convencional, i doncs premiada, La torre Bernadot: amb lletra molt pulcra, parla d’amistat i evoca un dinar “de vi i Vinyoli”. Era el mes d’abril del 1986.

Toni Turull a Montserrat

Toni Turull a Montserrat el gener de 1987

Antoni Turull venia d’una família burgesa de Sabadell i va fer el camí prescriptiu d’estudi i bohèmia, propi d’un intel·lectual en un entorn marcat per la cultura. Com a detall peculiar, va defensar la seva tesi doctoral en llatí davant un tribunal de la Universitat Pontifícia de Roma, mai vaig saber per què, tot i que ell n’estava orgullós i ho brandava com un signe d’aristocràcia intel·lectual. De seguida se’n va anar a fer de lector a Bristol, després professor titular, i des d’aquesta tribuna va obrir la porta a altres col·legues catalans, entre ells Montserrat Roig i Francesc Parcerisas, en un temps en què els escriptors feien servir els lectorats com a finestres —com a forats per respirar—; avui hi van els qui volen ser funcionaris de la Universitat.

Com que Sabadell obliga, en la seva tasca acadèmica va resseguir les passes d’un altre mestre de la ironia i del contracorrentisme, en Joan Oliver, Pere Quart, un poeta que caldria recuperar ara que el papa Francesc ha posat de moda un compromís canònic —o evangèlic— amb els pobres. Joan Oliver era, per entendre’ns, de Joan XXIII. Joan Oliver, com Toni Turull, era d’una humanitat portentosa, d’un caràcter vesuvià, d’una intel·ligència cruel. I tots dos també compromesos amb aquesta cultura nostrada que, als vuitanta, estava sota mínims. En aquest sentit, Toni Turull no es va revoltar contra el sistema —la Generalitat pujoliana— sinó contra els resultats del sistema: va voler introduir lleugeresa en un ambient literari governat alhora per la provatura i la solemnitat, i va escriure la Crònica d’Isambard, un llibre divertit (això era pecat), estúpid de tan rialler, procaç, amb una acció trepidant. Això, l’any 76, quan tot era transcendent!

I tenia en carpeta una novel·la encara pitjor, que vaig llegir amb el somriure posat, i que recordo que hi sortia una parella de pinxos que es deien Joan Pau Primer i Joan Pau Segon i que barrejava un altre cop l’acció trepidant amb el terrorisme cultural. Crec que encara està inèdita. L’humor d’en Toni era molt british, però de Lord en amunt. Com que el tenien per un frívol, i no ho era pas —havia traduït William Blake, poca broma—, va escriure amb disciplina la novel·la convencional que deia abans, on recuperava l’aire estantís de la infantesa, la descoberta adolescent, el fracàs dels somnis, en un exercici molt formalet, ben escrit —era professor—, on un dels personatges centrals és l’ama, és a dir, la dida seca que els cuidava de menuts, que es diu Pè, amb accent obert —Toni pronunciava moooolt obertes les vocals obertes— i que contestava en català del Vallès quan la senyora se li adreçava “en castellà d’en Francu”, així ho diu, així fa justícia.

Doncs bé, aquest era el Toni, també poeta, no pas de l’experiència com estava de moda —una gran etapa de la poesia catalana, per cert— sinó de la reflexió sobre com s’engarcen la vida i el món, i com ens arriba la mort, i com se’ns escapa Déu. Ja malalt de càncer, va escriure uns versos que em resulten greus. Diu així:

“Somrius, sobrevius
t’adorms mansament.
El temps se te’n va.
Retorna el dolor,
et donen calmants,
et donen la mà.”

Tenia 56 anys i havia arribat al final de l’aventura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Benvolguda Patrícia Gabancho,

    Vaig tractar Toni Turull quan jo feia la tesi doctoral sobre el teatre de Joan Oliver. En tinc un gran record, d’home generós, honest, cultíssim i amable. Moltes gràcies per l’article que vostè li dedica. Diria, però, que aquest 2015 se’n compliran els 25 anys de la mort i no els 15… Amb tota la cordialitat, Miquel M. Gibert.