Tot el que roman, de debò que, ara mateix, ho funden els poetes?

És que només el futbol, els debats polítics, els concursos i el tarotisme i la pornografia de matinada són negoci?

El passat 22 de juny, a la llibreria Laie de Barcelona, Lluís Urpinell va dedicar unes paraules al poemari Dret al miracle, de Víctor Obiols, guanyador del Premi Carles Riba 2015, i va reflexionar sobre els seus textos i sobre el paper de la poesia en la nostra societat. A Núvol n’hem recollit aquest fragment.

Víctor Obiols, 57è premi Carles Riba de poesia | Foto: Dani Codina

En una cultura neodemocràtica “normal”, de Víctor Obiols –guardonat, com acabo de dir, amb el Premi Carles Riba 2015 de poesia catalana, màxim guardó poètic que, a casa nostra, un poeta pot obtenir (ho recalco!)–, no caldria fer-ne cap presentació i, doncs, aniríem “de dret” a parlar de l’obra que avui ens ha aplegat ací. I quan dic que no  caldria fer-li’n cap presentació em refereixo no només dins l’àmbit del que s’anomena la “Generalitat de Catalunya «autonòmica»”, sinó dins l’orbe sencer, sobretot en una era totalment digitalitzada, curulla d’autopistes terrestres i celestes de la informació.

En efecte: el mateix govern, “autonòmic” ja hauria hagut d’haver fet mans i mànigues perquè Dret al Miracle i la notícia biogràfica del seu autor fossin immediatament traduïts, pel cap baix, a les llengües de treball europees…

Però és que, amics i amigues, això que dic no només no s’ha fet, “encara”, pel que fa al cas que ens ocupa, sinó que, fins avui, Obiols encara no ha estat ni tan sols entrevistat en cap programa televisiu “autonòmic”, dedicat a la literatura, a les arts o, simplement, als Matins de TV-3 i al plató d’en Josep Cuní (!!!) –no és, per ventura, “notícia” un “premi Carles Riba”???– i tampoc no ha estat àmpliament esmentat en la resta de mass media audiovisuals, llevat d’una ràpida entrevista radiofònica de Mònica Terribas i, abans –concretament, l’11 de maig proppassat–, al programa (també radiofònic!) que, íntegrament dedicat a la lírica (Aparador de poesia), des de fa una pila d’anys, el saberut i tenaç Pius Morera dirigeix –en duu 190 a l’esquena, ja– a Sant Vicenç de Montalt (Ràdio SantVi), al qual vaig tenir l’honor d’assistir.

Sí, han anat sortint a la premsa escrita i digitalitzada diverses ressenyes de Dret al Miracle –és cert!– i, fa justament tres dies, el 19, fou editada una notícia biobibliogràfica i una densa entrevista –que recomano de llegir– amb Obiols, a cura del docte jove valor de les lletres catalanes, tant com a poeta i crític literari com també com a futur periodista, en Carles Morell, d’Artés.

Molt bé, sí, però, avui dia, ja sabem que tot el que no surt a Internet –youtube, inclòs– i a la Televisió –i, doncs, de retruc, als grans medis informatitzats–, anava a dir que no existeix!

A veure: és que només el futbol, els debats polítics, els concursos i el tarotisme i la pornografia de matinada són negoci? La poesia no és negoci, quan, en la nostra societat, tot es compra-ven? Em nego a creure-ho, encara!

Això que acabo de denunciar és greu? No! És gravíssim, i més encara si és veritat que la política de casa nostra malda per aconseguir-ne la independència! Però com es podrà atènyer, aquesta, si es van fent uns nyaps com el que us acabo d’esmentar!

Un poet laureate com Víctor Obiols, si més no pel que fa al període 2015-2016, no només hauria hagut d’ésser el punt de mira de tots els mitjans de comunicació de masses catalans, ans, si em permeteu l’expressió, hauria hagut d’haver estat “passejat”, a càrrec de l’erari públic –amb diner “multinacional” darrere, o no– per totes les famoses “ambaixades culturals” de la Generalitat i els casals catalans de l’exterior –àdhuc el que hi ha a Madrid.

Vull recordar que tots els moviments nacionalistes i/o revolucionaris han anat acompanyats d’himnes, de cançons, de poemes (La Marseillaise, per exemple, o, aquí, Els Segadors, o, arreu, l’oblidada Internacional), i, també, que “tot el que roman”, com ja féu avinent Hölderlin, “ho funden els poetes”!!!

Deu ser que, com ja ens ho féu veure Bob Dylan, fa, ni més ni menys, 52 anys! –però, ara, cap a pitjor!–, The times they are a-changing!

Amics i amigues, Obiols mateix, citant Brossa, ha comentat, darrerament: “La vida, ja me la guanyo; el que passa és que no me la paguen!”.

En efecte, com, als anys 70, em va ensenyar un gran economista escocès, McEwan, a Cambridge, Spending is living; wasting and saving is dying!, o Gastar és viure; malbaratar i estalviar és morir!.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació