Tot correcte

Participació a la taula rodona “La neologia no espontània”, dins la jornada “Creació terminològica: de Llull a les xarxes socials”, celebrada a la sala d’actes del Museu Marítim de Barcelona el 20 d’octubre del 2016, organitzada pel TERMCAT.

Adoro els eufemismes. Vinc d’una família que són autèntics campions de l’eufemisme. Vaig créixer envoltat d’eufemismes i els tinc una gran estima. Sobretot, dits per dones. L’ànima de l’eufemisme és molt femenina.

Un eufemisme és una paraula o expressió que es fa servir en comptes d’una altra considerada malsonant, grollera, ofensiva, vulgar. Sobre aquest punt sempre hi ha discrepàncies: el que és groller per a uns, no ho és per a altres. Per contra, en el que tothom es posa d’acord és sobre el caràcter ofensiu. Qualsevol ofensa s’hi val, tant és: vivim a la que salta, disposats a ofendre’ns a la mínima. Hem convertit el món en un festival d’ofenses. Viure indignat no és gaire saludable però tot apunta que proporciona una gran satisfacció.

La meva família pertanyia a la burgesia barcelonina, una mica arruïnada com és costum: les dones s’havien educat en escoles de monges, on el bon to, sempre pudibund, pretesament exquisit i molt atent als aspectes domèstics, consistia a fer servir molts eufemismes. No dir mai res pel seu nom corrent, perquè es considerava vulgar, impropi d’una senyoreta. A Una comedia ligera d’Eduardo Mendoza, hi apareix tot aquest llenguatge tou, pintoresc i una mica ridícul de la burgesia barcelonina, en el castellà de la postguerra.

Els eufemismes evitaven totalment les paraules i expressions pròpies de l’escatologia, paraules automàticament substituïdes per unes altres considerades més acceptables. Calia distingir-se de l’espontaneïtat lingüística de les classes inferiors, com els menestrals, els pagesos i els obrers. “Aquest lloc fa pudor de lavabo”. “Aquesta gavardina és color de merdis”. “T’has passat una hora a la trona” (la tassa del vàter). “Que has fet? Curt o llarg?” (en el sentit d’orinar o defecar, com els nens anglesos diuen, segons m’informa el Matthew Tree, ‘fer número u’, pixar, i ‘fer número dos’, cagar). ‘No vaig’ seria ‘no aconsegueixo defecar. “Avui he anat”. “No acabo d’anar”. “Beu molta aigua i aniràs”. El restrenyiment és una gran font de tresors lingüístics. Perquè el pànic a les paraules escatològiques és un distintiu de la bona societat. Fins i tot una família burgesa de Barcelona adinerada dels anys 40, que no era la meva, no deia mai ‘cacahuetes’, sinó que deia ‘huetes’. “Voy a comer unos cuantos huetes”.

Impensable, doncs, a casa meva, exclamar “Hòstia!”, que prové de l’exclamació popular “Me cago en l’hòstia!”. Renegar estava estrictament vetat. Si volies renegar, ja et podies encaminar cap a l’hospici. En aquest sentit, els eufemismes d’‘hòstia’ són ben coneguts: ‘òndia, ostres, òstima, ospa’. Vull aclarir que “Os pedrer!” és un eufemisme de l’eufemisme, ‘ospa’: s’hi afegeix aquest ‘pedrer’ i d’aquesta manera s’allunya, encara més, del sentit original, tan incòmode. Com “me cago en la mar salada”, que el ‘salada’ reforçaria l’allunyament del sentit original remot, que és molt incòmode: “me cago en la Mare de Déu” i d’aquí, “me cago en la mar”. Cal allunyar-se del renec, perquè és indecorós i a més a més només faltaria que ens condemnéssim eternament per una simple frase feta.

Per què diem ‘collons!’ com a exclamació?, m’he demanat sovint. D’on podria provenir? Jo encara he conegut alguns vells que exclamen “Collons de Déu!”, punt que m’empeny a creure que ‘collons’ provindria de ‘me cago en els collons de Déu’. Però desisteixo de trobar el document escrit que ho testimoniï. No concebo ningú de segles enrere escrivint a consciència aquesta blasfèmia.

Per un últim, un dels cims culminants de l’eufemisme: ‘me cago en Ceuta’, en què l’enclavament espanyol a l’Àfrica encobreix la divinitat.

En el cas del cos, cal recordar que ‘cul’, en català, popularment, és ‘cony’. “Una dona que ensenya el cul” és que ens ensenya el cony. “Per saber si és mascle o femella, li has de mirar el cul”, fa la dita. A l’Alguer, si han d’engegar algú (a la porra, a la merda, a parir panteres), diuen: “Vés al cul de ta mare!”. Queda clar quin cul és. Ja en aquest sentit de cony com en el seu sentit recte, els practicants devots de l’eufemisme, que conec tan bé, són incapaços de dir ‘recular’ i diuen, sempre ‘anar enrere’. També ‘anar de trompis’ és caure de cul. ‘El cul d’un got’ és un concepte que s’evita. Com ‘el cul de la cadira’.

També, i això m’ho han explicat, abans es veu que en algunes famílies, per designar els òrgans sexuals femenins, se’n deia ‘els països baixos’. Millor en minúscula, no fos cas que tinguéssim un conflicte diplomàtic. Això m’ho va explicar una senyora de Sabadell i així ho transmeto puntualment: “La meva mare ens deia a mi i a la meva germana: ‘Nenes, que us heu rentat els països baixos?’ Ho deia seriosament, no com a broma”.

Sobre la menstruació, un camp adobat per a l’eufemisme més esplendorós, es deia: ‘(una dona) tenir els pintors’. “Té els pintors… No es troba gaire bé”. També ‘tenir la tia Maria’, en desconec la raó. Fa temps que la busco i no l’ensopego enlloc.

Per últim, sobre el cos, la periodista Elisenda Roca em va explicar un eufemisme deliciós: “Tenia una veïna que sempre deia “Coronys!”, que ja és l’eufemisme de l’eufemisme”. ‘Coronys’, és l’eufemisme perfecte: un doble salt mortal sense xarxa.

La prostitució també és un àmbit procliu a l’eufemisme. La meva mare fa servir un eufemisme que no he trobat escrit enlloc. Tampoc a cap diccionari, i me n’he llegit molts. “Va estar a punt de casar-se amb una marrintroncli”. Com és la seva missió, l’eufemisme encobreix, dissimula, evita. L’eufemisme ennobleix o degrada, tot i que sempre amb un punt de suavitat, de distinció. Abans, de la freixura, els pulmons de be i altres animals venuts per menjar, se’n deia ‘perdiu’.

Per últim, a l’obra de teatre Els Beatles contra els Rolling Stones, davant del català directe, espontani i considerat groller, el conseller de Cultura Max Cahner va demanar a Jaume Fuster que hi introduís alguns eufemismes: així és com va substituir ‘clítoris’ per ‘campaneta la ning-ning’. Com queda patent, l’eufemisme sempre és més suggerent, inquietant i pervers que la paraula corrent. Fa anys que busco la versió corregida d’aquesta obra de teatre, malauradament sense èxit.

En tots aquests eufemismes tradicionals, hi havia un desig d’ennoblir-se. Perquè, no ens enganyem, tots venim de traginers, pagesos, ramaders. Al segle XIX o al XX, vam ascendir de classe social i l’eufemisme ajudava les famílies a guarnir-se de bon to i així amagar uns orígens modestos.

No és només un fenomen burgès, sinó que tothom aspira a distingir-se dels de més avall. Els menestrals, també. Els que queden a sota de tot són els gitanos. Per això tenen una llengua tan pura.

Què deu tenir a veure aquesta introducció sobre els eufemismes més tradicionals amb la correcció política?, es deuen preguntar vostès. La solució, tot seguit.

Quan triàvem els temes dels capítols a Caçadors de paraules, a la segona temporada, el 2008, vaig proposar dedicar un capítol als eufemismes. Una redactora amb molt caràcter ho va rebutjar de ple dient: “Això dels eufemismes són coses del passat. Ara ningú no en fa servir”.

Ella no feia servir els eufemismes tradicionals, deia molt ‘cony’, ‘collons’, ‘la mare que el va parir’ i ‘hòstia puta’. Quan algú diu ‘hòstia puta’, es pensa que té raó.

Però no era conscient que tot l’allau de paraules i expressions del políticament correcte o la correcció política són, també, eufemismes.

Substituïm unes paraules per malsonants, vulgars, ofensives, per unes de neutres i, això és el que es pretén, respectuoses.

Perquè el llenguatge substituït entranya, segons alguns, prejudicis horrorosos, propis de persones analfabetes, heteropatriarcals, racistes, xenòfobes, prepotents, etc.

Quan el 1995 van aparèixer els Contes per a nens i nenes políticament correctes de James Finn Garner (Quaderns Crema), vaig pensar que aquell allau d’eufemismes sobre el que l’obra ironitzava, aquí no arribaria mai. “Sants Innocents tot l’any”, com deia la meva àvia.

L’origen de Contes per a nens i nenes políticament correctes és una obra de teatre universitària del 1993. No és cap casualitat. La correcció política neix a les universitats els anys 60 i 70 en petits grupuscles activistes i s’escampa els anys 80 i 90 a Estats Units. Al cap d’un temps va arribar a Catalunya.

Harold Bloom, al pròleg d’El Cànon Occidental (Ed. Columna, 1994), ens posa en guàrdia contra la irrupció de la correcció política en els estudis literaris, en les aules de la universitat. Bloom ho anomena l’Escola del Ressentiment: professors, alumnes, tesis doctorals, cursos, seminaris, que analitzen les obres literàries en funció de les seves idees. Sobretot, si consideren que tenien prejudicis sobre els negres i les dones.

En aquest sentit, l’Escola del Ressentiment denuncia Kipling per colonialista, Shakespeare per misogin i Mark Twain per racista. Així és com alguns intenten que a les biblioteques públiques es retirin segons quins títols i, és dur admetre-ho, de vegades se’n surten. La moralitat no té fre.

Tot aquest allau moral sobre la literatura s’encarna, amb encert, en una anècdota explicada pel doctor Ramon Pla i Arxé. Un alumne nord-americà d’estudis literaris va exclamar en una classe que Pla i Arxé feia sobre Madame Bovary: “Però l’adulteri està malament!”.

Així, doncs, aquest llenguatge ple d’eufemismes contemporanis s’anomena correcció política (o políticament correcte) i aspira a no ofendre cap col·lectiu.

En el món actual, sempre hi ha un o un altre col·lectiu amb activistes aïrats, obstinats i molt dinàmics, que se senten ferits i que exigeixen una altra paraula en comptes de la tradicional, la corrent, en el nostre idioma. El col·lectiu denuncia una opressió, que el llenguatge de la correcció política contribuirà a erradicar.

Per tant, doncs, ‘subsaharià’ per ‘negre’, ‘magribí’ per ‘moro’, etc. Sobre els afectats de síndrome de Down, he de reconèixer que no acabo de saber quina és la paraula adequada segons els defensors de la correcció.

El llenguatge políticament correcte ens col·loca a tots en una tensió al caire de l’exabrupte, l’ofensa i la baralla. Sempre, escarafalls, reprensions, renys, menyspreus sobre els que no pronuncien les paraules i expressions beneïdes pels amants de la correcció política.

Alhora, també l’allau de jocs de paraules que genera, humorístics, en converses, en articles (tot un gènere literari), etc., es converteix en molt pesat. Ni els partidaris deixen viure ningú ni els detractors no s’ho saben acabar.

Fa unes setmanes, l’Ajuntament de Barcelona va enviar aquesta piulada:

Els ajuts són per a famílies monomarentals i monoparentals amb ingressos baixos, i dones grans o amb diversitat funcional que visquin soles

No cal dir que Twitter es va omplir de piulades jocoses sobre el particular, amb propostes com ara ‘marricidi’ i altres d’enginy semblant.

Un altre cas, ‘donanatge’, que és un homenatge dedicat a una dona. Els seus defensors argumenten que apareix en escrits de Maria Aurèlia Capmany dels anys 70, aspecte que, francament, em sembla irrellevant.

Vivim en una societat indignada, furiosa, tothom rondina, tothom se sent maltractat. Sempre els drets són conculcats contínuament. La crispació augmenta per moments. El malestar és creixent.

A partir d’aquí, els grups d’activistes organitzats s’erigeixen en combatents. Aquests col·lectius de denúncia posen en voga una fraseologia, unes paraules clau que els distingeixen de la resta de la societat. Un dels seus objectius és aconseguir que tothom parli com ells. En aquest sentit, defensen la bondat dels seus postulats mitjançant la substitució de paraules considerades ofensives, indignes. Creuen que l’ús d’eufemismes contribueix a conscienciar la societat sobre les discriminacions que denuncien.

Tot plegat, és molt propi de moviments juvenils, que sovint ostenten una puresa estèril i, per què no dir-ho?, fatigant. Però en aquest cas, abasta tota la societat.

En aquests grups, molts hi militen i hi col·laboren de bona fe, convençuts que és el seu deure, al costat d’alguns que utilitzen aquesta lluita que encapçalen per marcar perfil. S’erigeixen en capdavanters d’alguna lluita de denúncia i en fan un modus vivendi, un mecanisme de projecció personal. Qui domina el discurs, domina el poder. El gran lluitador a favor d’una causa sovint aspira a ocupar una plaça de professor, un càrrec polític o de director d’un centre cultural, una tribuna als mitjans de comunicació, etc.

El llenguatge de la correcció política defineix qui és un partidari total i absolut de la lluita contra la discriminació determinada. Perquè parla com el cercle del col·lectiu d’activistes. No com els que no han conegut la veritat, si em permeten la ironia.

La correcció política combat, o s’ho proposa, les discriminacions pel que fa al gènere (el sexual, no el literari), l’ètnia, la cultura, l’orientació sexual, la creença religiosa, la discapacitat, l’edat i l’aspecte.

Davant d’una paraula o expressió que el teu interlocutor considera poc respectuosa, encara que aquesta no en fos la intenció, és freqüent que l’interlocutor reaccioni amb escarafalls, reprensions, desdenys. En alguns casos, han arribat a retirar l’amistat. Si ostentes un càrrec, de vegades ho publiquen a les xarxes socials i exigeixen la teva dimissió. Tot plegat provoca por, prevenció, en els parlants. Ja hi ha un bon nombre de paraules que no es poden dir sense arriscar-hi la pau, la tranquil·litat i el bon nom. És el regne del terror. Paraules que ens han acompanyat durant tota la història de la llengua, ara estan vetades.

La correcció política rebutja l’existència dels registres. Exigeix el mateix a un periodista que a una conversa col·loquial entre amics.

Quan no cal que tots els parlants parlem com un diputat del Parlament o un periodista. Jordi Pujol, com a president de la Generalitat, es va disculpar per fer servir la paraula ‘gitanada’. Jo, que sóc un ciutadà corrent, no m’he de disculpar de res.

Tot sovint la correcció política intenta plantejar la retroactivitat. Jutjar episodis històrics en consonància amb la seva lluita en contra d’una discriminació determinada. Així, Ausiàs Marc seria un masclista i el general Prim, un racista. Aquest és un exercici gratuït, benpensant, estèril. No s’ha de jutjar mai el passat, ni la llengua del passat, amb els cànons ètics actuals. A això es dedica l’Escola del Ressentiment, que guanya terreny en els estudis humanístics plantejant en tot moment revisions interessades de la història, l’art i la literatura.

És un fet que els catalans, actualment, tendim a parlar com el telenotícies. Quan no cal. Si els periodistes diuen ‘subsaharians’, els parlants hem de poder dir ‘negres’. Sense que ningú no ens atribueixi cap ombra de racisme. Aquesta és i ha estat la paraula natural en català: ‘negre’. “La meva tia es va casar amb un negre”.

Un altre cas: “A l’escola del meu fill hi ha un francès que té cara de moro”. La frase indica que té unes faccions determinades. Res més. Moro és com n’hem dit sempre, el grau de racisme existent dependrà de cadascú. En el meu cas, gens. No accepto que m’ho retreguin i si m’ho retreuen els en faré cas omís. No vull renunciar a tot el joc referencial de la paraula “moro”.

‘Afarta’m i digue’m moro’. ‘Fer moros’. ‘O tots moros o tots cristians’. ‘L’oro i el moro’. ‘Blat de moro’. No ho diré d’una altra manera i no bandejaré de la meva parla la paraula ‘moro’.

Per sort, ‘jueu’ no pateix els mateixos embats. Però sí que els pateixen els diccionaris. ‘Judiada’, el DRAE ja no ho recull, perquè la RAE l’ha retirat. Curiosament, gavatx (o ‘gabacho’), que també és despectiu, no s’ha retirat.

Com negre. ‘Nigger’ o ‘nigro’, la paraula anglesa amb un fort matís despectiu, ara l’han substituït per ‘black’, que casualment és el nostre ‘negre’, que aquí, en català, la correcció política intenta bandejar.

Recordo una anècdota d’una professora de l’Esmuc a la qual els alumnes se li van revoltar perquè va dir a classe la paraula ‘negrata’. Fins als vuitanta i noranta ‘negrata’ era un augmentatiu de negre, creat com ‘bocata, segurata, cubata, camata’. No tenia connotacions despectives. “La seva germana surt amb un negrata guapíssim” es deia, si és que la germana en qüestió tenia aquesta sort. Amb el temps, els traductors de les pel·lícules nord-americanes van començar a utilitzar ‘negrata’ com a traducció de ‘nigger’ o ‘nigro’. Ara la correcció política ens faria dir ‘afroamericà’ o ‘subsaharià’, però ‘black’ en anglès va guanyant terreny. Mentre que ‘negre’, en català, en perd.

Quan la professora de l’ESMUC va fer servir ‘negrata’, no tenia cap connotació racista. Van ser els escarafalls dels alumnes que l’hi van atribuir.

Fet i fet, heus aquí la meva proposta: neutralitzar les paraules tradicionals. No evitar-les, sinó dir-les amb neutralitat, perquè són les més naturals i corrents entre els parlants.

En un article del 2007, Carme-Laura Gil escrivia: “A Catalunya hi viu un nombre important d’estrangers d’origen marroquí (segons les dades del padró del 2006, 166.992). Fins no fa gaires anys els anomenàvem sense ni gota de menyspreu ‘moros’”. Aquest és el cas de molts actualment —el meu mateix—.

Com els vells. Poder-ho dir, sense cap to despectiu. “Els vells dormen menys”. “Els vells són espantadissos”. “Els vells pateixen per la reducció de la pensió”. No cal dir que no penso desdoblar el gènere en vells i velles, perquè és obvi que em refereixo a tots dos gèneres. Als vells en general, sense distincions de cap mena.

Així, doncs, defenso que diguem ‘vell’ —amb total neutralitat—, com diem ‘nen’. Infantesa i vellesa són els dos estadis més distants de la vida i mentre un ha adquirit un to ofensiu, completament gratuït, l’altre se n’ha mantingut al marge. Per sort. Imagineu-vos que ara es considerés que ‘nen’ és ofensiu i que n’hem de dir ‘infant’, ‘marrec’ o qualsevol altra solució que ens proposessin els defensors de la correcció política. Quina mandra. ‘Nens’ i ‘vells’ són les paraules corrents des del naixement del català. Fem servir aquestes paraules amb normalitat.

Com negre, moro, gitano, etc. A la televisió, sovint sents: “Una dona d’ètnia gitana”. Per què no diuen “una gitana”. “Una baralla entre dos clans d’ètnia gitana”. Per què no “dos clans gitanos”? No cal dir que gitano també té, en català, un ventall molt ric d’expressions. Renunciar-hi comportaria un empobriment molt seriós. “Aquest gerani és molt gitano”: explica que creix bé a tot arreu. “El braç de gitano” (i una vegada em van explicar que en una pastisseria de Can Puiggener de Sabadell, on viuen molts gitanos, n’hi diuen ‘braç de paio’. Pagaria per veure-ho amb els meus ulls). “Gitano blanc”, que és un home que porta un estil de vida, lliure i independent, com el dels gitanos. D’entre totes, la meva expressió preferida, també originària de Sabadell (una gran ciutat), ‘fer la mirada del gitano’, que és: abans d’abandonar una habitació d’hotel, fer una mirada ràpida pertot arreu per comprovar que no et deixes res.

No totes les paraules bandejades per la correcció política són aptes per a neutralitzar i recuperar. ‘Sudaca’ és despectiu d’origen. Sap greu, perquè és breu, àgil i popular. Potser algun dia direm “La literatura sudaca”, sense cap ombra de menyspreu, com un adjectiu neutre. Es tracta d’una paraula creada mitjançant el mecanisme de l’escurçament, tan popular: Castefa (és Castelldefels), Santaco (és Santa Coloma de Gramenet), Santcu (és Sant Cugat del Vallès), el Bonpa (és el Bon Pastor). D’entre tots, el que més m’agrada: Platjafels (és la Platja de Castelldefels). És quillo, sí. Quin mal hi ha? Com deia el bisbe Torres i Bages: “El català serà quillo o no serà”.

Com ara ‘paki’: en català és una forma col·loquial de ‘pakistanès’, neutre, sense cap ombra de racisme. Fins i tot ‘els pakis’ són ‘els colmados, que molts pakis regenten’. Tinc entès que en anglès és despectiu i que et renyen si goses pronunciar-ho. En català, no ho és: ‘paki’ és neutre. Val més així. El caràcter ofensiu dependrà de cada parlant.

Com ‘guenyo’. No entendria que haguéssim d’optar per ‘estràbic’, que és un terme mèdic. ‘Guenyo’ és la paraula corrent. En aquest sentit, els cecs reivindiquen la paraula ‘cec’ com la natural, quotidiana, pròpia del català des de temps ancestrals. Per sort, la paraula ‘cec’ ha rebut el suport de la mateixa ONCE, que és l’Organització Nacional de Cecs d’Espanya. Mai no ha defensat que se’n digués ‘invident’.

Adoro els eufemismes perquè em permeten duplicitat de formes lingüístiques per a un mateix sentit. Sempre, però, que no m’obliguin a fer-los servir. Que optem per una solució o una altra en funció dels registres, les funcions expressives i els criteris de cadascú. El gran problema de tot plegat són els llibres d’estil: quan en un àmbit que compta amb un llibre d’estil, t’obliguen a prescindir d’algunes paraules i triar-ne unes altres. Des de l’administració, els mitjans de comunicació i el món de l’ensenyament, entre d’altres.

Defenso, doncs, fer servir les paraules naturals i tradicionals de la llengua en l’ús col·loquial i natural de l’idioma, sense deixar-nos arronsar pels defensors a ultrança de la correcció política. No cal que tots enraonem com Ramon Pellicer. O com un diputat del Parlament. O com un mestre d’escola. Som homes corrents que tenim dret a fer servir les paraules tradicionals, amb tota la neutralitat del món. Sense que ens acusin de res. Que els periodistes optin per ‘subsaharià’, em sembla molt bé si aquest és el seu desig. Però jo m’estimo més ‘negre’. Perquè el català no es pot permetre prescindir de la riquesa, els matisos, els jocs interns, que li són propis. Fins ara. Esperem que per molts anys.

(Postil·la: en acabar la taula rodona, una senyora del públic molt distingida se’m va acostar i em va dir: “El felicito pel que ha dit. Jo tinc 87 anys i sóc vella. No sóc gran, sóc vella. Així ho hem dit sempre”).