Torni vostè al segle XX

26.11.2018

Quan jo era petit les màquines d’escriure eren mecàniques, els telèfons eren analògics i per marcar havies de ficar el dit en una rodeta, sempre trucaves a un lloc sense saber qui s’hi posaria i la majoria de papers s’enviaven per correu o missatger motoritzat. Mica en mica van anar apareixent les màquines d’escriure elèctriques, els telèfons analògics amb botons i els mòbils per a rics i rucs; quan trucaves encara no sabies qui s’hi posaria però la gent començava a tenir contestadors automàtics i, si més no a les empreses, el fax era habitual.

El món analògic es va cobrir d’una capa electrònica que facilitava marginalment la vida –mai vaig ser capaç de dominar completament l’ús del fax i dubto que ningú explorés totes les prestacions dels aparells de vídeo– i no va ser fins la popularització d’Internet a finals dels anys noranta del segle XX que vàrem començar a notar una gran diferència. Els ordinadors eren calculadores grans i la velocitat de connexió era una broma però el que podies fer era radicalment diferent. No només era més ràpid: era millor.

Som a finals de 2018 i –gairebé– podem fer qualsevol cosa per Internet. No cal que us digui com Internet ha ajudat a augmentar la productivitat de cadascun de nosaltres; no us deixeu enganyar per aquells que us diuen que la nostra productivitat és baixa perquè són moltes les empreses que funcionen com el cambrot dels germans Marx. En aquest país, i més enllà dels ganduls inevitables, qualsevol treballador a qui se li donin pautes clares, criteris diàfans, calendaris racionals i eines adients treballarà bé. Ho he vist. Ho hem vist.

L’humor, la sàtira i la crueltat popular han caricaturitzat –des d’abans de Mariano José de Larra– el funcionari de taulell i finestreta com el gandul arquetípic. És injust. Fins i tot aquell treballador públic que s’arrauleix en l’abúlia ho fa en un context que li permet si no ho fomenta directament. Rere cada funcionari hi ha una norma que li diu què ha de fer; en aquest país les normatives i reglaments de l’Administració Pública es fan massa vegada des de l’òptica de l’administrador, això és, del legislador i el cos d’alts funcionaris que té sota seu. De l’esperit de la norma se’n deriva que siguem ciutadans de ple dret o simples administrats.

Ja fa temps que soc autònom i a vegades sembla que això de treballar per compte propi sigui una heroïcitat. En el meu cas no ho és perquè jo he triat el que faig i com ho faig; heroic és llevar-se cada dia de matinada per treballar dotze hores fent habitacions d’hotel per menys de mil euros al mes.

Dit això, no m’agrada que m’emprenyin perquè sí, duc força malament la irracionalitat i per això he decidit no treballar per a cap administració pública que m’insulti la intel·ligència amb comportaments profundament irracionals a canvi de quatre rals. Us en posaré un exemple: un ajuntament em proposa que col·labori en un acte; els honoraris els proposen ells, no són gran cosa però és part de la meva feina. Accepto. A l’hora de cobrar aquella minsa quantitat em demanen que ompli un formulari en paper on diu que el compte corrent on m’han de fer l’ingrés és meu, vagi al banc, m’hi posin un segell per certificar-ho i els enviï el paper per correu.

Per correu. Sobre i segell. 2018.

Si no ho faig no cobro. Ara sortiran aquelles ments benpensants –i assalariades– dient-me “què et costa”, “tampoc és tant d’esforç”, “ho fas i te n’oblides”. En primer lloc em costa viure en una irracionalitat que no porto bé. En segon lloc tinc els meus diners en una entitat molt petita; la meva oficina és a seixanta kilòmetres i la més propera a trenta. Anar al banc a que m’hi estampin una firma i un segell no és una cosa que pugui fer mentre vaig a comprar el pa.

Els mateixos del “què et costa” em diran que viure en aquestes condicions és el meu problema. És cert, però no som a 1998, rebo Internet a un lloc que no és molt lluny d’una gran capital de comarca però que molts podrien qualificar de remot i fa dècades, en plural, que certes coses són possibles mentre d’altres han quedat irremissiblement superades. Superades i arbitràries: hi ha administracions públiques que em demanen que els enviï el document original per correu mentre d’altres en tenen prou que els enviï el document escanejat. Algunes, molt poques, ni tan sols em demanen aquest tràmit. Les que ho fan sempre posen la mateixa excusa: és una mesura per evitar el blanquejament de capitals.

El més greu i gros és que l’Administració em considera culpable de netejar diner negre fins que no els demostri el contrari amb un paper que, a més, és fàcilment falsificable –consti que mai ho he fet. Tot Estat que funcioni necessita una mínima burocràcia però el que patim és, massa sovint, una feixuga burrocràcia que de digital tan sols en té el nom, com a molt és electrònica i viu atrinxerada rere una mentalitat profundament analògica.

I un dia veus que algú, en una Conselleria de nom ditiràmbic, diu que farà la República Digital. I te n’has d’enfotre perquè el que tu vius cada dia és una irracionalitat analògica on és molt fàcil treballar amb l’empresa privada i un via crucis de papers, finestretes i procediments quan has de resoldre certs tràmits –no tots, val a dir– amb el sector públic. Tots els damnificats que han travessat la via dolorosa de l’obtenció de certificats i firmes electròniques saben què vull dir.

Tot això podria ser més fàcil. Molt més fàcil. La tecnologia existeix i la fem servir cada dia. La distància entre la realitat quotidiana del ciutadà i la de certes administracions i tràmits públics –no tots, insisteixo– és cada cop més gran. Encara som molts els que hem viscut en un món analògic on no era estrany que et diguessin “vuelva usted mañana” perquè et faltava un paper que seria innecessari si es dugués a terme la interconnexió de bases de dades públiques però arribarà un dia que els nascuts dins el segle XXI ja siguin majoria i certes irracionalitats hauran de quedar superades perquè no toleraran que els diguin “vuelva usted al siglo XX”.

Us semblarà que estic explicant una batalleta als millennials; no és aquesta la meva intenció, ans al contrari vull que una colla de granítiques ments analògiques instal·lades en l’antigor del segle XX aixequin el cul de la poltrona –sigui la que sigui– i comencin a fer normes administratives des de la perspectiva dels ciutadans, pels ciutadans, amb els ciutadans i en benefici dels ciutadans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Tota la raó, Bernat. Jo ja sóc jubilat però el meu nebot també és autònom, com tu, i me n’ha explicades un munt, d’aquestes. I encara que sigui jubilat també ho trobo una animalada. Força i ànim (escolta, només una cosa, això de “cambrot dels germans Marx” tenia entès que era “cabina”, no?)

  2. Al títol, en català, n’hi hauria hagut prou d’escriure “Torni al segle XX”. Si l’autor és valencià, ‘concedo’. Allà ho diuen. El Tribunal de les Aigües dóna la paraula al regant que vol intervenir amb un imperatiu “Parle vostè”.