Toni Catany pintava l’univers

Avui dilluns 11 d’abril a les 19h Maria del Mar Bonet canta a La Pedrera en record del fotògraf Toni Catany. L’acte, titulat, Toni Catany lector del món, comptarà amb la participació de Miquel Bezares, Pepa López, Biel Mesquida i Arnau Pons. Mesquida explica aquí la seva visió de l’artista.

Agafaré fua i em llançaré a delirar sobre el meu amic, el fotògraf Toni Catany, que fa un no-res ha partit cop en sec i m’ha deixat una absència fonda i difícil. Record que sempre li deia que estava alabadíssim de tenir en ell un retratista de cambra que m’havia fet fotos des dels llunyaníssims anys seixanta del segle passat fins suara.

I aquestes fotos són un tresor perquè ell tenia la saviesa de saber captar les vibracions fondes de les persones i immobilitzar-les en una imatge que copsava l’esperit del retratat a través dels gestos de la seva carn. En Toni havia fet molts de reportatges de «noces, batejos i comunions», i això estic segur que havia estat una escola ben rigorosa i estricta de saber trobar les expressions més justes i planeres per mostrar als protagonistes d’aquests esdeveniments familiars aquests moments memorables. Sí, en Toni sabia caçar al vol les coses memorables. Això no es fa empès per la sort, l’atzar o la casualitat. Per aconseguir la força dels retrats, la bellesa dels nus, la riquesa dels paisatges, la vida de les natures mortes calien moltes de recerques, moltes de proves, moltes de repeticions, moltes hores de feina per arribar a la guspira que ho encenia tot.

Li vaig demanar dues cobertes per a dos dels meus llibres. I ell va encertar a les dues per la línia d’energia que ens unia: l’energia poètica. Record que la coberta d’Excelsior o el temps escrit, una natura morta amb tres figues en diferents estats de maduració en primer pla, s’avenia perfectament amb les tres històries que es trunyellaven en el text novel·lesc. I uns peixos de colors, fent voltes i reflectint-se en un joc de miralls de la mateixa aigua, era un excel·lent camí d’entrada a la novel·la Vertígens. La darrera cosa que férem plegats eren uns estalvis per al restaurant Velòdrom de Barcelona: era la foto d’un Altar profà: una taula tapada per una tela de cotó cru ben païda amb la qual la família Catany collia les ametles i damunt, al centre, un senalló redó fet de llatra ple de raïm blanc i, a l’esquerra, una magrana que es trobava sobre una carta manuscrita de la qual podies veure la cal·ligrafia. Un fragment del meu Llefre de tu ocupava el cornaló dret superior. Quina alegria va tenir d’aquella feina entre domèstica i original!

Toni Catany era un gran sensible i això impregna tota la seva obra, que està feta amb una voluntat poètica d’atènyer sempre un fragment de bellesa. Aquest home viatger va ser un explorador curiós en el món de la fotografia: col·leccionava tècniques i màquines i estava al dia dels darrers descobriments de l’era digital. Adorava la pintura i la seva mirada podia seguir la màxima de Paul Gauguin, que havien fet seva els fotògrafs pictorialistes: «Fer visible l’invisible». Sempre va defensar la subjectivitat del punt de vista, de l’enquadrament i de la llibertat del fotògraf enfront de la suposada objectivitat de la càmera. Totes les tècniques que feia servir estaven al servei de la seva creativitat. Sabia que l’ull no sempre és capaç de captar les mil i una visions de la realitat i ell cercava l’expressivitat necessària que li permetés mostrar els misteris i els secrets que s’amaguen rere persones, coses i paisatges.

En la darrera conversa que vàrem tenir per telèfon parlàrem d’un pintor del segle XVII, Juan Fernández el Labrador, un home que feia natures mortes amb raïms. Ell el coneixia i l’admirava. Li vaig dir que el considerava com un germà de l’ànima seu que amb unes pinzellades invisibles ens donava aquells mons bellíssims que semblaven fotografies. I en Toni feia el mateix a l’inrevés: amb les seves clarors, amb els seus enfocaments, amb les seves platinotípies fetes amb sals de platí i de pal·ladi, també pinzellades invisibles, ens donava aquelles imatges d’una poeticitat extraordinària, vivíssima, aquelles fotografies que semblaven pintures. I ell no pretenia fer pintura sinó una altra i alta cosa: aconseguir totes les possibilitats expressives de la càmera fotogràfica. Parlàrem també de dos llibres que ha deixat inèdits. En un ens mostra les ceràmiques vilafranqueres del pintor Miquel Barceló amb un joc de clarobscurs que converteixen l’obra barcelonina en una festa de la imaginació més secreta. En l’altre Catany fotografia fragments de velles parets llucmajoreres que l’atreien amb un homenatge claríssim a un Antoni Tàpies que estimava. Quina casualitat més clara que tres pintors ocupassin la nostra darrera conversa que per a mi a posteriori es convertí en un epitafi: Toni Catany, pintor de bon de veres.

No sé si això li agradaria, no sé si és el que toca, però ho veig així.

Trobareu més informació i obra de Toni Catany en aquest enllaç del fons digital Fotografia a Catalunya.