Tinc wertigen

4.12.2012

A Catalunya, durant aquests anys de democràcia, les empreses culturals s’han sentit recolzades pels murs, més o menys estables de l’estat del benestar i per l’escalf moral i material de les administracions. Des de principis dels anys 80 fins ara, les petites i mitjanes empreses culturals d’aquest país han apostat cegament per la llengua que ens és pròpia, renunciant a altres mercats que haurien estat molt més propicis.

Ara veiem com els murs d’aquest estat s’esfondren. Les grans indústries de la cultura, que mai havien cregut en la llengua, amenacen de fugir de Catalunya i les administracions tanquen les aixetes d’on gotejava el sèrum de les ajudes públiques. El país, culturalment parlant, en comptes d’ampliar els seus horitzons cap al País Valencià, les Illes, la Catalunya Nord i la Franja, recula i a fora veiem com la hostilitat contra el nostre fet cultural augmenta.

Paradoxalment en el moment més àlgid de la consciència nacional és quan més perilla el futur de la llengua i la cultura catalana. Moltes de les iniciatives que s’han desenvolupat en aquests anys de bonança desapareixeran irremissiblement d’inanició i, el que és encara molt pitjor, tota una nova generació de creadors renunciarà al català com a llengua de treball i adoptaran altres llengües amb més futur.

Avui, a més, el senyor Wert, ministre de Cultura espanyol, intenta reblar el clau amb una llei d’educació que pretén anorrear definitivament el model d’integració lingüístic. Per tot plegat el món de la cultura catalana es troba en aquesta situació de vertigen, al caire del precipici. No faltarà qui en aquest moment ens demani encara un pas endavant… Potser és el millor que podríem fer, de fet, aviat ja no hi tindrem res a perdre.